dissabte, 27 de novembre de 2010

fent d'àvia

Va ser dilluns o dimarts. Els pares d'en Martí havien de sortir i em van demanar si em podia quedar amb en Martí.
- I tant! per què hi som, els avis, si no és per quedar-nos amb els nostres néts i compartir estones i mimar-los i estimar-los i ...?

Va ser una tarda intensa (des que els meus propis fills eren així de petits, no recordava aquesta intensitat) però tan meravellosa, que he necessitat gairebé una setmana per processar-la.

Quina sort que tenim, que els nens petits ens encomanin vida a dojo! quina gran sort!

En Martí em va explicar  el que li agrada, el que no li agrada, el que entén, el que li fa por, els seus dubtes, em va convidar a jugar amb ell i també a no jugar-hi. A gronxar-lo quan vam sortir a la placeta - estàvem sols- i a somriure quan li vaig fer la proposta d'anar a veure "unes amigues meves" perquè feia molt temps que no les veia.
- Però jo no les saludaré. Jo m'amagaré. Per això vull anar amb el cotxet.
- Molt bé, Martí. No tens pas l'obligació ni de saludar-les ni de res. Tu amaga't i jo les saludo. I ja està.
Amb aquesta condició vam anar a veure la Gisela i la Mònica.
Però només de veure-les, amb les moxaines que li van fer i la piruleta que li van donar, no va caldre, que s'amagués. Va baixar del cotxet i es va passejar pel local, fins i tot hauria jugat amb les joguines que hi havia allà si no hagués estat perquè la salutació no donava per tant...

Vam berenar, vam tenir temps d'escalfar el sopar... i de banyar-lo. Llavors va arribar l'avi. Quin goig, a la banyera! l'aigua calentona, el peixet i l'esponja, el sabó, l'oloreta de la crema pel cos, després, les rialles fent pessigolles en posar el pijama, asseure's a la cadireta i començar a sopar...

Se sent el pany de la porta... qui hi haurà? eh? qui serà?
Se li il·lumina la carona: el pare, la mare i en Caïm ja són aquí!

L'àvia ha estat una setmana assaborint i processant aquesta informació al seu cervell.

imatge de google

7 comentaris:

Assumpta ha dit...

Aquesta foto ho resumeix tot... és preciosa!! Un nen i una àvia feliços d'estar junts :-))

Arare ha dit...

A mi també m'ha agradat, la imatge, tant li fa que el nét sigui nét o néta... el que compta és el seu sentit :)

Carme ha dit...

Apa, àvia, i que bé que t'ho passes, eh?

Jo, de moment, faig més d'àvia del petit que no pas del Guillem i a vegades tinc "mono" i tot.

Joana ha dit...

Aquests moments intensos s'han de gaudir perquè tot passa...
Quina tarda Arare, ja me la imagino :)

el paseante ha dit...

T'has de comprar un jersei amb una bossa al davant. Per acabar de ser un cangur perfecte.

Pilar ha dit...

Quina enveja que em fas! Ja m'agradaria a mi haver de processar informació semblant a la teva...

kira permanyer ha dit...

quin post mes maco... felicitats per ser capaç de gaudir d'aquests moments i adonar-te'n. Un plaer navegar pel teu blog. Vine al meu quan vulguis. Abraçada. http://kirapermanyer.blogspot.com/