Petita primavera

Hi ha una manera millor de passar un diumenge al matí?

Avi, volem portar el Blauet!

D'aquest micro-paisatge n'ha sortit un conte. Se l'ha inventat en Martí!! Un conte preciós que haurem de transcriure (ja ho farem)

Titellaires en procés de creació

Hem de fer bocins de paper de diari. Concentrem-nos bé!

Ara hem de remenar bé la  cola amb una mica d'aigua i anar-hi afegint bocins del paper que hem estripat

Hem fet una estructura amb un tros d'ampolla d'aigua, que hem omplert d'arròs perquè aguanti bé. El cap del nostre titella, de moment, és un mitjó ple d'arròs, aguantat amb el cartró d'un rotlle de paper film (que és més llarg que el de paper de water, més dur, i més pràctic)

L'àvia va modelant el cap i en Martí s'hi fixa bé, perquè després en fem un altre, una mica més petitet, que modelarà ell.

Una vegada sec i sense pintar, fa una mica de iuiu. Encara no sabem si serà "nen o nena". L'àvia diu que pot ser una princesa, en Martí diu que una bruixa. Potser una titella una mica "hippie", ho veurem al final

de tot.

Primer pla.

... quinze dies més tard, encara està en procés, perquè la trobem trista i diu l'àvia que li canviarà la fesomia, a base de pintar-hi a sobre, perquè no sembli tan tristoia. A més, encara li falta el vestit i les mans... però fer un titella "a hores" no és fàcil, sobre tot quan hem de fer taaaaaaaaaaantes altres coses!

És divertit, però, eh?

El titella petitó encara és un projecte de titella: el seu caparró no és un mitjó sinó un bocí de mitja de l'àvia i encara l'hem de pintar! (tampoc no sabem si serà nen o nena, ja es veurà)

Una imatge val més que...

per aquest ordre:

Martí-Àvia Montse-Avi Joan Salvador

Tots portem barret

Tots anem descalços

Tots estem contents

Unes hores a cals avis

La foto és el resultat de la darrera mitja hora de joc amb en Martí.
Ens vam banyar a la piscina de la Mar (l'aigua ja és freeeda, freeeeeda), vam cosir una flor de llana de colors en una cartolina, vam dibuixar,vam jugar al dòmino, vam dinar, i quan l'avi feia la migdiada, vam anar a buscar les construccions i en Martí va fer aquesta caseta. Que consti que jo havia fet una piscina, però va quedar coberta de peces de colors. Perquè l'aigua ja és freeeeda, freeeeda, com a la piscina de la Mar!

Segons en Martí, les piscines de colors són més boniques.

I tant!

Fem una caseta amb grua?

- Àvia, que em cau la grua! Me l'enganxes sisplau?

- Ens ha quedat una caseta amb grua, increíble!

In-cre-ï-ble!!!!

Un poema

Deixo un poema de la meva amiga Isabel Barriel (del seu blog Poesiaula) per si algú li vol llegir al Martí o per si el voleu llegir als vostres fills, nebots, néts...

El paper

Abans jo era un arbre

amb nius al brancam,

grans fulles verdes

i flors oloroses

de suaus pètals blancs.

Ventall sota el vent,

a l'estiu gran ombrel·la,

a l'alba dolça poncella

i trist tronc al pic de l'hivern.

He sofert mutacions

a la meva essència,

he canviat l'estructura

per tornar a ser útil al món.

Sóc ara pla, llis i brillant,

de colors, reciclat o blanc,

net, sedós i tallant

lleuger, dúctil, versàtil, elegant...

Sóc amic de la lletra i la tinta,

sóc verge full per escriure,

fulla estampada de llibre;

pels àvids lectors, hores de plaer.

Pels escriptors, font de vida,

cos quotidià de llibretes, revistes,

receptes, instruccions i diaris

esquelet dels diccionaris,

suport pels mars i continents

als mapes dels atles,

tresor disfressat de diners,

bastida de partitures,

prospectes i cançoners,

faristol per a aquest poema,

redactar la carta als Reis

o dibuixar un arbre

amb nius al brancam,

grans fulles verdes

i flors oloroses

de suaus pètals blancs.

Sóc, amics, el paper.

Per cert, em vaig fer un regal. Em vaig comprar un llibre que es diu  Poesies amb suc.  És de La Galera i de molt diversos autors.  Dilluns passat, que vam tenir en Martí a casa una estona, li vaig llegir algun poema curtet i ens ho vam passar molt bé. En Martí té una edat en la què ja se li poden llegir poemes. I els accepta prou bé. Cal parar al cap d'uns minuts, però, per no cansar-lo.  Al llibre hi diu allò que no es pot reproduir per cap mitjà i tot allò, però un dia us en posaré alguna poesia perquè veieu que és un llibre interessant i del qual se'n pot treure - com el seu nom indica- força suc!

les imatges, tant de l'ocell de paper com de l'arbre, me les he baixat de google.

Un diumenge tranquil

Ahir vaig brodar dos pitets pel Caïm. Mentre ho feia pensava "ara hauries de fer una cosa semblant pel Martí", tot i que sé que "no cal" que cada vegada que se li fa un regal a un nen se li hagi de fer un altre al germà.

En teoria, no cal. A la pràctica, suposo que depèn dels sentiments de cadascú. No dels nens, sinó de qui fa el regal. Jo vaig brodar el nom d'en Caïm als pitets perquè em venia de gust. I m'hauria sentit fatal si no hagués fet res pel Martí. Així doncs, vaig posar l'armari del revés, buscant en el fons del fons. Jo sabia que hi havia una espècie d'estovalles individuals blanques per brodar que havia comprat qui sap quan, per si em vagava de brodar-les. Per sort, les vaig trobar. una mica groguenques, però ja les rentaran!

Vaig copiar el dibuix d'un peix que havíem dibuixat tots dos dijous passat, quan en Martí va ser a casa una estoneta mentre el seu pare anava a fer gestions, vaig dibuixar unes onades i  un "Bon profit, Martí!" i em vaig posar mans a l'obra. "La brodada" va durar el mateix que la pel·lícula.

Ho vaig planxar tot, ho vaig embolicar i vam anar a veure la família feliç. La besàvia també va venir, tota contenta. Ella encara no coneixia el petitó i en tenia moltes ganes.

Em va emocionar veure el meu fill amb en Caïm al damunt. Era una imatge tendra, molt tendra. Una casa plena d'amor, vet aquí el que vaig trobar. En Martí va estar content amb els dos pitets i les petites estovalles. I amb unes sabates esportives que li havien comprat el dia abans. Estava, i mai més ben dit, com un nen "amb sabates noves".

Un diumenge tranquil, uns néts preciosos, uns fills feliços... suposo que no es pot demanar més...

A la foto, en Martí, en plena feina creativa, dijous passat, "a cals avis"

El joc, els reis... i tot això...

imatge: google

El joc és una activitat  que estimula la fantasia del nen i li suposa un començament en el desenvolupament de les seves facultats físiques, psíquiques i  també socials.

Permet als nostres nens i nenes prendre un contacte més intens amb el seu entorn,  i a l'hora, relacionar-se amb ells mateixos.

El joc és de suma importància per a la seva evolució i, quan és compartit,  els permet adonar-se de l'existència del respecte per l'altre, del diàleg, l'intercanvi i la participació.

És un agent important en el desenvolupament de la personalitat.

Molt bé: tots sabem que els nostres nens i nenes han de jugar. I ara vé la pregunta:

Què us sembla que els podem demanar als Reis, per als nostres menuts?  és evident que no serà el mateix fer la carta per a un nadó que per a un nen de dos o tres anys que per un nen o una nena de sis o set anys o un preadolescent! Com ho fem, eh? eh? eh?

Què demanareu als Reis per als vostres fills, filles, néts, nétes, nebots i nebodes, fills o filles d'amics, etc?
Seguiu algun criteri propi o us deixeu aconsellar pels venedors de joguines, pels catàlegs, pels anuncis... va...

què en penseu, de tot plegat?
Apa, que no demano tant!
:)

Un bonic conte

M'agradaria que veiessiu aquesta petita meravella feta "a duo" per en Wizard i per la Carme:

Per si no ens llegim, que tingueu un molt bon cap de setmana i una feliç Castanyada!

Cançons de falda

Quan en Martí encara havia de néixer, al meu altre blog vaig demanar cançons de bressol per fer-ne un recopilatori. En vaig recollir tantes com per fer-ne tres CD's, que vaig regalar a tres persones del meu entorn que en aquell moment estaven esperant un fill. Sé que els va agradar, el que no sé és si els va ser útil, la veritat és que no els ho he preguntat mai. Va ser una crida que va tenir un èxit extraordinari entre els blogaires!

Ara estic recopilant cançons de falda. N'hi ha a mils, de cançons de falda, però el que m'interessa no és tant les que podem trobar en els cançoners tradicionals, que aquestes ja les podem trobar, precisament.

El que m'agradaria és que cadascú de vosaltres m'expliqués amb quines cançonetes - tradicionals o inventades- us relacionaveu i interaccionaveu amb els vostres nadons, des que van néixer, fins -diguem- cap als 2 anys.

Va, no sigueu tímids/tímides!

I... quina era, normalment, la resposta del nadó? (si ho recordeu....)

-----------------------------

Jo comentaré un dels jocs preferits d'en Ferran, el meu fill gran, que es solia donar mentre jo preparava el sopar i ell era assegut a la trona; en Ferran jugava molt per terra, però quan jo preparava el sopar em demanava asseure's a la trona, així "controlava" el que jo feia per la cuina. Recordo la porta de la cuina ben oberta - el pis era petitet i la cuina encara més - i al mig de la porta, la trona amb el nen.

Recordo...

mira, una ceba!

eba!

si, una ceba! t'agrada? a que és xula?

eba!

i ara un tomàquet, mira, un tomàquet!

ohh!

xulo, el tomàquet, eh?

etc...

------------------------

És evident que la conversa no té res de trascendent, però gairebé cada dia sorgia una cançó inventada, per suposat, o un conte, sobre algun dels aliments o sobre algun estri de cuina. Eren moments entranyables. És evident que ara no podria reproduir cap d'aquelles musiquetes que inventava per a en Ferran, però el que és cert és que en tinc un record de mirades, de tacte, aprendre textures, colors i formes, sabors, de paraules, de gestos...

L'hora del dinar era molt més prosaica, potser per això no la recordo massa...

I segur, segur, que els meus tres fills recorden quan el seu avi (el meu pare) els donava la sopa, tot explicant-los el conte de "la maravilleta" (on la protagonista era un granet de maravilla, visca la imaginació!)

------------------------

Bé, doncs, el que demano és això: experiències ... alguna cançó (la lletra, és clar, a no ser que pugueu enviar-me també la música, si en teniu l'oportunitat, cosa que seria perfecta), algun petit poema que perduri a la vostra memòria, alguna paraula carinyosa inventada o no ("moneta" "pipirimundi" "Ferranicu" "piru" "rei de sucre") etc... aquestes cursilades que sabem dir, però que tan ens agraden i els agraden a ells.

Perquè no ho són, de cursilades. Perquè són mots que traspuen amor.

Apa, ja teniu deures!

Pensament i creativitat

PENSAMENT

La Carme està fent un curs molt interessant. L'altre dia ens preguntava als seus lectors i comentaristes "Com pensem". Hi ha dedicat dos posts, aquest al que us envio i el següent. Llegiu-los tots dos perquè són força interessants.

Quan vaig llegir les diverses respostes i vaig dir-hi la meva, la qual cosa em va fer reflexionar una bona estona, vaig pensar que m'agradaria molt saber

com penseu que pensen els vostres nadons.

Com creieu que pensen, els vostres fills, néts, nebots, germans...?

Què creieu que pensen?

No cal que la resposta es refereixi només als nadons, també valen els nens més grandets!

_____________________________

CREATIVITAT

Us deixo unes imatges divertides que em va enviar la Trini, perquè veieu que la seva creativitat!

Què es pot fer, amb una gorra de cop, quan ja no es fa servir per al que originàriament havia estat pensada?... doncs... això:

Moltes gràcies, Trini, és una idea fantàstica, útil i divertida a l'hora!