divendres, 9 de gener de 2009

Maternitat(s)

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.
Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?
Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

24 comentaris:

Carme ha dit...

Explicar l'experiència del naixement dels fills és a la vegada engrescador i difícil no sé si m'enrotllaré massa.

Quan v a néixer la meva filla, vaig anar a la clínica en trencar aigües, però encara no havia tingut cap contració. A mi m'havien proposar fer-me l'epidural i em va semblar bé.

Va ser un part llarg i lent ja que vaig estar des de la primera contracció a la clínica i com tu bé dius, Montse, allà ja no et deixen bellugar i t'estan controlant tot cads 5 minuts. Va ser una llarga nit, però tot anava bé i jo estav a força tranquil·la malgrat les hores. Crec que també em van posar l'oxitocina acostumada. Quan estava a punt de nèixer ja era al matí, va sortir al punt de les nou, d'un dilluns i deus e r per això que sempre ha esta t una pencona.

Només que em van posa r l'epidural i em va marxar el dolor, m'hagués quedat adormida de tan cansada, però jo sí que podia empènyer i això em va obligar a no adormir-me. Va sortir amb ventosa, és veu que costav a i amb el cap com un cogombgre d'allargassat. També me la van dur neta i polida i endreçada, una bona estona després que hagués sortit. Clar que hagués preferit tenir-la pell amb pell, però vestideta igualment era un gustet tenir-la als braços.

Crec que l'epidural té aquest avantatge sobre el pentotal: hi ets... encara que estiguis esgotada hi ets.

El segion part va ser una mica menys llarg, però va ser la repetició de la jugada, va ser força semblant. Jo no estrava tant cansada. Crec que el vaig viure més intensament, ja sabia de què anava i podia viure'l millor.

Però hi ha una cosa que no va acabar de ser com hauria de ser... i és que et sents com anul·lada. Et fiques dins d'un protocol i si no ets molt tossuda i tens les idees molt clares del que vols... (cosa que no era el meu cas, josóc més aviat massa adaptativa) ells van a la seva i tu no tens re s a dir, tot el que no hagis parlat o pactat abans, en aquell moment ja no val.

Com en totes les coses importants de la vida, he de reconèixer un cop més que he estat afortunada.

Carme ha dit...

Ai! em descuidava de dir que el meu fill, el segon, va nèixer en dissabte i cap a les 11 del matí, i potser també deu ser per això que és un artista, un somiador i que s'acostuma aprendre la vida molt més en calma, sense estressar-se. :)

rebaixes ha dit...

Ja que heu dit que hi podem col·laborar els avis, vull dir l'avi, quasi m'agafen ganes de escriure un relat per sucar-hi mel. I seria tot veritat.A veure si demà em surt el dia una mica rodò amb això de la neu i fred i si trobo l'e-mail, i no m'agafat peressa d'escriure, l'enviaré.Anton. Aquí no hi han pidorals, quin nom PIDO (demano) RALS ...

Abogada en Bcn ha dit...

uix, com em toca aquest post perquè ara no paro de llegir i d'informar-me de quin és el millor part que puc tenir i que si epidural sí, que si no, que si episotomia sí, que si no...oxitocina, enema, etc etc.. Hi ha posicions ben contradictòries! M'ha agradat molt aquest post i m'encantarà llegir les experiències que expliquin.

Trini ha dit...

Doncs una servidora, ni pentotals, ni pentoquals, ni epidurals, ni res de res… Portava bessonada de nens i a les 30 setmanes de l’embaràs, un dissabte al matí, de sobte em vaig posar de part. Vaig trencar aigües a 50 km de la clínica on m’esperaven. Va ser com una pel•lícula italiana. El pare dels meus fills, amb els nervis, es va passar la sortida de l’autopista i va i es fot contra direcció però marxa enrere per a reprendre la via de sortida.
Amb la policia escortant-nos, jo tombada als seients del darrera, amb la meva mare empenyent cap a mi per a que els nens no sortissin i veient que els camioners ens obrien pas, vam arribar a la clínica on ja havien demanat dues incubadores a l’hospital per emportar-se els nens, ja que a la clínica no hi havia servei d’incubadores.
Quan em van fer baixar del cotxe jo no volia, perquè em pensava que em caurien a terra, però la cirurgiana, una dona jove i molt amable, a la que feia anys que coneixia per altres intervencions a la mateixa clínica, em va convèncer. Vaig baixar i em van posar ràpidament en una llitera i cap al quiròfan!
Allí, va sortir de pet en Roger, quasi sense fer cap esforç. Respirava bé, era petiiiiiiiiiit, petit. De reüll veia com l’embolicaven amb una tovallola i li escuraven el nas. Em va sobtar enormement sentir-li la veu. Tot esperant que sortís en Jordi, el doctor ja anava a punxar la bossa quan de sobte..., plofff..., esclata i jo començo a tenir unes contraccions bestials, però en Jordi no surt. El doctor talla (tot això sense anestèsies ni res, perquè va ser com de cine mut, ràpid-ràpid) i veu que el nen ve de natges. És molt petit i amb l’espai que es va obrir i el meu esforç, no triga en sortir. Estava cianòtic (blavós) no respirava i mentre encara no havien arribat les incubadores, el meu metge i la cirurgiana em van deixar i no van parar de insuflar-li aire al nadó per a obligar-lo a agafar alenades i que no deixés de respirar. Amb això, les incubadores van arribar. Se’ls van emportar cap a l’hospital i a mi, un cop vaig treure la placenta, cap a la meva habitació. Ni un bressol, ni una flor, la meva mare esgotada i jo pregant que no els passés res als meus fills. Al cap d’un parell d’hores d’haver parit em vaig llevar i vaig anar cap on estava la meva mare descansant, estava més esgotada que jo.
Gràcies al fet de no haver patit gaire a l’hora de tenir-los, el meu estat era molt bo i al cap de dos dies i amb molta precaució, em va deixar anar a l’hospital per veure els meus fills. Eren tant petitons...! Els dos estaven intubats per via parenteral per l’alimentació, amb catèters als peuets i als canells i, a més a més, a en Jordi el van haver de connectar a un petit pulmó artificial perquè els seus encara no estaven desenvolupats.
Vaig estar dos mesos vivint entre casa meva i l’hospital. Potser l’ànsia de tenir-los amb mi, no em va deixar que m’enfonsés i vaig agafar coratge i pràctica mentre van estar a incubadores.
Ara tots dos tenen 20 anys, en Roger cursa la carrera de Física i en Jordi, la de Matemàtiques a la UAB.

Carme ha dit...

Ostres, Trini! Això és una peli d'intriga i suspens! Quins nervis! Sort que ja sabia que tenen 20 anys, que sinó m'hauries fet patir i tot. Una abraçada, preciosa.

el paseante ha dit...

Jo és que tinc 44 anys, sóc solter, i no tinc fills. És que passava per aquí i... Però ja marxo (tot i que m'he anotat alguna cosa, per si de cas).

el paseante ha dit...

M'he marejat una mica, eh? Però estic bé.

Montse ha dit...

Va, continuem! Fins ara tot és molt interessant, espero més experiències.

Faràs molt malament, si marxes, Passejador. Aquí també t'hi volem, a més, encara no has tastat la xocolata! Au, serveix-te i explica'ns. Pots portar els melindros, si vols.

Continuem a l'escolta i, de moment, gràcies!

Violeta ha dit...

Quan Dagoll Dagom va estrenar Flor de Nit, crec que el 1992, l'Eva Trullàs, dona d'un amic del meu pare que aleshores formava part de la Companyia, ens va explicar que havia parit el seu fill a pèl, que s'havia ajudat amb la tècnica de la respiració abdominal, que tan controlava perquè era cantant.
Jo, aleshores, no sabia res de parts, tenia 12 anys, però em va impactar saber que amb la respiració podies controlar el dolor. I vaig pensar, uau, però si jo també canto, potser també ho sabré fer!

Des que vaig saber que estava embarassada vaig saber també que volia que el meu part fos natural, és a dir, no medicalitzat i no intervingut a no ser que fos necessari. Ja no em vaig recordar mai més de les paraules de l'Eva, tot i que fa pocs mesos vaig recordar que segurament, sense saber-ho, ella va obrir una llum sobre aquest camí que, anys després, jo triaria.

No vaig anar a classes de prepart, en vaig provar una i m'hi vaig sentir fora de lloc. Jo feia ioga des de feia 3 anys, i em vaig apropar a una altra mestra de ioga que feia classes per embarassades. Aquesta va ser la meva preparació: respiració, meditació, connexió amb el meu fill, i felicitat.

Sabia que podria parir com jo volia, tot l'embaràs havia estat genial, ni una molèstia ni un minut. El part no podia ser diferent.

Sóc partidària d'un part conscient i feliç, on sigui la dona la que decideixi, perquè el part és nostre, no dels metges. Crec en el meu cos i en la sabiesa que segles rere segles ens ha fet animals capaços de donar vida. I sento que és genial poder-ho sentir així.

El meu entorn no entenia massa aquesta opció: ja podràs?, i si es complica?, i si no aguantes el dolor?, quina tonteria parir amb dolor si ara es pot fer sense!

A mi aquestes preguntes no em feien por ni m'inquietaven, perquè no vaig tenir mai por.

Parir conscietment va ser de les millors decisions de la meva vida. I amb el segon, ho repetiré.

Li enviaré a la Montse el relat del meu part, me l'ha demanat i li "cedeixo els drets" perquè m'encanta compartir-lo.

Abogada en Barcelona, hi ha opinions per tot sobre els parts, però lo important és que pareixis com tu vols i sent plenament conscient de tot el que vols i el que no vols, que coneguis molt bé el protocol de part que segueixen allà on vols parir, i que estiguis molt ben informada sobre totes les opcions.
Si t'interessa hi ha algunes webs genial amb molta informació, ja ens ho diràs.

Trini ha dit...

La veritat és que de saber el final, jo tampoc hagués patit tant, jeje...
Un petonet, xatolina i moltes gràcies a la Montse per l'oportunitat. ;)

iruna ha dit...

m'ha agradat llegir que la carme tingués uns parts prou agradables i que pogués disfrutar-los amb l'epidural; m'he emocionat amb l'experiència de la trini (quin part! no m'estranya que el paseante acabés marejat); i també m'ha agradat com ha explicat la seua vivència la violeta, sense epidural i confiant en la seua respiració per a afrontar el dolor.

quan va néixer l'aicard, havia anat a algunes classes de preparació al part, i a mi també m'havien dit allò que "per a què patir, havent l'epidural". segons com, fins i tot semblava que no voler-la era com voler fer-se la valenta i que podia acabar complicant les coses, perquè moltes vegades acaben posant-la igualment, de tant dolor que sent la mare, i si no ho fan amb prou temps, l'epidural fa el seu efecte massa tard.

a mi la idea de l'anestèsia no em venia molt de gust, perquè mon iaio va morir d'un excés d'anestèsia en una petita intervenció "sense importància"; a més, pensava una mica això que diu la violeta, que potser confiant en la meua pròpia respiració, sabent que seria un dolor avisat amb antel·lació, "natural", no seria tan dolorós.

però tampoc me negava a l'epidural, perquè moltes dones explicaven experiències bones i pensava, "potser ara et penses que ho podràs aguantar i és perquè no en tens ni idea del mal que fa"...

vaig pensar, "mira, segons com vaigue. si quan s'aproxime el moment, noto que em fa molt de mal, la demanaré; i si veig que és un mal resistible, no la demanaré".

vaig trencar aigües una nit a casa mons pares, anant a pixar (no totes; allà me les van acabar de trencar).

ja havia tingut contraccions durant la tarde, i les anàvem controlant amb un rellotge...

quan vaig anar al lavabo i vaig notar aquella "glopada" d'aigua calenta, vaig ensenyar-li a ma mare i de seguida em va portar a l'hospital.

allà, vaig estar unes hores en una habitació perquè encara no estava prou dilatada... i tenia contraccions que sí que em feien mal... però aquella vegada vaig poder anar-les controlant... (ja avanço ara que amb la sara el dolor va ser molt més intens, i ella va néixer amb l'epidural).

a la sala de parts, estava amb ma mare. per a mi va ser molt emocionant i molt intensa, i per a ella també. no hi havia pare de la criatura... i poder compartir això amb ma mare, i també amb mon pare, que estava a fora, i amb mon germà, penso que em va ajudar molt a que visqués bé tota aquella experiència.

sí que va haver dolor, però més intensa era l'emoció i la il·lusió, les ganes que tot anés bé, les ganes de trobar-me amb l'aicard.

va costar una mica que sortís... al final, van haver d'utilitzar una espàtula...

durant l'embaràs ja se sabia que el xiquet naixeria amb los peus equinovars... i que podia haver alguna "sorpresa" més. suposo que això també va fer que jo tingués la necessitat d'estar molt desperta i atenta per a rebre'l i al què pogués passar.

la comadrona i les infermeres van ser molt amables... i sinceres! va! força! ara, respira! espera! torna-hi!

quan va acabar de sortir, sense rentar-lo abans, me'l van posar al braç un moment... i aquell moment va ser al·lucinant.

de seguida el van tornar a agafar, per a rentar-lo i examinar-lo...

amb la sara, tot va ser diferent. les contraccions van arribar una nit quan ja estàvem al llit amb son pare.

va ser un embaràs compartit amb ell, i no hi havia hagut cap alerta de possibles complicacions.

me vaig trobar físicament bé durant los dos embarassos.

quan vaig notar que les contracciones ja eren molt fortes, vam pujar a l'hospital.

no vaig arribar a estar en una habitació, me sembla...

estava a paritoris, però ell estava a fora. va entrar quan ja era el moment de néixer la xiqueta.

a paritoris, te dixaven en un llit, amb les corretges, i de tant en tant miraven si dilataves... senties com entraven altres dones... veies com s'emportaven la "veïna"...

pensant-ho ara, potser això influeix i fa que pugues posar-te més nerviosa, perquè si estàs sola en una habitació, o amb una sola companya, pots concentrar-te més en tu, sense tenir tant present tot el què passa al voltant...

lo fet és que vaig començar a sentir que el dolor s'intensificava i vaig voler demanar l'epidural.

me van punxar a l'esquena unes quantes vegades perquè l'anestesista tenia dificultats per a posar-me-la bé. amb això encara em vaig posar més nerviosa.

quan per fi va poder injectar-me, al cap d'un moment me vaig trobar millor.

lo part va anar bé, i també va ser bonic i molt emocionant...

també vaig poder abraçar la sara de seguida... i va ser molt bonic compartir-ho amb son pare i vore'l a ell també emocionat.

encara que no estigués adormida, lo record que en tinc és que no va ser un part tan "conscient" com va ser-ho amb l'aicard.

sé de moltes dones que han parit amb l'epidural i que n'etan molt contentes.

penso que si tornés a trobar-me en esta situació, procuraria tenir la mateixa predisposició: estar oberta a les dos opcions.

una abraçada, montse (mos fas fer unes coses...!)

marta ha dit...

M'ha encantat llegir les vostres experiències. La meva filla va néixer fa dos anys i mig, amb epidural, oxicitocina, ventosa i amb la llevadora a sobre també perquè no sortia. Així que d'ideal res de res i totalment d'acord en què has de tenir les idees molt clares perquè no ens "imposin" un part que "no volem". Petonets dolços!

Abogada en Bcn ha dit...

És genial aquest post! gràcies!

Joan Martín ha dit...

Com saps(només ho recordo, per tant) comparaven el mètode que tenia Sòcrates per esbrinar la veritat a la feina de la llevadora. Mitjançant un guiatge oportú i delicat (res de pitjar al personal pujats a la panxa)anava sortint a la llum la ignorància de qui la patia; a partir de la qual un, si s'hi veia en cor i volia tirar endevinat, podia per sí mateix esbrinar la veritat d'algun concepte important per orientar-se millor a la vida (efectivament, hi ha teories i teories). Ja veus, si no havia participació activa (res de Pentotal)d'aquell que volia esbrinar, la cosa del naixement d'algun concepte no anava bé (mira: concepte, concepció). Jo el mètode socràtic, les maneres d'una bona llevadora, encara ara trobo que és una meravella. Amb la mà de les preguntes i el tacte oportú, treure a la llum la pròpia ignorància i a partir d'aquí, i les vegades que calgui, anar esbrinant alguna cosa més fiable... a mi això em sembla genial. Fins aquí la teoria. Ara la pràctica. La veritat, jo no he parit mai, però la meva dona sí. Pare de, ja fa un bon temps, dues dones precioses en més d'un sentit (ves tu sóc el pare, que he de dir ple de subjectivitat com estic). Assistíem a les classes de preparació pel part. Bona cosa aquesta. Exercicis, informació i relaxació (el nerviosisme quedava reservat per un altre i proper moment). Tot de la mà d'uns bons professionals. El sistema sanitari de llavors no permetia, com tan bé sabeu, l'assistència (el pare) al part, però tot i així les classes van estar molt útils. L'experiència del naixement de les filles, tot i no haver parit jo (pura enveja)? del tot indescriptible (per un barroer de la paraula).
Petonets

Gatot ha dit...

he llegit el post fa un parell d'horetes i, de primeres, m'he sentit exclòs... m'ha semblat que parlaves només de maternitats i que les paternitats quedaven per una altra estona...

més tard, he recordat la mare -ara farà un any- a l'hospital, amb aquella panxa que li va créixer als 77 anys; no era un embaràs, però ella es queixava que li feia el mateix mal...

el meu primer embaràs polític (n'hauria de dir així?) el vaig viure tant com vaig ser capaç de percebre; desitjava molt aquell primer gatet i em vaig maleir moltes vegades per no poder ser dona i sentir-lo néixer, viure i créixer dins meu...

vaig estar tant a prop d'ell com vaig poder des del primer moment; el part, vas ser relativament ràpid (3 horetes?) i vaig poder estar amb sa mare tota l'estona: des de l'ingrés, a les corretges, a la sala de parts...
vull recordar que vaig estar més per la mare que pel fill durant l'estona de parir...

no vam tenir uns dolors especialment intensos... respiràvem, empenyíem... reposàvem... i va lliscar als nostres braços...

al cap d'una estona, a l'habitació, li vaig explicar com eren els arbres, com s'alimentaven i creixien i feien bonica la nostra terra, mentre li feien unes cures a sa mare...

el segon gatet també va néixer sense complicacions ni històries rocambolesques... tot i que va anar tant depressa que quan vaig arribar a l'hospital ja havia nascut: no em va voler esperar!

Montse ha dit...

Sou genials! ...estic emocionada amb les vostres experiències, de mares, de pares... podeu continuar? mai no m'havia sentit tan bé llegint els vostres comentaris!

Joana ha dit...

Bon dia Montse,
Quin tema tan fascinant... quant d'amor...
La meva experiència és medicalitzada. A més sóc del ram però no per això estic a favor d'un o de l'altre.
Sóc de l'època de l'epidural. Al primer part vaig "pactar" amb el metge i l'anestessista.
Vaig fer "el tap mucós" a les 4 de la matinada d'un diumenge ( curiosament el dia que em tocava festa de la clínica) havia treballat fins el dissabte...
Em vaig dutxar, em vaig rentar i assecar el cap i a les 7 vaig dir al meu marit que anéssim a la clínica...El metge em va dir que començava el part i que si volia en una hora el podia tenir o em va donar l'opció de "quedar" a una hora si jo aguantava els "dolors". Dit i fet...feia un dia assolellat. Vaig preferir anar a voltar per Girona fins les 3 que havíem "quedat". Em van punxar l'epidural i en un tres i no res fa néixer la meva filla. La vaig tenir bruta sobre meu i més tard la van estrijolar. Un part relaxat, entre companys i amics, fent bromes...
El segon... també pactat, va ser d'urgència vital. El dia 24 de desembre vaig anar a la visita rutinària ( jo complia el 28) i em va dir que estava fent un "xoc tòxic "( proteinúria i hipertensió) N'hi diuen una Pre-eclàmpsia ( moren i/600 parteres actualment o perilla la vida de la mare o de fetus). Repòs absolut i diazepan..."si tot va igual ens trobem a la clínica el 27 , si et poses de part o et puja la T/A urgent cap a la clínica".
La nit del 25 al 26 a la matinada i a 30 km de Girona vaig notar un "dolor" estrany a l'estómac , com una punyalada. Em vaig mirar la T/A i vam decidir baixar a la clínica. Tot a correcuita, es va mobilitzar tothom, metge , anestessista, comadrona. Llamps i trons...Oxitocina, incubadora, pediatre...EM VAN SALVAR LA VIDA A MI I AL MEU FILL . Per sort vaig estar concient en tot moment i estava relativament tranquil.la.Només un cop que vaig anar al lavAbo , acompanyada de la comadrona, vaig veure'm al mirall d'un color cendrós... i vaig divisar una ratlla a l'horitzó.
vaig pensar..."Si l'ha travesses, no tornaràs". I em vaig aferrar a no traspassar-la.El pare, per descomptat, es va marejar amb tant d'enrenou i el van treure de la sala de parts a l'últim moment :)es va recuperar i va tornar a entrar :)
Epidural i a les 2 tothom a menjar els canalons de Sant Esteve , menys jo ,marejada com una sopa però feliç.
Només hi afegiré que tothom ha de saber les opcions que té a l'hora de parir i juntament amb un professional decidir quin part es vol ( natural, medicalitzat ).
Dir també que "els protocols" als hospitals han de ser-hi, seria un caos. He de reconèixer que d'un temps ençà s'ha deshumanitzat molt el tracte però mica en mica tornem als orígens: prioritzar la persona i no fer de la partera un objecte sense veu.Costa molt però. I em sap molt greu.
Bufff quina llargària. Disculpeu-me!

Montse ha dit...

Res de disculpar-te, Joana: la llargada no importa. El que inmporta és compartir les experiències. Gràcies!

Joan Martín ha dit...

És una de les coses que m'ha sorprès d'aquest post: em crida, positivament l'atenció, la llargària dels comentaris entrant en detalls rememoratius i experiencials. No són corrents que siguin tan llargs, però quan es tracte d'alguna cosa de vital importància... rebrosta abundanment el valor de les paraules.

Trini ha dit...

Com és que malgrat escrivim de dolor, de complicacions greus, de peus equinovars, de fills que no esperen el pare, de presses i corre-cuits, no puc evitar llegir aquest fil amb un somriure als llavis?
És pura vida!!!

Carme ha dit...

Apa! Com revivim i compartim emocions! Em sembla una proposta fantàstica Montse! I totes les histories diferents, però tendres, boniques, pura vida, com diu la Trini.

Evonica ha dit...

No sé ben bé com iniciar el meu relat.
LA comadrona del curs de pre-part sempre ens avisava:No hay nada en un parto "de obligado cumplimiento".I jo pensava...el meu serà completament normal.
Vaig anar-me mentalitzant dels dolors del part,de perdre les pors,de pensar en positiu...i quan ja semblava que estava segura...va i el metge em diu que ve de natges i que serà cesàrea gairebé segur!vaja!
En fí...una preocupació menys.
Vaig anar a parir una tarda a l'hospital com el que va al cimena.Jo estava nerviosa però el naixement del meu Joan petit no depenia de mí.
Recordo el fred que tenia a la sala pre-part,després a la sala de parts on em van posar l'epidural(com hagués agrait l'escalfor de la mà del meu marit).
Havia de tenir al meu Joan a les vuit del vespre,però estava plè de parts d'urgències i el meu...es va anar allargant.
Al final es decidèixen a posar-me l'epidural(ara no et moguis-em diuen.).
Arriba el meu metge,el conec i li tinc molt apreci.Per fí-vaig pensar.sí,sí...doncs l'epidural no va fer l'efecte desitjat i jo vaig començar a notar com el bisturí m'esgarrapava suaument la pell.No us alarmeu!!No em feia mal!!!Però al avisar al metge..em van donar un sedant.Fí del meu part.
No és just,oi?
Recordo que una enfermera li deia al meu fill que ara que ja coneixia al pare i les àvies..tocava a la mare.
Vaig fer esforços per obrir els ulls i..el vaig veure.
Em mirava amb els ulls ben oberts.El tenia davant meu,no plorava.Quins ulls!!Eren d'un colors blau molt viu!Només vaig poder apropar el palmell de la meu mà a la seva galta i li vaig dir:Hola...què guapo ets.
Poc original,no?
No el vaig poder abraçar,ni posar-me'l a la pell.
Se'l van endur per posar-lo amb una manta tèrmica.
Quan em van portar a l'habitació...em vaig fer un tip de plorar a l'ascensor.L'enfermera em deia:Llora,llora,que es normal que te emociones.
Jo no plorava per això...plorava perque m'havien tret l'oportunitat de ser la primera en donar-li la benvinguda al meu fill.Era el meu fill!
Després va venir allò de que no vaig tenir pujada de llet per rematar-ho!
Ostres! Hi tant que en un embaràs ni en un part no hi ha res "de obligado cumplimiento"!!!Però és que el meu semblava que res anava del dret!
Ja ha passat un any.I sóc una mare molt feliç.Ara no treballo i puc gaudir plenament del Joan petit.Ell,cada dia,en sorprèn.Creixem junts dia a dia i sé que no totes les mares ni pares tenen la sort de gaudir-ne.
Després de tot,em considero una mare afortunada.
Això sí,aviat aniré a buscar-ne un altre,i el metge ja està avisat:No vull que m'adormin per res del món i vull ser la primera en tenir-lo als meus braços.
Aquesta vegada jo posaré "el obligado cumplimiento"!!!

ufff.gràcies Montse!!!

Montse ha dit...

No, Evonica: gràcies a tu!