dissabte, 21 de novembre de 2009

Oxitocina, l'hormona tímida

Amb el permís del "Blog alternativo", us deixo un article que m'ha agradat molt, un article d'aquells que m'ha fet pensar com n'hem estat de manipulats... però ara no és el moment de parlar d'això. Llegiu-lo i dieu-me què en penseu, si us plau.


Isis, deesa de la maternitat a l'antic Egipte. Imatge de google.
La Oxitocina, la hormona del amor?

També m'interessa l'opinió dels pares, oncles, avis, metges, pediatres... ja, ja sé que no hi ha tanta gent que em llegeixi. Només ho dic perquè  - si algú entra i llegeix- que no es talli a l'hora de manifestar la seva opinió.

Gràcies.

11 comentaris:

Carme ha dit...

Doncs jo m'esforço per contestar-te, perquè m'ho demanes, de fet em tallaria de bona gana. I callaria, que és un dels meus esports preferits...

M'he llegit l'article i m'ha agradat. Crec que les coses que diu són interessants i que val la pena tenir-les en conte. Crec que els parts hospitalaris haurien de canviar. Crec que les mares haurien de tenir els nadons als braços quan acaben de néixer i molta tranquil·litat. Fins aquí em sembla bé... però no m'agradaria caure en tornar a apartar els pares de l'embaràs, del part i del creixement del nen per petit que sigui, ara que ens ha costat tant apropar-los, no m'agradaria que a qualsevol problema les mares fossin desprotegides de l'ajuda mèdica... crec que s'hauria de trobar un camí de seguretat i d'ajuda i de col·laboració raonable. No dubto en cap moment del valor de les "doulas"... però tampoc això ho acabo de veure clar...

Violeta ha dit...

Veig que no has passat pel meu blog, Montse, perquè la Mª José, autora de l'article que has "linkat", fa el curs amb mi i ens ha donat permís per difondre el seu fantàstic resum; i així ho he fet.

Parlant d'opinió, crec que no hi ha opció a opinar, la fisiologia del part és la que és i no hi ha debat possible.

Sobre apartar el pare del part... en principi no hi estic d'acord (tot i creure'm que la masculinitat el pugui dificultar, a nivell fisiològic). El que passa és que no tots els pares són iguals, acompanyen igual, respecten igual, tranquil·litzen igual...

El meu home va ser la Doula que jo necessitava quan vaig parir en Martí. Però sé que no tots els homes del món (ni dones) m'haurien sabut acompanyar com jo necessitava, i això hauria entorpit el meu procés de part, segur.

Sobre la figura de la Doula, què puc dir si m'estic formant per ser-ho! Com a mare (recent encara), sento i veig que falta molta informació, acompanyament i respecte per les mares que acaben de parir i per les que han de parir i no troben la informació que necessiten.
Acabades de parir i amb l'home ja treballant, la maternitat està acompanyada de solitud i incomprensió (generalment), i la Doula pot servir per facilitar aquests moments delicats de la dona, en els què més que mai necessita respecte absolut.

:)

Arare ha dit...

Carme, jo tampoc estic d'acord en el punt que el pare no pugui estar present a l'hora del naixement del seu fill, totalment d'acord amb tu.

I també crec, com tu, que caldria trobar un camí raonable, equilibrat entre "passat, present i futur"... cosa molt difícil, suposo! pero no impossible.

La figura de la Doula m'agrada, però no m'agrada la idea d'apartar el pare de tot el procés. Això és el que vull dir, així és, Carme, que estem d'acord!

Arare ha dit...

Ostres, Violeta, i per què no se m'ha actualitzat, el teu blog? jo hi he arribat des del blog alternativo, però és igual, la qüestió és que hi he arribat :)

sobre els pares, ja saps el que en penso. Suposo que és veritat, que hi ha homes i homes, però per qualsevol dona, m'imagino que el pare del seu fill sempre serà el pare del seu fill!!!!

vaig a llegir-te.

Violeta ha dit...

Montse, com a gairebé assessora de lactància et puc dir que els homes sí entorpeixen la lactància i molts altres aspectes de la criança que la mare sent d'una manera i el marit no els permet actuar en conseqüència.
Pel què ens van explicar en aquest seminari (experiències reals i viscudes en primera persona pels ponents), molts homes entorpeixen el procés de part.

L'important és preguntar-se si és més important que l'home el presencïi a qualsevol preu o si el part i la dona han de ser absolutament respectats per tal que tot sigui fàcil i segur.

Xènia ha dit...

Jo crec que s'ha de respectar la intimitat que necessita la dona per parir. Si cal que la parella no hi sigui per tal que estigui sola i les hormones puguin actuar doncs mala sort. Ja podrà ser-hi durant tota la vida, que hi ha molta feina a fer, a part d'estar present en el moment del part. Sembla que això fa molta il·lusió i quina llàstima si no hi són! però i quan no donen un cop de mà? què fem???

Si per questions morals interrompim la natura i no deixem que actui per si sola aleshores les persones acabem complicant les coses!

Hi ha un llibre que també està en aquesta línia, que es titula: Parto seguro.

Arare ha dit...

Violeta, Xènia:, deixeu-me que em mantingui "en els meus tretze". Massa anys hem hagut de parir soles en sales d'operacions (per molt que se'ls anomenés sales de part) i vosaltres no sabeu què és no poder tenir la teva parella que et dóni la mà o que et somrigui i haver de sentir les converses entre comadrona, metge, infermeres, monges...

en el meu cas,amb el primer nen, i ho recordo molt bé, mentre jo intentava comportar-me "dignament", estava connectada a un gota a gota, ningú m'agafava la mà i les infermeres sortien de tant en tant a fumar(ho sé perquè deien "esto se va a alargar, es primeriza, así que vamos a fumar al pasillo"). De tant en tant podia aixecar el cap i veure uns ulls tan espantats com els meus, darrere d'un vidre: era el pare del meu fill. No el deixaven entrar perquè "no molestés".

Així va ser amb el primer i amb el segon. Amb el tercer ja s'havia aconseguit que els pares poguessin ser presents a l'hora del part i - per sort- vaig tenir-lo animant-me i donant-me la mà i passant-me una gaseta amb colònia de la canastilla del nostre bebé pel front, dient-me "tranquil·la, que tot va bé".
D'alguna manera, la cosa s'havia humanitzat uhna mica (una mica)...

I ara preteneu tornar a parir soles?

no ho entenc!

Dit això:

No sóc científica, però m'hauríeu de demostrar gairebé científicament per què creieu que és millor parir soles... després del que ens ha costat tenir els pares al costat!!!

Ep!
Violeta, ja saps que jo sóc totalment flexible. El que em costa d'entendre, em costa, però no em nego a entendre-ho. Només em costa!

Violeta ha dit...

Montse, si et tornes a llegir l'article que has linkat trobaràs la resposta a la teva pregunta.

Evidentment, els dos primers naixements dels teus fills no van ser com havien de ser (deixant a banda el tema de la presència del pare). Una dona no té per què tenir enxufat un gota a gota per parir, i les comadrones o infermeres que tu vas tenir i els metges, ho van fer de la pitjor manera possible.

(D'altra banda, a una dona no li cal estar a un hospital per parir, ni fer classes de prepart, ni res d'això).

El teu tercer part va ser més dolç perquè tenies qui més confiança et donava al teu costat, animant-te i no deixant-te sola.

Jo no sé com serà el meu segon part, ni què necessitaré en aquell moment, però amb el primer, necessitava en Jordi al costat perquè era la persona de més confiança i qui em donava més seguretat. I perquè sabia que sabria estar i perquè sabia que tenia molt clar com jo volia que fos el MEU PART (no el nostre part, ni el nostre embaràs!).

Però estic completament d'acord amb la Xènia, el pes cultural i el què aquest marca no és raó suficient com per argumentar que la presència de metges, comadrona, marits (o sogres, o amigues o el què sigui) sigui el millor pel part.
Perquè una dona no necessita res més que la condició òptima perquè les hormones es mantinguin en equilibri, i això és ciència, i d'això parla l'article i d'això en parlen molt altres articles de Michel Odent (que es basen únicament en la seva experiència laboral i ens els estudis científics relacionats amb parts amb altres animals i en hospitals humans d'arreu del món) i d'això en parla la manera de parir de tots els mamífers de l'univers: apartats del ramat i en solitud.

El bebé es un mamífero, llibre de Michel Odent, parla de tot això.

No tothom serveix per tot, i no tots els homes saben acompanyar en tots els processos de la dona, ni la saben entendre, ni la saben respectar. Ser el pare de la criatura no és una assegurança per res.

He dit, jiji.

Arare ha dit...

Bé, bé, suposo que generació rere generació cal anar evolucionant: la qüestió és que puguem evolucionar cap a una millora en tots els aspectes!

Xènia ha dit...

Hola! No és questió de tornar enrera, senzillament de deixar fer a la natura que és molt savia! si llegeixes els llibres que t'hem recomanat potser ens podràs entendre!!!

Arare ha dit...

Xènia, vaig tenint en compte tot el que dieu. Ja saps que entre generacions, sempre hi ha certes diferències, però si d'alguna cosa no se'm pot acusar, és de no intentar entendre-us. Gràcies per passar per aquí i endavant amb la teva militància. És així, com es mou el món, t'ho asseguro, i vosaltres teniu molta força! Una forta abraçada!!