Vygotski a la pràctica

-Àvia Montse, juguem amb les lletres?
- I tant! - vaig a buscar la capseta de les lletres (un abecedari de lletres de fusta de colors diversos que vaig comprar al caprabo per dos euros, ficat en un tupper)... una de les millors "joguines" per a un infant assedegat d'aprendre.

- La M, la A, la R, la T, i la I. Mira, àvia: MARTÍ (fins i tot li posa l'accent, fent-lo amb una altra I)
- I si juguem a canviar l'ordre de les paraules? Fem-ho?
- Si! Mira, si li afegeixo una A, diu MARTINA.
- I si li trec les quatre darreres lletres? què queda? Mira-ho!
- MAR. Mar! Com la Mar! I el mar! I si li posem una A al darrere, àvia?
- A veure?
- MARA. Com la mare!
- Si, el que passa és que hi ha alguna lletra que ens enganya una mica, per això, quan volem dir "mara", hem d'escriure MARE, amb una E al final, així, veus?
- Si, és igual que quan poso VIULETA, que no puc posar la U sinó la O, perquè la U ens enganya una mica!
- Exactament. Molt bé, continuem jugant?

- M'escrius la paraula PARAULA?
- Si, mira: PARAULA.
- Més coses!

Poso una P. Què podem posar, amb aquesta P, Martí?
- PA. Pa!
- D'acord. I si ara posem la P al mig d'una paraula? què podríem escriure?
- APU. Apu! (el nom del seu gos)
- OK! I ara posarem la P al darrere de la paraula. Què podem escriure, que acabi amb P?
- TAP. Tap! per tapar!
- Si senyor, xoca-la!
- Mira, àvia, ara poso una P i li faig una pota, així... mira, ara és una R!
- Què podem escriure, amb la R? pensem
- Pensem... hmmmmm... RAMONA! la Ramona!
- Siiiii, la Ramona, molt bé!

(no sé per què, vam acabar estripant el paper, com es pot observar a la imatge; llàstima...)
etc,etc,etc...
etc..etc...etc...

Sr. Vygotski, el meu nét es trobava en la "Zona de desenvolupament propera", en aquest moment. Calia aprofitar-la, tal com fan els seus pares  amb tot l'amor del món, per fer que en Martí sigui el nen més feliç del món mentre juga i aprèn, mentre aprèn i juga, mentre es sent estimat i mentre estima sense fre...

Gràcies, Sr. Vygotski.Per sort, aquesta vegada no m'he d'examinar de les seves teories, ni de les del Sr. Piaget...

mitjons de colors

On anem, àviamontse?
Anirem a comprar uns mitjons.


Als ullets curiosos d'en Martí, la botiga plena de mitges, mitjons i llenceria variada d'home i de dona, tota acolorida, ha estat una revelació. Mentre jo triava, ell repassava el local, endavant, endarrere, pels costats...

Martí, on ets?
Aquíiiiiiiiiiii! que m'amago!
Ah, m'estàs fent una broma, eh? que no et veia, quin ensurt!
Si, t'estic fent una broma de riure.

M'ha encantat això de la broma de riure. I després, als gronxadors, a esperar la mare i en Caïm.

imatge de google (però els meus mitjons s'assemblen molt a aquests, ep!)

El grill dormia

Avui has vist un grill que dormia.
I ens ho has explicat a l'avi i a mi.
I no t'ha agradat veure el braç de l'avi "Vadó" embolicat, perquè sabies que portar el braç embolicat volia dir que d'alguna manera tenia mal. L'avi, però, ja t'ha explicat que el duia embolicat perquè ja està curat.
I ens has tornat a parlar del grill i de pujar i baixar escales.
I ens has tornat a fer feliços.

Ep! atenció, que això no és un grill sinó una llagosta tocant el violí! però m'ha agradat més que els grills...

imatge: http://galeria.dibujos.net/images/painted/ffe3e44c8fbb6526d00ed98d05d6429b.png

Sopar

Avui en Martí m'ha trucat.

À-vi-aaaaaaaaa!
Hola preciós, com estàs?
...
...
...
BÉ!!!

Ja has sopat?

Xi  (Veu de fons "si només portes una cullerada")

I què sopes?
...
...
...
Pata.

I aquí s'ha acabat la informació. Segur que continuava menjant pasta... i un plàtan, o una figa, o...


El Paseante es va estranyar que en Martí mengés gapatxo... si el veiés menjar figues fliparia :)

A que no sabeu d'on vaig treure les figues per fer aquell pastís del qua vaig penjar la recepta a "Des del meu mar"? Doncs ara ja ho sabeu!

Tot d' estels!

- À-vi-a, estel!
- Si. Un estel!
- I a lluna, mia lluna
- Si, la lluna també. Que bonica, eh?
 - Petita.
- Si, ara és petita.
- ¿La? - assenyalant els llums que veiem des de la terrassa.
- Allò són els llums de Blanes.
 - Nonono. Tooooooooooooot esteeeeeeeeeeeeeels!

 

imatge retocada d'una altra trobada a internet (http://farm4.static.flickr.com/3055/2706768241_dc906b3156.jpg?v=0)

Magdalena o mustela?

Veure't a la banyera, jugant amb un petit cor vermell, que havia estat una bombolla d'oli per a l'aigua del bany.
- A cor!
- Ah, si, és un cor, que bonic, oi?
- Oi?

Quin riure, Martí! Des que visc a Blanes - i mira que en fa d'anys - sempre m'han fet broma amb el que encara em queda de la meva parla de Barcelona (xava?) Al principi em deien que parlava amb la "A", com la "Sandra Kamaka". Després es veu que vaig anar deixant una mica - només una mica, eh? - l'accent català de Barcelona, però mai no he pogut negar que sóc d'allà. Ni ho vull negar, per altra banda, ep!

Però sentir-te dir Oi? repetint el que havia dit jo em va fer molta gràcia!

I quan la mare et va eixugar, el teu cosset menut i espigat em va recordar tant el del teu pare quan tenia la teva edat! I encara, quan et va posar aquella crema d'olor de nen petit, d'olor de net, la sensació de felicitat era total. Sensació que el temps passa però en algun moment té la capacitat d'aturar-se un moment per deixar-nos recordar allò que ens va fer tan feliços...

No vaig necessitar evocar una magdalena  de Proust(quan siguis gran ja t'explicaré què vol dir això de la magdalena de Proust) , quan, en un acte quotidià, com untar-te  la careta amb mustela i posar-te el pijama, aquell pijama sencer que us fa tan bonics als petitons, vaig tornar al passat de manera immediata.  No la vaig necessitar. Va ser l'evocació total i absoluta. No sé quin dels meus tres fills vaig recordar, potser tots a l'hora: el teu pare "Moto, mama, moto, n'hi ha!", el teu "tiet" gran "A xexei que volen pel cel!" o el teu "tiet" més jove "mama, treu-me ,es migades, que tinc calor!"

xexei = ocells
migades = mànigues

Martí, ets molt gran! No de mida, no d'edat, no de tamany. Però ets molt gran!

Vejam...

Arribant al port em va faltar temps per anar a veure en martí. El primer que va fer és dir-me

-À-VI-A

i ja em va caure la baba directament.

En Martí és el nen que tots pares i mares i avis i oncles i tietes voldríen tenir.

No sabria com dir-ho de cap més manera, perquè aquestes coses, encara que les vulguis fer, no sempre surten. Costa molt, dir-li a ton fill que estàs orgullosa d'ell com a pare, encra que ja sàpiga que estàs orgullosa d'ell com a fill... o potser és que caldria anar-li recordant, aquesta darrera afirmació? Hi pensaré.

Avui hem compartit una estoneta de platja. L'aigua del mar ja la troba massa freda, però veure com disfrutava sota la dutxa ha estat divertidíssim!

T'agafen ganes de mirar-te'l tota l'estona i se t'acaben les paraules. Quan diu À-VI-A (ho diu així, com separant bé les síl·labes, com posant-hi èmfasi, et roba el cor, potser sense saber-ho)

I cal agrair la "feina" (potser més que feina caldria dir-n'hi abnegació i amor) feta per pare i mare, explicant-li qui és la seva família, encara que tingui uns avis tan troneres que s'han estat més de dos mesos fora!

per cert, he rebut més missatges dient-me que aquest blog ha estat anomenat a Rac 1... gràcies a qui l'hagi "recomanat", com que no sé qui ha estat, dic un gràcies així, en general. És un honor!

mama, "pip"

Sé que a hores d'ara ja xerres com una calàndria.

Saps què? Mai no havia sabut per què es deia, aquesta expressió "xerrar com una calàndria"... per això he enllaçat el nom d'aquest ocell a la xarxa, perquè no et pensis que no hi ha base popular (que no científica, suposo)...

M'agradaria tant, que sentíssis com xerren cada matí els ocells que envolten el Blauet! potser quan siguis una mica més gran podrem repetir el viatge i ho farem amb tu... pot ser.

Martí: l'avi i jo tenim unes ganes ben boges de veure't i de tornar-te a abraçar. I de convidar-te dinar gaspatxo, que diu que t'agrada molt. Ja falta menys. Si,si, de veritat: d'aquí a un meset escàs ens retrobarem.

T'estimem, calandrieta!
______________________

La imatge no és gratuïta. Es tracta d'un minúscul jardí vertical, que creix en una paret d'una resclosa. Algun dia t'explicaré com trobar bellesa dins la lletjor, això ens pot fer molt feliços en aquest món tan complicat en el qual t'ha tocat viure. Però les filosofies, martí, per quan siguis més gran.

Cançons de falda

Quan en Martí encara havia de néixer, al meu altre blog vaig demanar cançons de bressol per fer-ne un recopilatori. En vaig recollir tantes com per fer-ne tres CD's, que vaig regalar a tres persones del meu entorn que en aquell moment estaven esperant un fill. Sé que els va agradar, el que no sé és si els va ser útil, la veritat és que no els ho he preguntat mai. Va ser una crida que va tenir un èxit extraordinari entre els blogaires!

Ara estic recopilant cançons de falda. N'hi ha a mils, de cançons de falda, però el que m'interessa no és tant les que podem trobar en els cançoners tradicionals, que aquestes ja les podem trobar, precisament.

El que m'agradaria és que cadascú de vosaltres m'expliqués amb quines cançonetes - tradicionals o inventades- us relacionaveu i interaccionaveu amb els vostres nadons, des que van néixer, fins -diguem- cap als 2 anys.

Va, no sigueu tímids/tímides!

I... quina era, normalment, la resposta del nadó? (si ho recordeu....)

-----------------------------

Jo comentaré un dels jocs preferits d'en Ferran, el meu fill gran, que es solia donar mentre jo preparava el sopar i ell era assegut a la trona; en Ferran jugava molt per terra, però quan jo preparava el sopar em demanava asseure's a la trona, així "controlava" el que jo feia per la cuina. Recordo la porta de la cuina ben oberta - el pis era petitet i la cuina encara més - i al mig de la porta, la trona amb el nen.

Recordo...

mira, una ceba!

eba!

si, una ceba! t'agrada? a que és xula?

eba!

i ara un tomàquet, mira, un tomàquet!

ohh!

xulo, el tomàquet, eh?

etc...

------------------------

És evident que la conversa no té res de trascendent, però gairebé cada dia sorgia una cançó inventada, per suposat, o un conte, sobre algun dels aliments o sobre algun estri de cuina. Eren moments entranyables. És evident que ara no podria reproduir cap d'aquelles musiquetes que inventava per a en Ferran, però el que és cert és que en tinc un record de mirades, de tacte, aprendre textures, colors i formes, sabors, de paraules, de gestos...

L'hora del dinar era molt més prosaica, potser per això no la recordo massa...

I segur, segur, que els meus tres fills recorden quan el seu avi (el meu pare) els donava la sopa, tot explicant-los el conte de "la maravilleta" (on la protagonista era un granet de maravilla, visca la imaginació!)

------------------------

Bé, doncs, el que demano és això: experiències ... alguna cançó (la lletra, és clar, a no ser que pugueu enviar-me també la música, si en teniu l'oportunitat, cosa que seria perfecta), algun petit poema que perduri a la vostra memòria, alguna paraula carinyosa inventada o no ("moneta" "pipirimundi" "Ferranicu" "piru" "rei de sucre") etc... aquestes cursilades que sabem dir, però que tan ens agraden i els agraden a ells.

Perquè no ho són, de cursilades. Perquè són mots que traspuen amor.

Apa, ja teniu deures!