dimecres, 25 de maig del 2011

ensabonar-se el cap

Estava escrivint i de cop he esborrat una paraula i se m'ha començat a esborrar tot, tot i tot el post que tenia gairebé fet. Quina ràbia! Quan me n'he adonat que la tecla d'esborrar se m'havia travat ja no quedava res, només la meva cara de babau! (les àvies tenen cara de babau o de babaua?)

Explicava com hem rigut amb en Martí mentre el dutxava i ell m'ensenyava com de gran s'ha fet, que ja es sap ensabonar el cap tot sol. Jo no recordo si el seu pare i els seus oncles s'ensabonaven sols el cap als tres anys, segurament si. El que passa és que la memòria fa una mica el ronso i això permet que l'àvia no deixi de ser una àvia-que-li-cau-la-bava!

Mentre en Martí era a la dutxa, en Caïm li explicava al seu pare que ta-ta-ta-ta-ta i a més, ta-ta-ta-ta-ta i ta. L'hem sentit i  ens ha fet riure, la xerrameca. Com les pessigolletes de després, en eixugar-se amb aquella tovallola taaaaaaaaaan gran i tan suau...

Mai no recullo la cuina amb un somriure tan ample com el dia que vénen a sopar!


dimarts, 17 de maig del 2011

Tornem-hi?

Feia dies que m'estava plantejant si tornar o no tornar.

He estat uns mesos en els quals no tenia massa ganes d'escriure sobre avis i àvies, sobre néts i nétes. És que no sempre una té les mateixes necessitats.

El cas és que aquest matí m'he trobat a la bústia un comentari d'un pare primerenc a un apunt de fa força temps i mentre el responia m'han vingut ganes de reprendre l'espai.

Diumenge vam celebrar l'aniversari de la mare d'en Martí i en Caïm i vaig aprofitar per observar els canvis que s'han anat donant en tots dos.

En Martí ha evolucionat tant! el veia jugar a pilota i fer anar els cotxets amb els seus cosins i pensava com n'és d'elàstic  el temps, com s'estira i s'arronsa, depenent del punt de vista que adoptem! tot just fa quatre dies (que en realitat són tres anys i quatre mesos) que va néixer i mite'l!


No vull filosofar. Només m'ha vingut de gust tornar a encetar aquest espai. No sé amb quanta freqüència tornaré a escriure "aquí". Només sé que no vull que la caseta de l'àvia estigui sempre tancada.

Tampoc no sé si serà un blog d'àvia-àvia o si es convertirà en un blog de reflexions més o menys profundes o més o menys frívoles, depenent dels estats d'ànim... en definitiva, com el que sempre ha estat: un blog!