Veure't a la banyera, jugant amb un petit cor vermell, que havia estat una bombolla d'oli per a l'aigua del bany.
-
A cor!
- Ah, si, és un cor, que bonic, oi?
-
Oi?
Quin riure, Martí! Des que visc a Blanes - i mira que en fa d'anys - sempre m'han fet broma amb el que encara em queda de la meva parla de Barcelona (xava?) Al principi em deien que parlava amb la "A", com la "Sandra Kamaka". Després es veu que vaig anar deixant una mica - només una mica, eh? - l'accent català de Barcelona, però mai no he pogut negar que sóc d'allà. Ni ho vull negar, per altra banda, ep!
Però sentir-te dir
Oi? repetint el que havia dit jo em va fer molta gràcia!
I quan la mare et va eixugar, el teu cosset menut i espigat em va recordar tant el del teu pare quan tenia la teva edat! I encara, quan et va posar aquella crema d'olor de nen petit, d'olor de net, la sensació de felicitat era total. Sensació que el temps passa però en algun moment té la capacitat d'aturar-se un moment per deixar-nos recordar allò que ens va fer tan feliços...
No vaig necessitar evocar una
magdalena de Proust(quan siguis gran ja t'explicaré què vol dir això de la magdalena de Proust) , quan, en un acte quotidià, com untar-te la careta amb
mustela i posar-te el pijama, aquell pijama sencer que us fa tan bonics als petitons, vaig tornar al passat de manera immediata. No la vaig necessitar. Va ser l'evocació total i absoluta. No sé quin dels meus tres fills vaig recordar, potser tots a l'hora: el teu pare
"Moto, mama, moto, n'hi ha!", el teu "tiet" gran
"A xexei que volen pel cel!" o el teu "tiet" més jove
"mama, treu-me ,es migades, que tinc calor!"
xexei = ocells
migades = mànigues
Martí, ets molt gran! No de mida, no d'edat, no de tamany. Però ets molt gran!