Idees per reflexionar.

"La energía que el hombre y la mujer dedican a la producción de bienes materiales aparece cuantificada en todos nuestros índices económicos. Pero la energía que el hombre y la mujer dedican a la producción, en sus propios hogares, de niños felices, sanos y seguros de sí mismos, no cuenta para nada en ninguna estadística.
Hemos creado un mundo trastornado”
John Bowlby



“Lo que se les dé a los niños, los niños darán a la sociedad”
Karl A. Menninger

“Realmente tener hoy niños pequeños en una ciudad es un stress
y una exigencia impresionante. Por eso tenemos cada vez
menos hijos y cada vez más tarde”
Laura Gutman



"La millor mesura de l'amor és estimar sense mesura"
Sant Agustí.

_______________________________________________________________

Pensament i creativitat

PENSAMENT

La Carme està fent un curs molt interessant. L'altre dia ens preguntava als seus lectors i comentaristes "Com pensem". Hi ha dedicat dos posts, aquest al que us envio i el següent. Llegiu-los tots dos perquè són força interessants.

Quan vaig llegir les diverses respostes i vaig dir-hi la meva, la qual cosa em va fer reflexionar una bona estona, vaig pensar que m'agradaria molt saber

com penseu que pensen els vostres nadons.

Com creieu que pensen, els vostres fills, néts, nebots, germans...?

Què creieu que pensen?

No cal que la resposta es refereixi només als nadons, també valen els nens més grandets!

_____________________________

CREATIVITAT

Us deixo unes imatges divertides que em va enviar la Trini, perquè veieu que la seva creativitat!

Què es pot fer, amb una gorra de cop, quan ja no es fa servir per al que originàriament havia estat pensada?... doncs... això:

Moltes gràcies, Trini, és una idea fantàstica, útil i divertida a l'hora!

L'experiència de la Iruna

La imatge l'he tret del blog de la Iruna; representa l'Aicard, a P5, quan va estar absent de l'escola durant uns dies perquè el van haver d'operar. És un dibuix fet per un dels seus companys.

L'experiència de la Iruna.

Quan va néixer l'Aicard, havia anat a algunes classes de preparació al part, i a mi també m'havien dit allò que "per a què patir, havent l'epidural". Segons com, fins i tot semblava que no voler-la era com voler fer-se la valenta i que podia acabar complicant les coses, perquè moltes vegades acaben posant-la igualment, de tant dolor que sent la mare, i si no ho fan amb prou temps, l'epidural fa el seu efecte massa tard. Ami la idea de l'anestèsia no em venia molt de gust, perquè mon iaio va morir d'un excés d'anestèsia en una petita intervenció "sense importància"; a més, pensava una mica això que diu la Violeta, que potser confiant en la meua pròpia respiració, sabent que seria un dolor avisat amb antel·lació, "natural", no seria tan dolorós, però tampoc me negava a l'epidural, perquè moltes dones explicaven experiències bones i pensava, "potser ara et penses que ho podràs aguantar i és perquè no en tens ni idea del mal que fa"...vaig pensar, "mira, segons com vaigue. Si quan s'aproxime el moment, noto que em fa molt de mal, la demanaré; i si veig que és un mal resistible, no la demanaré".

Vaig trencar aigües una nit a casa mons pares, anant a pixar (no totes; allà me les van acabar de trencar).Ja havia tingut contraccions durant la tarde, i les anàvem controlant amb un rellotge...quan vaig anar al lavabo i vaig notar aquella "glopada" d'aigua calenta, vaig ensenyar-li a ma mare i de seguida em va portar a l'hospital. Allà, vaig estar unes hores en una habitació perquè encara no estava prou dilatada... i tenia contraccions que sí que em feien mal... però aquella vegada vaig poder anar-les controlant... (ja avanço ara que amb la Sara el dolor va ser molt més intens, i ella va néixer amb l'epidural).

Ala sala de parts, estava amb ma mare. Per a mi va ser molt emocionant i molt intensa, i per a ella també. No hi havia pare de la criatura... i poder compartir això amb ma mare, i també amb mon pare, que estava a fora, i amb mon germà, penso que em va ajudar molt a que visqués bé tota aquella experiència. Sí que va haver dolor, però més intensa era l'emoció i la il·lusió, les ganes que tot anés bé, les ganes de trobar-me amb l'Aicard.

Va costar una mica que sortís... al final, van haver d'utilitzar una espàtula... durant l'embaràs ja se sabia que el xiquet naixeria amb los peus equinovars... i que podia haver alguna "sorpresa" més. Suposo que això també va fer que jo tingués la necessitat d'estar molt desperta i atenta per a rebre'l i al què pogués passar.

La comadrona i les infermeres van ser molt amables... i sinceres! va! força! ara, respira! espera! torna-hi!

Quan va acabar de sortir, sense rentar-lo abans, me'l van posar al braç un moment... i aquell moment va ser al·lucinant. De seguida el van tornar a agafar, per a rentar-lo i examinar-lo...

Amb la Sara, tot va ser diferent. Les contraccions van arribar una nit quan ja estàvem al llit amb son pare. Va ser un embaràs compartit amb ell, i no hi havia hagut cap alerta de possibles complicacions.

Me vaig trobar físicament bé durant los dos embarassos.Quan vaig notar que les contracciones ja eren molt fortes, vam pujar a l'hospital; no vaig arribar a estar en una habitació, me sembla... estava a paritoris, però ell estava a fora. Va entrar quan ja era el moment de néixer la xiqueta.

A paritoris, te dixaven en un llit, amb les corretges, i de tant en tant miraven si dilataves... senties com entraven altres dones... veies com s'emportaven la "veïna"... pensant-ho ara, potser això influeix i fa que pugues posar-te més nerviosa, perquè si estàs sola en una habitació, o amb una sola companya, pots concentrar-te més en tu, sense tenir tant present tot el què passa al voltant...lo fet és que vaig començar a sentir que el dolor s'intensificava i vaig voler demanar l'epidural.

Me van punxar a l'esquena unes quantes vegades perquè l'anestesista tenia dificultats per a posar-me-la bé. Amb això encara em vaig posar més nerviosa. Quan per fi va poder injectar-me, al cap d'un moment me vaig trobar millor. Lo part va anar bé, i també va ser bonic i molt emocionant... també vaig poder abraçar la Sara de seguida... i va ser molt bonic compartir-ho amb son pare i vore'l a ell també emocionat. Encara que no estigués adormida, lo record que en tinc és que no va ser un part tan "conscient" com va ser-ho amb l'Aicard.

Sé de moltes dones que han parit amb l'epidural i que n'estan molt contentes. Penso que si tornés a trobar-me en esta situació, procuraria tenir la mateixa predisposició: estar oberta a les dos opcions.

Una abraçada, montse (mos fas fer unes coses...!)

Proposta

Us demano permís per posar els vostres comentaris (d'un en un) en aquest blog, però en forma de post, com he fet amb el de la Violeta, tot i que ella el tenia escrit a part. No vull fer com els de telefònica, que si no vols alguna cosa, ho has de dir. Jo no posaré el de ningú que no me n'hagi donat permís abans. Què hi dieu? No els posaré pas tots seguits per no monopolitzar el tema, però si que en penjaria un a la setmana, si de cas. Considero que totes les vostres experiències són extraordinaris documents humans, i "aquí" tenim ocasió d'expressar el que sentim sense pressions externes.

Ja em direu alguna cosa. Si us ve de gust allargar-vos més del que heu fet al comentari, em podeu enviar el text en forma de doc. al meu correu i ja està.

Per altra part, espero més fotos de nadons, nens petits, nens més grandets... i se m'acut que ja que hi som, per què no deixar l'edat sense límit? Així, si hi ha algú que ja té fills adolescents o més grans, també hi pot participar... no sé, potser ara m'embolico, aix, bé, vosaltres mateixos/es, eh?

Apa, queda dit!

_____________

Imatge: Maternitat, del pintor mallorquí Anglada Camarasa. Trobada a google.

Maternitat(s)

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.

Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?

Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

Feliç retorn a les escoles i jardins d'infància

Bé, doncs ja s'han acabat les festes de Nadal - per fi, sempre diem- tot i que han anat força bé. Ara no puc, que me'n vaig a treballar, però afegiré alguna foto més a les diapositives, val la pena la careta dels nens en destapar els regals de Reis, estareu d'acord amb mi! El que els agrada més és el sorollet que fa el paper en desembolicar!

Apa, bona tornada a l'escola dels vostres fills, nebots, néts, germans...

En Martí ha viscut el seu primer Nadal. Aviat farà un any i diu la Violeta que em surt la vena de mestra quan intento ensenyar-li a posar un ditet perquè quan li preguntem quants anys tens respongui Un!

Com em passo, eh?

Néts, nétes i altres variacions

Estimats avis, àvies, mares i pares, oncles i tietes, padrines i padrins:

Us faig una proposta. Per què no m'envieu una foto del vostre fill, filla, nét, néta, nebot o neboda, afillat o afillada... o el fill o filla, nét o néta, nebot o neboda del vostre company o companya?

ostres, quina manera de complicar-se la vida amb el llenguatge, quan tot podria ser tan fàcil com dir...

M'envieu una foto dels nens petits de la família? (ep, els de 18 anys i superiors no valen, eh? vull dir nens i nenes de ... posem 0 a 12 anys?) va! intentaré fer-ne un poster.

Per cert, ahir vaig assistir a una xerrada a l'Espai familiar que ha muntat la Violeta amb en Miquel, com a membres fundadors, però que en realitat es nodreix d'unes quantes famílies amb moltes ganes de fer les coses ben fetes, que busquen la veritat - tot i que costa molt de trobar, la veritat!- i que, de moment, en aquesta recerca, gaudeixen plegats. És una iniciativa molt maca. Des d'aquest humil blog, els felicito a tots!

La xerrada d'ahir, impartida per Núria Gibert, anava de la música en família, de com introduir la música en els nens petits... va ser molt i molt interessant.

Vet aquí dues propostes:

1) Els que ho desitgeu, envieu-me una foto al meu email.

2) M'expliqueu com us ho feu, per fer viure la música als vostres nens i nenes?

video: http://es.youtube.com/user/femmusica

Més sobre llenguatge

imatge de google

Sento una conversa per la ràdio. Més que una conversa, és un monòleg. El presentador parla d'aquell llenguatge una mica afectat que els adults fem servir sovint quan parlem amb la mainada. I parla d'aquesta afectació com si fos un error, com si el nen petit que ens escolta es digués a ell mateix: es pensen que sóc "tonto".

Jo vull aclarir un parell de coses. Parlar a un infant com si no et pogués entendre és un error, si. Parlar-li amb aquell llenguatge que en diem de drap, fent servir eufemismes i pronunciant malament les paraules expressament perquè ens sembla que fa més gràcia, també ho és, un error. Més que res, perquè és cert, que els infants no són "tontos". Fins aquí, d'acord.

Però , atenció: aquell to de veu lleugerament afectat que fem servir, no és una altra cosa que una manera natural d'atraure la seva atenció. Està relacionat amb la funció de requeriment, és a dir, amb quan volem que el nen ens presti atenció, i que depèn, moltes vegades, de l'èmfasi que posem en el missatge: el to de veu, l'expressió de la cara, el llenguatge no verbal...

O sigui que, atenció, no ens confonguem:

Parlar a l'infant com si fos tonto, NO.

Impostar lleugerament la nostra veu per captar la seva atenció, acompanyant-nos del llenguatge no verbal SI.

És el que el nen està esperant, a nivell inconscient. I compleix una funció important.

Atenció!!! Estic parlant de NADONS!!!! De nens molt petits que encara no tenen llenguatge pròpiament dit.

Petit parèntesi

He estat dos dies sense poder connectar per problemes amb la línia telefònica. Demà de bon matí marxem i seré fora fins dilluns al vespre. Prometo respondre-us a tots i a totes, ara ja se m'ha fet tard...
Avis i àvies, pares i mares, fills i filles, néts i nétes... sigueu una mica dolentots (és molt més divertit!)



Deures per aquests dies: De veritat creieu que aquest tipus de dibuixos són antipedagògics? ÔÔ