El tercer

El blog continua sense un títol definit, però aquesta tarda ha nascut el nostre tercer nét. Es diu Nil i estem molt contents.

Ja em podeu felicitar!!

(imatge trobada a la xarxa)

Sense títol

Fa molts dies que no dic res, ho sé...

Ja no sóc una àvia primerenca, que fa quatre anys que sóc àvia, un i mig que sóc biàvia i a l'octubre seré quatri-àvi.

A saber:

per l'octubre naixeran un nen per part d'un fill i una nena per part d'un altre fill.


Així doncs, cal buscar un altre nom per aquest blog o callar per sempre!

Em podeu felicitar, però: que la vida continuï esclatant malgrat crisis i mals rollos és bo, molt bo. Vol dir que res no ens pot aturar!

I des d'ara fins al setembre s'accepten títols nous, a veure qui me'n suggereix algun de ben... bonic? apropiat? divertit? engrescador?...

A veure si la creativitat general està a l'altura de les circumstàncies i tampoc no es deixa vèncer per crisis i mals rollos...

imatge de google

Titellaires en procés de creació

Hem de fer bocins de paper de diari. Concentrem-nos bé!

Ara hem de remenar bé la  cola amb una mica d'aigua i anar-hi afegint bocins del paper que hem estripat

Hem fet una estructura amb un tros d'ampolla d'aigua, que hem omplert d'arròs perquè aguanti bé. El cap del nostre titella, de moment, és un mitjó ple d'arròs, aguantat amb el cartró d'un rotlle de paper film (que és més llarg que el de paper de water, més dur, i més pràctic)

L'àvia va modelant el cap i en Martí s'hi fixa bé, perquè després en fem un altre, una mica més petitet, que modelarà ell.

Una vegada sec i sense pintar, fa una mica de iuiu. Encara no sabem si serà "nen o nena". L'àvia diu que pot ser una princesa, en Martí diu que una bruixa. Potser una titella una mica "hippie", ho veurem al final

de tot.

Primer pla.

... quinze dies més tard, encara està en procés, perquè la trobem trista i diu l'àvia que li canviarà la fesomia, a base de pintar-hi a sobre, perquè no sembli tan tristoia. A més, encara li falta el vestit i les mans... però fer un titella "a hores" no és fàcil, sobre tot quan hem de fer taaaaaaaaaaantes altres coses!

És divertit, però, eh?

El titella petitó encara és un projecte de titella: el seu caparró no és un mitjó sinó un bocí de mitja de l'àvia i encara l'hem de pintar! (tampoc no sabem si serà nen o nena, ja es veurà)

Una imatge val més que...

per aquest ordre:

Martí-Àvia Montse-Avi Joan Salvador

Tots portem barret

Tots anem descalços

Tots estem contents

Avis, àvies, oncles, ties, educadors...som-hi!

Imatge: Maternitat- Guayasamín

Del blog pell a pell - que recomano a mares, pares, tiets, tietes, educadors en general- m'he emportat aquesta llista de bibliografia.

Jo n'he llegit uns quants, però no pas tots!

He de confessar que hi ha algunes coses que m'han costat - i no pas poc- d'acceptar. Però pensant-hi bé, reflexionant-hi, he acabat reconeixent allò tan típic i tan tòpic però tan real: "No tot el que es feia abans era millor", éssent abans les tres dècades que em precedeixen. Perquè abans d'abans, jo encara no em plantejava res  entorn del tema criança. I quan vaig haver de criar jo, vaig  creure cegament els patrons de conducta que em recomanaven ginecòleg-tocòleg, llevadores, infermeres, amigues, etc... perquè en aquells moments no ens plantejàvem res més que criar de pressa per poder continuar treballant (que aquesta és una altra qüestió que avui no toca).

També he de confessar que de tot el que he après - i que no paro d'intentar aprendre-  encara no ho he acceptat tot. Hi ha alguns costums actuals que m'estan costant molt de pair. Però els respecto, perquè, malgrat que el cap em fa tirar per un cantó, de vegades, el cor em faria tirar per l'altre, no sempre l'adequat, segons els anomenats costums actuals, extrets, com dic, molts d'ells, de les teories d'alguns dels llibres que cita la propietària del blog que us esmento i que us recomano.

I sense més embuts, aquí va la llista:

-“El concepto del Continuum”, Jean Liedloff


- “Educar para ser” Rebeca Wild

- “Libertad y limites, amor y respeto”, Rebeca Wild

- “Un regalo para toda la vida”, Carlos González

- “Bésame mucho”. Carlos González.

- “Mi niño no me come”. Carlos González.

- “No llores más” Sheila Kitzinger

- “La rebelión del Hades”. Casilda Rodrigáñez.

- “La represión del deseo materno”. Casilda Rodrigáñez.

- “La sexualidad y el funcionamiento de la dominación”. Casilda Rodrigáñez

- “Las hijas de Hirkani”. Editado por La Liga de la Leche

- “La maternidad y el encuentro con la propia sombra”. Laura Gutman

- “Moverse en libertad”. Emmy Pikler

- “Parent Effectiveness Training”. Thomas Gordon.

- “Cómo hablar para que sus hijos le escuchen”. Adele Faber y Elaine Mazlish.

- “El desafío del bilingüismo”. Barbara Abdelilah Bauer.

- “Summerhill: A Radical Approach to Child Rearing”. A.S. Neill

- ” Birth reborn: What Childbirth Should Be”. Michel Odent

- “El saber proscrito”. Alice Miller.

- “Por tu propio bien”. Alice Miller.

- ” La madurez de Eva”. Alice Miller.

- “El drama del niño dotado”. Alice Miller.

- “Los vínculos afectivos: Formación, Desarrollo y Pérdida”. John Bowlby

- “No hay padres perfectos”. Bruno Bettelheim.

- “Dialogues with Mothers”. Bruno Bettelheim.

- “Psicoanálisis de los cuentos de hadas”. Bruno Bettelheim.

- “How babies talk”. Roberta Michnik.

- “La ciudad de los niños”. Francesco Tonucci.

- “Cómo criar a un hijo sano a pesar de su médico”Robert S. Mendelsohn

- “L’infanzia”. Luigia Camaioni.

- “Early socialisation: Sociability and Attachment”. Cara Flanagan.

- “Felices sueños”. Elizabeth Pantley.

- “La familia es competente”. Jesper Juul.

- “La pedagogia della lumaca”. Gianfranco Zavalloni.

ensabonar-se el cap

Estava escrivint i de cop he esborrat una paraula i se m'ha començat a esborrar tot, tot i tot el post que tenia gairebé fet. Quina ràbia! Quan me n'he adonat que la tecla d'esborrar se m'havia travat ja no quedava res, només la meva cara de babau! (les àvies tenen cara de babau o de babaua?)

Explicava com hem rigut amb en Martí mentre el dutxava i ell m'ensenyava com de gran s'ha fet, que ja es sap ensabonar el cap tot sol. Jo no recordo si el seu pare i els seus oncles s'ensabonaven sols el cap als tres anys, segurament si. El que passa és que la memòria fa una mica el ronso i això permet que l'àvia no deixi de ser una àvia-que-li-cau-la-bava!

Mentre en Martí era a la dutxa, en Caïm li explicava al seu pare que ta-ta-ta-ta-ta i a més, ta-ta-ta-ta-ta i ta. L'hem sentit i  ens ha fet riure, la xerrameca. Com les pessigolletes de després, en eixugar-se amb aquella tovallola taaaaaaaaaan gran i tan suau...

Mai no recullo la cuina amb un somriure tan ample com el dia que vénen a sopar!

Tornem-hi?

Feia dies que m'estava plantejant si tornar o no tornar.

He estat uns mesos en els quals no tenia massa ganes d'escriure sobre avis i àvies, sobre néts i nétes. És que no sempre una té les mateixes necessitats.

El cas és que aquest matí m'he trobat a la bústia un comentari d'un pare primerenc a un apunt de fa força temps i mentre el responia m'han vingut ganes de reprendre l'espai.

Diumenge vam celebrar l'aniversari de la mare d'en Martí i en Caïm i vaig aprofitar per observar els canvis que s'han anat donant en tots dos.

En Martí ha evolucionat tant! el veia jugar a pilota i fer anar els cotxets amb els seus cosins i pensava com n'és d'elàstic  el temps, com s'estira i s'arronsa, depenent del punt de vista que adoptem! tot just fa quatre dies (que en realitat són tres anys i quatre mesos) que va néixer i mite'l!

No vull filosofar. Només m'ha vingut de gust tornar a encetar aquest espai. No sé amb quanta freqüència tornaré a escriure "aquí". Només sé que no vull que la caseta de l'àvia estigui sempre tancada.

Tampoc no sé si serà un blog d'àvia-àvia o si es convertirà en un blog de reflexions més o menys profundes o més o menys frívoles, depenent dels estats d'ànim... en definitiva, com el que sempre ha estat: un blog!

Fem una caseta amb grua?

- Àvia, que em cau la grua! Me l'enganxes sisplau?

- Ens ha quedat una caseta amb grua, increíble!

In-cre-ï-ble!!!!

El pessebre

Fer el pessebre és una de les "feines" més entranyables dels avis. Mentre l'àvia feia fotos, en Martí i la Mar feien el pessebre amb l'avi...

Molt Bones festes!

La versió de la pastora Caterina, cantada per la Coral Borrianenca m'ha encantat. Gens carrinclona, per entendre'ns.
Des del blog de l'àvia, gràcies a aquesta coral per penjar-la i  deixar que la compartim. Bon Nadal!

fent d'àvia

Va ser dilluns o dimarts. Els pares d'en Martí havien de sortir i em van demanar si em podia quedar amb en Martí.
- I tant! per què hi som, els avis, si no és per quedar-nos amb els nostres néts i compartir estones i mimar-los i estimar-los i ...?

Va ser una tarda intensa (des que els meus propis fills eren així de petits, no recordava aquesta intensitat) però tan meravellosa, que he necessitat gairebé una setmana per processar-la.

Quina sort que tenim, que els nens petits ens encomanin vida a dojo! quina gran sort!

En Martí em va explicar  el que li agrada, el que no li agrada, el que entén, el que li fa por, els seus dubtes, em va convidar a jugar amb ell i també a no jugar-hi. A gronxar-lo quan vam sortir a la placeta - estàvem sols- i a somriure quan li vaig fer la proposta d'anar a veure "unes amigues meves" perquè feia molt temps que no les veia.
- Però jo no les saludaré. Jo m'amagaré. Per això vull anar amb el cotxet.
- Molt bé, Martí. No tens pas l'obligació ni de saludar-les ni de res. Tu amaga't i jo les saludo. I ja està.
Amb aquesta condició vam anar a veure la Gisela i la Mònica.
Però només de veure-les, amb les moxaines que li van fer i la piruleta que li van donar, no va caldre, que s'amagués. Va baixar del cotxet i es va passejar pel local, fins i tot hauria jugat amb les joguines que hi havia allà si no hagués estat perquè la salutació no donava per tant...

Vam berenar, vam tenir temps d'escalfar el sopar... i de banyar-lo. Llavors va arribar l'avi. Quin goig, a la banyera! l'aigua calentona, el peixet i l'esponja, el sabó, l'oloreta de la crema pel cos, després, les rialles fent pessigolles en posar el pijama, asseure's a la cadireta i començar a sopar...

Se sent el pany de la porta... qui hi haurà? eh? qui serà?
Se li il·lumina la carona: el pare, la mare i en Caïm ja són aquí!

L'àvia ha estat una setmana assaborint i processant aquesta informació al seu cervell.

imatge de google

Un entrepà per sopar!

Ole, ole, quina careta de felicitat la d'en Martí, després de passar una bona estona amb els avis, els pares, el "tiet"... veure la seva llitera muntada (és una canya!) els llibres col·locats a l'estudi... quin goig fa, tot plegat, ja falta poquet per anar-hi!
Quin goig sopar un entrepà boníssim i unes patates fregides tota la família junta!
 i quina felicitat la dels avis per compartir-ho!

Avui a buscar bolets

A buscar bolets amb l'avi i "l'onclu" Pep, amb la Taca i amb l'Apu.
Llàstima que no hi he pogut anar, me'n moria de ganes!
He llegit un poema sobre els bolets que em fa gràcia copiar aquí. És - com no podia ser d'una altra persona- de la IBM.

Rovelló, rovellí

 

Rovelló envellit,

ple de cucs a la nit.

Rovelló ennegrit,

rovellat al seu prat.

Rovelló escarransit,

t'has quedat ben petit.

Rovelló, rovellí

t'has quedat esquifit.

Rovelló envellit,

rovelló ennegrit,

rovelló escarransit

rovelló esquifit...

Ai, ai ai! Déu n'hi do

rovelló exquisit

que enguany has fugit.

La Isabel l'ha acompanyat d'una foto preciosa. Per què no l'aneu a veure al seu blog?

Un diumenge tranquil

Ahir vaig brodar dos pitets pel Caïm. Mentre ho feia pensava "ara hauries de fer una cosa semblant pel Martí", tot i que sé que "no cal" que cada vegada que se li fa un regal a un nen se li hagi de fer un altre al germà.

En teoria, no cal. A la pràctica, suposo que depèn dels sentiments de cadascú. No dels nens, sinó de qui fa el regal. Jo vaig brodar el nom d'en Caïm als pitets perquè em venia de gust. I m'hauria sentit fatal si no hagués fet res pel Martí. Així doncs, vaig posar l'armari del revés, buscant en el fons del fons. Jo sabia que hi havia una espècie d'estovalles individuals blanques per brodar que havia comprat qui sap quan, per si em vagava de brodar-les. Per sort, les vaig trobar. una mica groguenques, però ja les rentaran!

Vaig copiar el dibuix d'un peix que havíem dibuixat tots dos dijous passat, quan en Martí va ser a casa una estoneta mentre el seu pare anava a fer gestions, vaig dibuixar unes onades i  un "Bon profit, Martí!" i em vaig posar mans a l'obra. "La brodada" va durar el mateix que la pel·lícula.

Ho vaig planxar tot, ho vaig embolicar i vam anar a veure la família feliç. La besàvia també va venir, tota contenta. Ella encara no coneixia el petitó i en tenia moltes ganes.

Em va emocionar veure el meu fill amb en Caïm al damunt. Era una imatge tendra, molt tendra. Una casa plena d'amor, vet aquí el que vaig trobar. En Martí va estar content amb els dos pitets i les petites estovalles. I amb unes sabates esportives que li havien comprat el dia abans. Estava, i mai més ben dit, com un nen "amb sabates noves".

Un diumenge tranquil, uns néts preciosos, uns fills feliços... suposo que no es pot demanar més...

A la foto, en Martí, en plena feina creativa, dijous passat, "a cals avis"

L'àvia ataca de nou

Oh, fixa't, fa mesos que no dic res!
El temps passa massa de pressa, vet-ho aquí. Quan em van anunciar que esperaven un altre fill vaig decidir que ja no era una àvia primerenca i que potser aquest blog no tenia massa sentit. Com sempre, els mesos han estat impacables i ha arribat l'hora: el petit ha nascut i l'àvia que ja no era primerenca, ho torna a ser: al menys, en relació al petitó, perquè amb en Martí ja ens tenim una complicitat mútua que fa que ni ell sigui un nét "nou" ni jo sigui una àvia "nova". Ara ja hi hem agafat pràctica. I, tot sigui dit, ens entenem la mar de bé.

El nostre petitó es diu Caïm. Un nom que, us he de confessar que al principi em "xocava" força. No comprenia com els seus pares podien posar-li aquest nom al seu fill. Després, a mesura que ho vaig anar pensant, em vaig adonar de com en pot arribar a ser, la societat en la que vivim, de manipuladora i excloent. I si li haguéssin volgut posar Adolf? (tothom pensaria en Hitler) i si liu haguéssin volgut posar Abraham? (assassí en potència) i Judes? (tothom pensa només en Judas com a traïdor, però de Judes n'hi ha molts més) I si li haguéssin volgut posar - de ser una nena- Judith? (Judith va seduir Holofernes i després, sense dubtar-ho ni un moment, li va tallar el cap en rodó).

Què va passar, amb el pobre Caïm? doncs que, essent el primogènit d'Adam i Eva, per més que fes, no aconseguia caure en gràcia a Déu, que havia establert que el seu favorit era Abel. I quan va tenir els nassos inflats, es va carregar l'Abel, com tants i tants personatges històrics han fet tantes i tantes barbaritats. Total: que he acabat pensant que Caïm és un nom com un altre i que si als seus pares els agrada, doncs... per què no s'hauria de dir així el meu nét?

Ja he reconegut que em va costar assimilar-ho, però ara ja està. I em va costar assimilar-ho perquè estic carregada de prejudicis que m'han estat inculcats i, com a mortal i com a tal, imperfecta, em costa deslliurar-me'n.

Bé, i ara ve la segona part. Vivim en un país laic? Veritat que si? doncs, de moment, la jutgessa diu que al nen no li posa Caïm. I qui és, la jutgessa, per decidir com s'ha de dir un nadó? I si als seus pares els vingués de gust posar-li Kevincostner o Richardgere o Plastidecor o Pedrafoguera o Buba, o Mohamed-Jordi? Llavors no hi hauria problema! Mandan huevos, que diria aquell... de moment "estan en ello". A veure si s'avenen a raons, i si no... no sé ben bé què faran, però segurament, un recurs allà on faci falta.

En fi: que ja sóc "biàvia", que estic feliç de ser-ho i que reïvindicaré el nom del meu nét allà on faci falta.

Benvingut a la família, Caïm. Tots t'estimem.

L'àvia ja no és primerenca.

Aquest blog va néixer per plasmar una il·lusió.

La il·lusió continua, però ara ja ha esdevingut privada, per això penso que no té massa sentit continuar escrivint aquí.

Vaig vivint el dia a dia del meu nét i al mateix temps vaig descobrint velles maneres renovades, o noves maneres que ja existien però que ara són interioritzades per aquells que un dia van ser els nostres fills petits i que ara són els nostres fills grans que ja són pares i mares al seu torn.

Ara m'embolicaria massa, si continués, per això prefereixo no continuar.

Aquí queda, doncs, el testimoni d'una àvia primerenca, que ja no ho és (primerenca)

Estem esperant un altre nét, així que no descarto començar un altre blog, que potser haurà de tenir un altre nom, encara que continuï plasmant il·lusions.

Gràces, de tot cor, als que l'heu anat seguint.

Àvia senzilla i amorosa

Arribo de la piscina amb bon gust de boca. Avui a les escoles és festa, perquè allarguen la festa del Carnaval fins al dilluns, ja fa uns quants anys que es fa, això. Bé, la qüestió és que a la piscina, en aquesta hora, sempre hi ha molta gent gran i avui, un parell d'avis, s'havien emportat les seves nétes.
Quan m'he anat a dutxar, una de les àvies estava entrant a les dutxes amb la seva néta, una nena de sis o set anys. La nena portava tres o quatre trenetes al cap, segurament, residuus de la disfresa d'ahir (potser anava d'avatar?) bé, tant li fa, jo no ho sé, de què anava disfressada, la qüestió és que les trenetes la molestaven i quan s'ha tret la gorra de natació la iaia li havia de desfer  les trenes perquè calia rentar-se el cap. Hauríeu d'haver vist l'amor i la paciència amb què la iaia li desfeia cada trena. Jo les sentia parlar i no podia deixar de somriure.
- yaya,  no me haces nada de daño
- es que voy despacito, mujer, así no duele
- cuando me lo hace mamá si que me hace daño
- porque mamá va deprisa para poder ir a trabajar para tener dineros para cuidarte, hijita
- pues yo quiero que me lo hagas siempre tú, yaya

la conversa anava més o menys per aquest camí, fins que l'àvia - que devia ser la mare de la mare - li ha explicat que la mama havia d'anar a treballar per ajudar a l'economia familiar, que estem en temps de crisi i tothom ha de contribuir, sinó... blablabla.
La nena l'escoltava amb atenció. Quan ha acabat el discurs - jo ja sortia de la dutxa i elles encara estaven amb les trenes - la nena li ha preguntat alguna cosa sobre la manera de funcionar de casa seva i l'àvia, amb una paciència infinita, ha deixat els seus pares a dalt als núvols, fent que la nena se sentís protegida, estimada i volguda.
Encara he tingut temps, mirant entre els abrics mentre em posava el desodorant i la hidratant, de veure la gran abraçada que li ha fet quan ha acabat de desfer-li les trenes. Llavors s'han ficat, entre rialles, a la dutxa. I les sentia riure mentre - suposo- l'àvia li posava el xampú i li rentava el cap i ...

quant d'amor hi havia en aquella dona!
i en aquella nena!

jo quan sigui gran vull ser com ella...

 

imatge de google (http://farm3.static.flickr.com/2198/1814851669_35cb068329.jpg)

Fent d'avis...

Feia molt de temps, que la casa no quedava així. I ja tocava!

No hi ha res més apassionant ara mateix que ajudar l'avi a fer magdalenes!

Ben concentrats tots dos...

Hem de remenar bé!

I mentre les magdalenes són al forn, pensem a què volem jugar!

I finalment inclourem la Taca en el joc; és molt més divertit!

Decididament, fer d'avis pot ser una activitat excepcional!

El nostre tió no té cara ni barretina!

imatge de google

Al pare i la mare els feia tanta il·lusió que cagués el tió a casa vostra, que els avis i la besàvia vam venir uns minuts abans de l'hora. L'Apu estava especialment manyac i demanava carícies. L'Antoniu s'ho mirava més de lluny. Aquella nova bèstia apareguda al menjador feia uns quants dies, a qui tothom es dedicava a alimentar i que tenien tapada amb una manta, no els devia fer gaire gràcia. Malgrat tot, sembla que van acabar per assumir-ho. La Taca no va venir, es va quedar a casa, amb cara de "avui tampoc no em treuen, aquesta gent"?

El tió, ben abrigat, va fer un primer pet, deixant anar pilotes de colors, que et vas afanyar a anar a buscar, tot enretirant la manta, mentre somreies davant d'aquella màgia.

Tot seguit, vam anar a cantar nadales i tu et miraves la besàvia que, amb la seva veueta prima, sense la força que hi havia donat la joventut, refilava com un ocellet: "La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura, i a aprendre de lletra"

- Ep,ep,que el tió ha fet un altre pet!- digué la mare- i tots vam sortir a aixecar la manta de nou, per descobrir, amb els ulls plens de l'alegria del moment, els regals que, generosament, havia cagat aquesta vegada.

Així va ser durant uns llargs minuts, fins que el tronc va cagar unes peles de taronja i un bocinet de paper. Ja s'havia eixugat i no tenia intenció de repetir.

Tu estaves molt content, però el pare i la mare no hi cabien a la pell.

El pare, n'estic segura, recordava la mateixa cerimònia quan era petit i encara vivia el seu, de pare... i jo també.

L'avi estava emocionat i cofoi i la besàvia, amb unes ganes de cantar que no hi havia qui la parés. Potser per això el tió va ser tan generós!

I el tió va cagar, i ha passat un altre Nadal i vindrà un nou any, que serà aquell any en el qual tothom et preguntarà "quants anys tens?" i , posant dos ditets amunt, diràs: - Sis! - que és el que ens dius ara que ja en tens quasi dos i que ens fa riure tant... fins que sàpigues comptar... i vagis perdent aquella innocència que tots, en un moment o altre perdem, perquè així és la vida.

Bon Nadal, Martí! tots t'estimem!

El grill dormia

Avui has vist un grill que dormia.
I ens ho has explicat a l'avi i a mi.
I no t'ha agradat veure el braç de l'avi "Vadó" embolicat, perquè sabies que portar el braç embolicat volia dir que d'alguna manera tenia mal. L'avi, però, ja t'ha explicat que el duia embolicat perquè ja està curat.
I ens has tornat a parlar del grill i de pujar i baixar escales.
I ens has tornat a fer feliços.

Ep! atenció, que això no és un grill sinó una llagosta tocant el violí! però m'ha agradat més que els grills...

imatge: http://galeria.dibujos.net/images/painted/ffe3e44c8fbb6526d00ed98d05d6429b.png

Vejam...

Arribant al port em va faltar temps per anar a veure en martí. El primer que va fer és dir-me

-À-VI-A

i ja em va caure la baba directament.

En Martí és el nen que tots pares i mares i avis i oncles i tietes voldríen tenir.

No sabria com dir-ho de cap més manera, perquè aquestes coses, encara que les vulguis fer, no sempre surten. Costa molt, dir-li a ton fill que estàs orgullosa d'ell com a pare, encra que ja sàpiga que estàs orgullosa d'ell com a fill... o potser és que caldria anar-li recordant, aquesta darrera afirmació? Hi pensaré.

Avui hem compartit una estoneta de platja. L'aigua del mar ja la troba massa freda, però veure com disfrutava sota la dutxa ha estat divertidíssim!

T'agafen ganes de mirar-te'l tota l'estona i se t'acaben les paraules. Quan diu À-VI-A (ho diu així, com separant bé les síl·labes, com posant-hi èmfasi, et roba el cor, potser sense saber-ho)

I cal agrair la "feina" (potser més que feina caldria dir-n'hi abnegació i amor) feta per pare i mare, explicant-li qui és la seva família, encara que tingui uns avis tan troneres que s'han estat més de dos mesos fora!

per cert, he rebut més missatges dient-me que aquest blog ha estat anomenat a Rac 1... gràcies a qui l'hagi "recomanat", com que no sé qui ha estat, dic un gràcies així, en general. És un honor!