El tercer

El blog continua sense un títol definit, però aquesta tarda ha nascut el nostre tercer nét. Es diu Nil i estem molt contents.

Ja em podeu felicitar!!

(imatge trobada a la xarxa)

Fem una caseta amb grua?

- Àvia, que em cau la grua! Me l'enganxes sisplau?

- Ens ha quedat una caseta amb grua, increíble!

In-cre-ï-ble!!!!

El pessebre

Fer el pessebre és una de les "feines" més entranyables dels avis. Mentre l'àvia feia fotos, en Martí i la Mar feien el pessebre amb l'avi...

Molt Bones festes!

La versió de la pastora Caterina, cantada per la Coral Borrianenca m'ha encantat. Gens carrinclona, per entendre'ns.
Des del blog de l'àvia, gràcies a aquesta coral per penjar-la i  deixar que la compartim. Bon Nadal!

Ulls blaus

En Caïm també té els ulls blaus, força més foscos que en Martí, però potser és que ja no recordo bé com eren els ulls d'en Martí a la mateixa edat que ara té en Caïm, és a dir, disset dies.

En Caïm té els ulls blau fosc i busca el pit i els braços de la mare, de la mateixa manera que ho feia en Martí.

En Martí juga amb tots plegats i de tant en tant diu que s'avorreix. Ahir, perquè no s'avorrís, vam fer un vaixell de paper que fèiem navegar damunt d'un bloc de propaganda d'un color blau brillant que era el mar. I dibuixàvem flors a partir de taques de tinta en una tarja de visita antiga que corria per la bossa de l'àvia (la meva bossa sempre és un niu de sorpreses)... i escrivíem MARTÍ i CAÏM, que porta dos punts.

De seguida aprendrà que els dos punts es diuen dièresi; és tan llest!!!!

Els meus néts tenen els ulls blaus!

imatge de google.

L'àvia ataca de nou

Oh, fixa't, fa mesos que no dic res!
El temps passa massa de pressa, vet-ho aquí. Quan em van anunciar que esperaven un altre fill vaig decidir que ja no era una àvia primerenca i que potser aquest blog no tenia massa sentit. Com sempre, els mesos han estat impacables i ha arribat l'hora: el petit ha nascut i l'àvia que ja no era primerenca, ho torna a ser: al menys, en relació al petitó, perquè amb en Martí ja ens tenim una complicitat mútua que fa que ni ell sigui un nét "nou" ni jo sigui una àvia "nova". Ara ja hi hem agafat pràctica. I, tot sigui dit, ens entenem la mar de bé.

El nostre petitó es diu Caïm. Un nom que, us he de confessar que al principi em "xocava" força. No comprenia com els seus pares podien posar-li aquest nom al seu fill. Després, a mesura que ho vaig anar pensant, em vaig adonar de com en pot arribar a ser, la societat en la que vivim, de manipuladora i excloent. I si li haguéssin volgut posar Adolf? (tothom pensaria en Hitler) i si liu haguéssin volgut posar Abraham? (assassí en potència) i Judes? (tothom pensa només en Judas com a traïdor, però de Judes n'hi ha molts més) I si li haguéssin volgut posar - de ser una nena- Judith? (Judith va seduir Holofernes i després, sense dubtar-ho ni un moment, li va tallar el cap en rodó).

Què va passar, amb el pobre Caïm? doncs que, essent el primogènit d'Adam i Eva, per més que fes, no aconseguia caure en gràcia a Déu, que havia establert que el seu favorit era Abel. I quan va tenir els nassos inflats, es va carregar l'Abel, com tants i tants personatges històrics han fet tantes i tantes barbaritats. Total: que he acabat pensant que Caïm és un nom com un altre i que si als seus pares els agrada, doncs... per què no s'hauria de dir així el meu nét?

Ja he reconegut que em va costar assimilar-ho, però ara ja està. I em va costar assimilar-ho perquè estic carregada de prejudicis que m'han estat inculcats i, com a mortal i com a tal, imperfecta, em costa deslliurar-me'n.

Bé, i ara ve la segona part. Vivim en un país laic? Veritat que si? doncs, de moment, la jutgessa diu que al nen no li posa Caïm. I qui és, la jutgessa, per decidir com s'ha de dir un nadó? I si als seus pares els vingués de gust posar-li Kevincostner o Richardgere o Plastidecor o Pedrafoguera o Buba, o Mohamed-Jordi? Llavors no hi hauria problema! Mandan huevos, que diria aquell... de moment "estan en ello". A veure si s'avenen a raons, i si no... no sé ben bé què faran, però segurament, un recurs allà on faci falta.

En fi: que ja sóc "biàvia", que estic feliç de ser-ho i que reïvindicaré el nom del meu nét allà on faci falta.

Benvingut a la família, Caïm. Tots t'estimem.

L'àvia ja no és primerenca.

Aquest blog va néixer per plasmar una il·lusió.

La il·lusió continua, però ara ja ha esdevingut privada, per això penso que no té massa sentit continuar escrivint aquí.

Vaig vivint el dia a dia del meu nét i al mateix temps vaig descobrint velles maneres renovades, o noves maneres que ja existien però que ara són interioritzades per aquells que un dia van ser els nostres fills petits i que ara són els nostres fills grans que ja són pares i mares al seu torn.

Ara m'embolicaria massa, si continués, per això prefereixo no continuar.

Aquí queda, doncs, el testimoni d'una àvia primerenca, que ja no ho és (primerenca)

Estem esperant un altre nét, així que no descarto començar un altre blog, que potser haurà de tenir un altre nom, encara que continuï plasmant il·lusions.

Gràces, de tot cor, als que l'heu anat seguint.

Àvia senzilla i amorosa

Arribo de la piscina amb bon gust de boca. Avui a les escoles és festa, perquè allarguen la festa del Carnaval fins al dilluns, ja fa uns quants anys que es fa, això. Bé, la qüestió és que a la piscina, en aquesta hora, sempre hi ha molta gent gran i avui, un parell d'avis, s'havien emportat les seves nétes.
Quan m'he anat a dutxar, una de les àvies estava entrant a les dutxes amb la seva néta, una nena de sis o set anys. La nena portava tres o quatre trenetes al cap, segurament, residuus de la disfresa d'ahir (potser anava d'avatar?) bé, tant li fa, jo no ho sé, de què anava disfressada, la qüestió és que les trenetes la molestaven i quan s'ha tret la gorra de natació la iaia li havia de desfer  les trenes perquè calia rentar-se el cap. Hauríeu d'haver vist l'amor i la paciència amb què la iaia li desfeia cada trena. Jo les sentia parlar i no podia deixar de somriure.
- yaya,  no me haces nada de daño
- es que voy despacito, mujer, así no duele
- cuando me lo hace mamá si que me hace daño
- porque mamá va deprisa para poder ir a trabajar para tener dineros para cuidarte, hijita
- pues yo quiero que me lo hagas siempre tú, yaya

la conversa anava més o menys per aquest camí, fins que l'àvia - que devia ser la mare de la mare - li ha explicat que la mama havia d'anar a treballar per ajudar a l'economia familiar, que estem en temps de crisi i tothom ha de contribuir, sinó... blablabla.
La nena l'escoltava amb atenció. Quan ha acabat el discurs - jo ja sortia de la dutxa i elles encara estaven amb les trenes - la nena li ha preguntat alguna cosa sobre la manera de funcionar de casa seva i l'àvia, amb una paciència infinita, ha deixat els seus pares a dalt als núvols, fent que la nena se sentís protegida, estimada i volguda.
Encara he tingut temps, mirant entre els abrics mentre em posava el desodorant i la hidratant, de veure la gran abraçada que li ha fet quan ha acabat de desfer-li les trenes. Llavors s'han ficat, entre rialles, a la dutxa. I les sentia riure mentre - suposo- l'àvia li posava el xampú i li rentava el cap i ...

quant d'amor hi havia en aquella dona!
i en aquella nena!

jo quan sigui gran vull ser com ella...

 

imatge de google (http://farm3.static.flickr.com/2198/1814851669_35cb068329.jpg)

Oxitocina, l'hormona tímida

Amb el permís del "Blog alternativo", us deixo un article que m'ha agradat molt, un article d'aquells que m'ha fet pensar com n'hem estat de manipulats... però ara no és el moment de parlar d'això. Llegiu-lo i dieu-me què en penseu, si us plau.

Isis, deesa de la maternitat a l'antic Egipte. Imatge de google.

La Oxitocina, la hormona del amor?

També m'interessa l'opinió dels pares, oncles, avis, metges, pediatres... ja, ja sé que no hi ha tanta gent que em llegeixi. Només ho dic perquè  - si algú entra i llegeix- que no es talli a l'hora de manifestar la seva opinió.

Gràcies.

Tot d' estels!

- À-vi-a, estel!
- Si. Un estel!
- I a lluna, mia lluna
- Si, la lluna també. Que bonica, eh?
 - Petita.
- Si, ara és petita.
- ¿La? - assenyalant els llums que veiem des de la terrassa.
- Allò són els llums de Blanes.
 - Nonono. Tooooooooooooot esteeeeeeeeeeeeeels!

 

imatge retocada d'una altra trobada a internet (http://farm4.static.flickr.com/3055/2706768241_dc906b3156.jpg?v=0)

Magdalena o mustela?

Veure't a la banyera, jugant amb un petit cor vermell, que havia estat una bombolla d'oli per a l'aigua del bany.
- A cor!
- Ah, si, és un cor, que bonic, oi?
- Oi?

Quin riure, Martí! Des que visc a Blanes - i mira que en fa d'anys - sempre m'han fet broma amb el que encara em queda de la meva parla de Barcelona (xava?) Al principi em deien que parlava amb la "A", com la "Sandra Kamaka". Després es veu que vaig anar deixant una mica - només una mica, eh? - l'accent català de Barcelona, però mai no he pogut negar que sóc d'allà. Ni ho vull negar, per altra banda, ep!

Però sentir-te dir Oi? repetint el que havia dit jo em va fer molta gràcia!

I quan la mare et va eixugar, el teu cosset menut i espigat em va recordar tant el del teu pare quan tenia la teva edat! I encara, quan et va posar aquella crema d'olor de nen petit, d'olor de net, la sensació de felicitat era total. Sensació que el temps passa però en algun moment té la capacitat d'aturar-se un moment per deixar-nos recordar allò que ens va fer tan feliços...

No vaig necessitar evocar una magdalena  de Proust(quan siguis gran ja t'explicaré què vol dir això de la magdalena de Proust) , quan, en un acte quotidià, com untar-te  la careta amb mustela i posar-te el pijama, aquell pijama sencer que us fa tan bonics als petitons, vaig tornar al passat de manera immediata.  No la vaig necessitar. Va ser l'evocació total i absoluta. No sé quin dels meus tres fills vaig recordar, potser tots a l'hora: el teu pare "Moto, mama, moto, n'hi ha!", el teu "tiet" gran "A xexei que volen pel cel!" o el teu "tiet" més jove "mama, treu-me ,es migades, que tinc calor!"

xexei = ocells
migades = mànigues

Martí, ets molt gran! No de mida, no d'edat, no de tamany. Però ets molt gran!

Avia tabalot!!

Martí + Apu + part del pare (a casa els avis)


Ahir a la tarda vaig fer d'àvia!

imatge de google (Maitena)

La Violeta havia de fer un treball a l'ordinador i en Martí i jo vam estar un parell d'hores jugant per la casa. Va ser molt divertit, en Martí i jo ens vam arrossegar, vam cantar, vam saltar, vam ballar, vam jugar amb l'Apu i amb l'Antoniu (el gos i el gat respectivament), vam posar trenta vegades la musiqueta del pianet, vam encendre i apagar els llums, vam assenyalar, vam denominar, vam riure, vam fer veure que ploràvem, ens vam fer pessigolles...

i la Violeta va acabar amb un mal de cap de aquí te espero!

imatge de google, retocada

I és que ja se sap: les àvies i els néts atabalen molt als pares!

Entre nosaltres: espero que em torni a demanar que vagi a fer d'àvia. Prometo amagar el pianet i parlar xiuxiuejant, cantar fluixet i no saltar gaire!!!
I encara tinc una idea més: quan hi vagi li portaré una capsa de Gelocatils mega-plus!

imatge de google

Veniu a esmorzar?

T'he somniat. Eres a casa meva i trucaven a la porta. Amb aquesta veueta tan bonica que tens, que encara està "en proves" , fent "gorgoritos" i jugant amb els sons, deies claríssimament "Qui hi ha"? i a mi em feia molta gràcia. T'he agafat a coll i hem anat fins a la porta, seguits per la Taca, curiosa, també, per saber qui havia vingut. Hem obert la porta però no hi havia ningú. Em sembla que la nostra decepció ha estat gran, però no sé com ha acabat la història, Martí, perquè la Taca m'estava tocant amb la pota per avisar-me que la tragués, que sinó faria el pipí del matí a la catifa de l'estudi! I tu no hi eres i tot havia estat un somni.

Deuen ser les ganes que tinc de tornar a sentir la teva veueta en proves. D'aquí a una estoneta vindreu amb el pare a fer un cafetó. Bé, tu no, a tu encara et cal esperar, per provar el cafetó que fa l'àvia! I per tastar la xocolata! I per... mare meva, Martí, si tens tota la vida per endavant! (aquesta frase - ja ho aprendràs- és una sentència que sentiràs moltes vegades. La diem els adults cada vegada que us tenim enveja als petits)... fins d'aquí a una estona!

Feliç retorn a les escoles i jardins d'infància

Bé, doncs ja s'han acabat les festes de Nadal - per fi, sempre diem- tot i que han anat força bé. Ara no puc, que me'n vaig a treballar, però afegiré alguna foto més a les diapositives, val la pena la careta dels nens en destapar els regals de Reis, estareu d'acord amb mi! El que els agrada més és el sorollet que fa el paper en desembolicar!

Apa, bona tornada a l'escola dels vostres fills, nebots, néts, germans...

En Martí ha viscut el seu primer Nadal. Aviat farà un any i diu la Violeta que em surt la vena de mestra quan intento ensenyar-li a posar un ditet perquè quan li preguntem quants anys tens respongui Un!

Com em passo, eh?

Néts, nétes i altres variacions

Estimats avis, àvies, mares i pares, oncles i tietes, padrines i padrins:

Us faig una proposta. Per què no m'envieu una foto del vostre fill, filla, nét, néta, nebot o neboda, afillat o afillada... o el fill o filla, nét o néta, nebot o neboda del vostre company o companya?

ostres, quina manera de complicar-se la vida amb el llenguatge, quan tot podria ser tan fàcil com dir...

M'envieu una foto dels nens petits de la família? (ep, els de 18 anys i superiors no valen, eh? vull dir nens i nenes de ... posem 0 a 12 anys?) va! intentaré fer-ne un poster.

Per cert, ahir vaig assistir a una xerrada a l'Espai familiar que ha muntat la Violeta amb en Miquel, com a membres fundadors, però que en realitat es nodreix d'unes quantes famílies amb moltes ganes de fer les coses ben fetes, que busquen la veritat - tot i que costa molt de trobar, la veritat!- i que, de moment, en aquesta recerca, gaudeixen plegats. És una iniciativa molt maca. Des d'aquest humil blog, els felicito a tots!

La xerrada d'ahir, impartida per Núria Gibert, anava de la música en família, de com introduir la música en els nens petits... va ser molt i molt interessant.

Vet aquí dues propostes:

1) Els que ho desitgeu, envieu-me una foto al meu email.

2) M'expliqueu com us ho feu, per fer viure la música als vostres nens i nenes?

video: http://es.youtube.com/user/femmusica

Un somriure

No hi ha millor regal per un dia qualsevol que aquest somriure.

Sóc aquí, eh?

Després d'uns dies silenciosos, demà tornaré amb una micona més de teoria i alguna foto nova que m'han enviat d'en Martí... amb això de les noves tecnologies, els avis i àvies del món tenim una gran quantitat de fotos dels nostres néts, però a l'hora de la veritat no les podem ensenyar si no som davant de l'ordinador! a veure si faig un cop de cap i n'imprimeixo algunes, perquè quan em troben i em diuen "portes alguna foto d'en Martí?" em poso vermella vermella i dic... "les tinc totes a l'ordinador".

Encara hi ha qui no ho entén, aix...

deia que he estat uns dies en silenci en aquest blog, perquè com que tinc l'altre... allà és on m'explaio. Aquest és més... íntim? més recollidet? més, com us ho diria? una mica menys esbojarrat! per això, de vegades, m'ajuda més romandre uns dies silenciosa.

Bombai: 125 morts, més de 300 ferits...

Estimat Martí:
Em sap greu que hagis de viure aquestes coses, però aquí estan. Escolta aquesta cançó, "Picu-pau". A part que és preciosa, és tot un himne dedicat a la pau. Algun dia ho entendràs.

Això no és una cançó de bressol, però podria ser-ho!

Com li agrada, la música!

En Martí, concertista.

Eixugueu-me la bava si us plau!

En Martí gateja per tota la casa i ens fa trencar de riure, però al mateix temps s'ha de vigilar perquè no es faci mal donant-se cops. De vegades protegim la tauleta de vidre gruixut amb "porexpan", als seus pares els fa gràcia, no recorden que, fa molts anys, ells alguna vegada es van fer mal en situacions semblants. I nosaltres els expliquem que som la darrera generació de les "gorres de cop". Algú se'n recorda, dels barrets de cop?

Després, en Martí es dirigeix cap allà on sap que hi ha la planta per tocar la terra. (Ho sap?) Jo penso que no solament ho sap sinó que recorda perfectament on és cada vegada que ve a casa nostra. Quan tanquem la porta perquè no s'hi acosti encara no diu res, només ens mira, gira cua i se'n va a explorar altres terrenys. Algun dia ens preguntarà "per què no em deixaveu tocar la planta?"

Tant de bo tinguéssim un jardí.
Un dia, ell potser tindrà un jardí i podrà tocar la terra sense perill de ratllar el parquet!

Hem d'adaptar les cases als nens o els nens a les cases?

Sigui com sigui, en Martí ens fa a tots una mica més feliços!

Des d'uns altres ulls

Imatge de Google

Quan vaig acabar magisteri tenia 18 anys. Em van posar dins d'una aula amb 48 nens i nenes de P5 i em van dir: fes-t'ho com vulguis, però des del setembre al juny han de sortir tots llegint.

Vaig al·lucinar, però em vaig espavilar per fer-ho. Van sortir tots llegint, però si jo ara pogués rectificar alguns dels meus mètodes amb aquells dos o tres nens i nenes que els costava més que als altres, ho faria sense dubtar-ho ni un moment. Bàsicament, era una mestra cridanera, com una mena de sergent de cavalleria. Els nanos anaven a toc de pito i jo no em sentia satisfeta.

Em vaig apuntar a fer psicomotricitat. Alguna cosa va canviar en mi i en la meva manera de fer, però no l'essència. Jo hi patia. Però eren altres temps.

Recordo que els divendres els deia "ja sabeu, nens, que demà és dissabte i que el que no vulgui venir que no vingui". Els dissabtes, normalment, hi havia força absentisme i només venien 23 o 24 nens. El dia que més, podien ser uns 30.

El dissabte era el dia que jo respirava, a l'aula! Repeteixo: eren altres temps i deu nos en guard que ens haguéssim queixat perquè teníem massa nens!

Quan vaig ser mare vaig canviar bastant la meva manera d'enfocar les classes. Només havien passat 5 anys des que havia començat a treballar com a mestra, però a mi em semblava una eternitat i llavors ja vaig començar a rectificar "maneres". No cridava tant, els tractava amb una altra mena de consideració. Quan algun nen o nena no aprenia, intentava -com a mínim- preguntar-me per què. O canviava de mètode de lectura amb ell o amb ella. No sempre triomfava, però em sentia millor per dintre.

Ara que sóc àvia i després de molt de temps d'estar allunyada de les aules com a tals - jo només veig els nens d'un en un o faig observacions dins l'aula, però no en sóc la tutora- Ara que sóc àvia, deia... he contret la síndrome d'Estocolm. Em poso al costat dels nanos (sobre tot els de P3) i em miro de cua d'ull la mestra quan crida o quan rondina i somric quan està contenta amb els nens i quan els parla amb aquella dolçor que es mereixen o els fa una carícia.

Com canvien les perspectives, eh?