Tornem-hi?

Feia dies que m'estava plantejant si tornar o no tornar.

He estat uns mesos en els quals no tenia massa ganes d'escriure sobre avis i àvies, sobre néts i nétes. És que no sempre una té les mateixes necessitats.

El cas és que aquest matí m'he trobat a la bústia un comentari d'un pare primerenc a un apunt de fa força temps i mentre el responia m'han vingut ganes de reprendre l'espai.

Diumenge vam celebrar l'aniversari de la mare d'en Martí i en Caïm i vaig aprofitar per observar els canvis que s'han anat donant en tots dos.

En Martí ha evolucionat tant! el veia jugar a pilota i fer anar els cotxets amb els seus cosins i pensava com n'és d'elàstic  el temps, com s'estira i s'arronsa, depenent del punt de vista que adoptem! tot just fa quatre dies (que en realitat són tres anys i quatre mesos) que va néixer i mite'l!

No vull filosofar. Només m'ha vingut de gust tornar a encetar aquest espai. No sé amb quanta freqüència tornaré a escriure "aquí". Només sé que no vull que la caseta de l'àvia estigui sempre tancada.

Tampoc no sé si serà un blog d'àvia-àvia o si es convertirà en un blog de reflexions més o menys profundes o més o menys frívoles, depenent dels estats d'ànim... en definitiva, com el que sempre ha estat: un blog!

fent d'àvia

Va ser dilluns o dimarts. Els pares d'en Martí havien de sortir i em van demanar si em podia quedar amb en Martí.
- I tant! per què hi som, els avis, si no és per quedar-nos amb els nostres néts i compartir estones i mimar-los i estimar-los i ...?

Va ser una tarda intensa (des que els meus propis fills eren així de petits, no recordava aquesta intensitat) però tan meravellosa, que he necessitat gairebé una setmana per processar-la.

Quina sort que tenim, que els nens petits ens encomanin vida a dojo! quina gran sort!

En Martí em va explicar  el que li agrada, el que no li agrada, el que entén, el que li fa por, els seus dubtes, em va convidar a jugar amb ell i també a no jugar-hi. A gronxar-lo quan vam sortir a la placeta - estàvem sols- i a somriure quan li vaig fer la proposta d'anar a veure "unes amigues meves" perquè feia molt temps que no les veia.
- Però jo no les saludaré. Jo m'amagaré. Per això vull anar amb el cotxet.
- Molt bé, Martí. No tens pas l'obligació ni de saludar-les ni de res. Tu amaga't i jo les saludo. I ja està.
Amb aquesta condició vam anar a veure la Gisela i la Mònica.
Però només de veure-les, amb les moxaines que li van fer i la piruleta que li van donar, no va caldre, que s'amagués. Va baixar del cotxet i es va passejar pel local, fins i tot hauria jugat amb les joguines que hi havia allà si no hagués estat perquè la salutació no donava per tant...

Vam berenar, vam tenir temps d'escalfar el sopar... i de banyar-lo. Llavors va arribar l'avi. Quin goig, a la banyera! l'aigua calentona, el peixet i l'esponja, el sabó, l'oloreta de la crema pel cos, després, les rialles fent pessigolles en posar el pijama, asseure's a la cadireta i començar a sopar...

Se sent el pany de la porta... qui hi haurà? eh? qui serà?
Se li il·lumina la carona: el pare, la mare i en Caïm ja són aquí!

L'àvia ha estat una setmana assaborint i processant aquesta informació al seu cervell.

imatge de google

Ulls blaus

En Caïm també té els ulls blaus, força més foscos que en Martí, però potser és que ja no recordo bé com eren els ulls d'en Martí a la mateixa edat que ara té en Caïm, és a dir, disset dies.

En Caïm té els ulls blau fosc i busca el pit i els braços de la mare, de la mateixa manera que ho feia en Martí.

En Martí juga amb tots plegats i de tant en tant diu que s'avorreix. Ahir, perquè no s'avorrís, vam fer un vaixell de paper que fèiem navegar damunt d'un bloc de propaganda d'un color blau brillant que era el mar. I dibuixàvem flors a partir de taques de tinta en una tarja de visita antiga que corria per la bossa de l'àvia (la meva bossa sempre és un niu de sorpreses)... i escrivíem MARTÍ i CAÏM, que porta dos punts.

De seguida aprendrà que els dos punts es diuen dièresi; és tan llest!!!!

Els meus néts tenen els ulls blaus!

imatge de google.

L'àvia ataca de nou

Oh, fixa't, fa mesos que no dic res!
El temps passa massa de pressa, vet-ho aquí. Quan em van anunciar que esperaven un altre fill vaig decidir que ja no era una àvia primerenca i que potser aquest blog no tenia massa sentit. Com sempre, els mesos han estat impacables i ha arribat l'hora: el petit ha nascut i l'àvia que ja no era primerenca, ho torna a ser: al menys, en relació al petitó, perquè amb en Martí ja ens tenim una complicitat mútua que fa que ni ell sigui un nét "nou" ni jo sigui una àvia "nova". Ara ja hi hem agafat pràctica. I, tot sigui dit, ens entenem la mar de bé.

El nostre petitó es diu Caïm. Un nom que, us he de confessar que al principi em "xocava" força. No comprenia com els seus pares podien posar-li aquest nom al seu fill. Després, a mesura que ho vaig anar pensant, em vaig adonar de com en pot arribar a ser, la societat en la que vivim, de manipuladora i excloent. I si li haguéssin volgut posar Adolf? (tothom pensaria en Hitler) i si liu haguéssin volgut posar Abraham? (assassí en potència) i Judes? (tothom pensa només en Judas com a traïdor, però de Judes n'hi ha molts més) I si li haguéssin volgut posar - de ser una nena- Judith? (Judith va seduir Holofernes i després, sense dubtar-ho ni un moment, li va tallar el cap en rodó).

Què va passar, amb el pobre Caïm? doncs que, essent el primogènit d'Adam i Eva, per més que fes, no aconseguia caure en gràcia a Déu, que havia establert que el seu favorit era Abel. I quan va tenir els nassos inflats, es va carregar l'Abel, com tants i tants personatges històrics han fet tantes i tantes barbaritats. Total: que he acabat pensant que Caïm és un nom com un altre i que si als seus pares els agrada, doncs... per què no s'hauria de dir així el meu nét?

Ja he reconegut que em va costar assimilar-ho, però ara ja està. I em va costar assimilar-ho perquè estic carregada de prejudicis que m'han estat inculcats i, com a mortal i com a tal, imperfecta, em costa deslliurar-me'n.

Bé, i ara ve la segona part. Vivim en un país laic? Veritat que si? doncs, de moment, la jutgessa diu que al nen no li posa Caïm. I qui és, la jutgessa, per decidir com s'ha de dir un nadó? I si als seus pares els vingués de gust posar-li Kevincostner o Richardgere o Plastidecor o Pedrafoguera o Buba, o Mohamed-Jordi? Llavors no hi hauria problema! Mandan huevos, que diria aquell... de moment "estan en ello". A veure si s'avenen a raons, i si no... no sé ben bé què faran, però segurament, un recurs allà on faci falta.

En fi: que ja sóc "biàvia", que estic feliç de ser-ho i que reïvindicaré el nom del meu nét allà on faci falta.

Benvingut a la família, Caïm. Tots t'estimem.

Àvia senzilla i amorosa

Arribo de la piscina amb bon gust de boca. Avui a les escoles és festa, perquè allarguen la festa del Carnaval fins al dilluns, ja fa uns quants anys que es fa, això. Bé, la qüestió és que a la piscina, en aquesta hora, sempre hi ha molta gent gran i avui, un parell d'avis, s'havien emportat les seves nétes.
Quan m'he anat a dutxar, una de les àvies estava entrant a les dutxes amb la seva néta, una nena de sis o set anys. La nena portava tres o quatre trenetes al cap, segurament, residuus de la disfresa d'ahir (potser anava d'avatar?) bé, tant li fa, jo no ho sé, de què anava disfressada, la qüestió és que les trenetes la molestaven i quan s'ha tret la gorra de natació la iaia li havia de desfer  les trenes perquè calia rentar-se el cap. Hauríeu d'haver vist l'amor i la paciència amb què la iaia li desfeia cada trena. Jo les sentia parlar i no podia deixar de somriure.
- yaya,  no me haces nada de daño
- es que voy despacito, mujer, así no duele
- cuando me lo hace mamá si que me hace daño
- porque mamá va deprisa para poder ir a trabajar para tener dineros para cuidarte, hijita
- pues yo quiero que me lo hagas siempre tú, yaya

la conversa anava més o menys per aquest camí, fins que l'àvia - que devia ser la mare de la mare - li ha explicat que la mama havia d'anar a treballar per ajudar a l'economia familiar, que estem en temps de crisi i tothom ha de contribuir, sinó... blablabla.
La nena l'escoltava amb atenció. Quan ha acabat el discurs - jo ja sortia de la dutxa i elles encara estaven amb les trenes - la nena li ha preguntat alguna cosa sobre la manera de funcionar de casa seva i l'àvia, amb una paciència infinita, ha deixat els seus pares a dalt als núvols, fent que la nena se sentís protegida, estimada i volguda.
Encara he tingut temps, mirant entre els abrics mentre em posava el desodorant i la hidratant, de veure la gran abraçada que li ha fet quan ha acabat de desfer-li les trenes. Llavors s'han ficat, entre rialles, a la dutxa. I les sentia riure mentre - suposo- l'àvia li posava el xampú i li rentava el cap i ...

quant d'amor hi havia en aquella dona!
i en aquella nena!

jo quan sigui gran vull ser com ella...

 

imatge de google (http://farm3.static.flickr.com/2198/1814851669_35cb068329.jpg)

El nostre tió no té cara ni barretina!

imatge de google

Al pare i la mare els feia tanta il·lusió que cagués el tió a casa vostra, que els avis i la besàvia vam venir uns minuts abans de l'hora. L'Apu estava especialment manyac i demanava carícies. L'Antoniu s'ho mirava més de lluny. Aquella nova bèstia apareguda al menjador feia uns quants dies, a qui tothom es dedicava a alimentar i que tenien tapada amb una manta, no els devia fer gaire gràcia. Malgrat tot, sembla que van acabar per assumir-ho. La Taca no va venir, es va quedar a casa, amb cara de "avui tampoc no em treuen, aquesta gent"?

El tió, ben abrigat, va fer un primer pet, deixant anar pilotes de colors, que et vas afanyar a anar a buscar, tot enretirant la manta, mentre somreies davant d'aquella màgia.

Tot seguit, vam anar a cantar nadales i tu et miraves la besàvia que, amb la seva veueta prima, sense la força que hi havia donat la joventut, refilava com un ocellet: "La mare de Déu, quan era xiqueta, anava a costura, i a aprendre de lletra"

- Ep,ep,que el tió ha fet un altre pet!- digué la mare- i tots vam sortir a aixecar la manta de nou, per descobrir, amb els ulls plens de l'alegria del moment, els regals que, generosament, havia cagat aquesta vegada.

Així va ser durant uns llargs minuts, fins que el tronc va cagar unes peles de taronja i un bocinet de paper. Ja s'havia eixugat i no tenia intenció de repetir.

Tu estaves molt content, però el pare i la mare no hi cabien a la pell.

El pare, n'estic segura, recordava la mateixa cerimònia quan era petit i encara vivia el seu, de pare... i jo també.

L'avi estava emocionat i cofoi i la besàvia, amb unes ganes de cantar que no hi havia qui la parés. Potser per això el tió va ser tan generós!

I el tió va cagar, i ha passat un altre Nadal i vindrà un nou any, que serà aquell any en el qual tothom et preguntarà "quants anys tens?" i , posant dos ditets amunt, diràs: - Sis! - que és el que ens dius ara que ja en tens quasi dos i que ens fa riure tant... fins que sàpigues comptar... i vagis perdent aquella innocència que tots, en un moment o altre perdem, perquè així és la vida.

Bon Nadal, Martí! tots t'estimem!

Gent petita, gent gran

Molt bé, ens deixarem de somnis estranys.

Avui no parlaré de nens petits ni de les manyagueries d'en Martí, avui faré una petita reflexió. Sóc fora de casa, hem anat a passar uns dies amb la besàvia d'en Martí, la meva mare.

Sabeu què? Sortir pel món amb una persona de 81 anys no és gens fàcil. Els hotels, encara que diguin que hi ha habitacions adaptades, són pensats per gent jove i adulta fins als -diguem 65 anys?-  diguem-ho, per posar una edat. Per molt que s'hi encaparrin i posin barres de seguretat perquè el iaio o la iaia no es matin a la banyera, normalment les banyeres són massa altes i els costa molt d'entrar-hi i de sortir-ne. Els menús, fora del buffet lliure dels esmorzars, solen ser bons, i més si l'hotel té certa categoria, però són tan sofisticats que veus moltes persones grans que no poden menjar gairebé res de la carta (o del menú) perquè qui més qui menys té el sucre alt, o colesterol, o problemes de pressió, o jo què sé...

La meva mare s'ho està passant molt bé, a tothom li agrada viatjar i que estiguin per ell/ella, però pateix quan veu que a les cartes dels restaurants no hi ha mai la possibilitat de menjar-se un arrosset bullit, una verdureta sense gaires històries, una truiteta "normal", i quan veu que per menjar allò "normal" per ella, ha de pagar-ho molt més car del que realment costa. No és l'única.

De veritat,  sembla que la societat es vulgui treure del damunt (només ho sembla????)  la gent gran. Molesten. Ahir, en un restaurant, una bona senyora d'edat similar a la de la meva mare, va caure en intentar baixar per una rampa pensada per algú amb cadira de rodes, però no pas per algú amb bastó. Déu n'hi dó el cristo que es va muntar...

La nostra societat no està pensada per nens petits ni per persones massa grans. Les nostres ciutats i pobles tenen una quantitat de barreres arquitectòniques i de tots tipus que fa feredat: us imagineu un avi de vuitanta i escaig intentant agafar el metro a París? (és un exemple).
Què passa, que els vells s'han de quedar a casa?
Que només poden sortir si són molt molt rics?
O que només poden anar amb l'Imserso (abans Inserso, no?)

Ai, digueu-me "quejica", però penso que la gent gran pateix molt en veure que tantes coses no estan al seu abast... i encara, els que tenen família, mira... però i els que estan completament sols?

Com m'embolico, no?

En Jordi i la Violeta ens deien que s'hauria d'intentar que la societat acceptés que els nens són nens i no adults petits i incordiadors... jo afegeixo que també hauríem d'intentar que els nostres avis poguessin viure còmodes a les ciutats i pobles i no corressin el risc de trencar-se una cama amb el mal estat dels paviments, que els semàfors duressin una mica més per donar-los temps a passar d'una banda a l'altra del carrer, que els conductors tinguessin una mica més de paciència als passos de vianants - que veus avis que van esporuguits per por de ser atropellats - que als hotels, a part de tenir una o dues habitacions adaptades per a qui va en cadira de rodes, pensessin també en aquells que, tot i no necessitar cadira, sí que necessiten seguretat i restaurants tinguessin a l'abast menjar senzill sense haver-lo de pagar a preu d'or,  que...

Oooooooooooooostres! Sort que deia que valia més no parlar de somnis!!!!

imatge:http://farm4.static.flickr.com/3186/3075065519_24d56e0c0c.jpg

Per reflexionar

Aquí us deixo un video satíric dels Monthy Pyton, que reflecteix força bé alguns dels aspectes de la nostra societat actual. És esperpèntic (però no gaire més que el que està passant en alguns hospitals i clíniques)
Fa riure (per no plorar).
Estic molt contenta que la meva família hagi decidit no entrar en aquest joc i s'estiguin deixant les energies en intentar que els entenguem. Costa, entendre'ls. Però un cop hi entres, ho vas veient més clar.
Què en penseu?
Jo no sóc gens radical, més aviat sóc molt flexible, però potser amb això de ser àvia m'estic tornant exigent.
De savis és rectificar? això diuen!
P.D.- Agafeu-vos el video com el que és: una ironia, una sàtira, un esperpent. No tinc pas intenció d'ofendre a ningú perquè respecto totes les opinions. Penso, malgrat tot, que la nostra societat s'està desnaturalitzant cada vegada més. Això si que ho penso.

E la nave va

imatge de google.

L'àvia continua per aquí, llegint els vostres comentaris, pensant sobre tot el que aneu dient, buscant informacions diverses de gent diversa sobre la criança dels fills, pensant que hi ha coses que tornaria a repetir, i també pensant que hi ha coses que no tornaria a fer mai més. És llei de vida: ens equivoquem molts cops, però n'aprenem, de l'experiència. Hi ha altres coses que fem molt bé, però que les generacions que ens segueixen no veuen amb bons ulls. Tot plegat, la vida mateixa.

Mentrestant, les joves mares es comuniquen les seves experiències, els seus neguits. Discuteixen els seus punts de vista, però amb respecte. I les joves àvies ens mirem virtualment i ens diem que la vida continua i que sempre serà igual i sempre serà diferent.

I en Martí ja camina i probablement en Guillem també, i l'altre Guillem se'ls mira, somrient, i en Dídac ja gateja, i l'Alexandre mama cada dia més. En Ramon explica, als seus companys d'escola, que té uns amics molt petits que es van fent grans. La Sara balla i l'Aicard canta, i els petitons s'ho miren i també somriuen.

I les joves mares intenten que el nostre món sigui millor i les joves àvies pensem quina utopia, però pensem que val la pena intentar-ho, que nosaltres, a la nostra manera, també ho vàrem intentar.

E la nave va.

I les besàvies van fent catúfols... i les hem de cuidar, perquè són les que ens han donat la vida a les joves àvies. I patim.

patam.

Patum.

E la nave va.

L'experiència de l'Anton

L'Anton m'ha fet arribar uns poemes deliciosos, dels quals us en transcric només un, el que té més relació amb els naixements... és tendre i divertit, llegiu-lo!
És el primer punt de vista d'un home que ens arriba, eh? a veure si se n'anima algun altre...
Gràcies, Anton!

CINC FILLES . CINC FILLS

Escrit d’Antoni Fortuño Sas - 1998

( D’aquells temps en que no venia d’un .)


Però si que vull contar-vos

el que la mare em contà.

- la recordo per narrar-vos

un fet que a molts ha passat.-

La parella joveneta,

ell i ella sols vint anys,

es casaren, de presseta

al pot de mel van sucar.

-Noia, que tens ja panxona.-

Al poc temps ja va explotar.

"Reina,princesa,duquessa,

ulls de cel,cabells fil d’or,

la parella,-ànima encesa-

rebien el fruit d’amor.

Poc temps passa. neguit jove.

- Ara un noi me’n portaràs.-

La sement la tira al cove,

-Sí,sí,sí que en sortirà.-

Però, el resultat que esperen...

Nina galtes carmesí,

rialla dolça. Veneren

la filla. Volien fill.

No descarten pas la idea

de tornar-hi un altre cop.

- Ara ,noia,es la tercera,

encertarem. NO, SI, NO...

Desfullen la margarida.

Ell n’està d’entusiasmat.

-Quan batega,té embranzida?

Té coratge...NIN SERÀ.-

Però el desig no es promesa.

La caixa quan s’obrirà

pot dur-ne la gran sorpresa.

Nasset rodó. Cul ben badat...!!


A un amic que sols té mascles

- Diguem, noi,com ho puc fer...?-

- D’aquelles soques fes ascles,

mira,a mi em va més que bé.-

Es cansa d’asclar, es cansa...

-Noia. Va,va,esbafeguem.

Suorós hi torna i descansa.

Ho tindrem,ara si que ho tindrem.-

Quan l ‘olla ja n’és xafada´

i esboterna el contingut

és diadema de fada

el que els dóna nou ensurt.

Encara que bé l’accepten

clar,no tenen més remei,

l’un al altre els dos es repten

per últim cop va tornem.


L’esperança no és perenne.

Ella febril resa a Deu.

Ell,ateu,canvia de regne

i busca bruixots arreu.

Bola de vidre,mars d’aigua,

de pèndul farà el Roscof,

tiba el ventre com paraigua

i el pèndul diu que és un NO I.

Quan arriba l l’hora bona

de saber-ne el resultat,

ell,neguitós,a l’espona

s’assenta malhumorat

doncs,la comadrona parla,

- Puja,puja,ja ha arribat.-

-Fill o filla,que és?- ell garla

amb to de extremunciat.

- Una filla més bonica

que una tempesta de llamps.-

-Jo no pujo- ell li replica -

Me’n vaig de presa a llaurar.-

Pel camí,per baix Anhorta,

troba ,dels mascles,seu amic

- Com t’ha anat. Diguem,- l’ exhorta.-

No m’ho diguis...No tens FILL!?

Amb cap cot i esquena corba,

amb caminar revellit,

no contesta,ni es destorba

en son renec d’esperit.

-A tu sempre el vent de cara...

A mi, tramuntana i cerç...-

-Si vols!? No ploris pas. Para,

jo tinc per els dos remei,

Jo puc donar-te els cinc homes,

tu cinc dones em daràs.

- Jo no venc les meves pomes...-

-Els portarem a l’altar.

Quan sigui hora de casori,

armarem el gran desori

i ningú se’ns en fotrà.-


Imatge trobada a google i retocada.

Mentre mirem el tennis...

"Com que m'han tret el comandament de la tele, que era el que jo volia, no em deixen tocar les espelmes, que m'encanten, i a mesura que m'hi acosto em treuen del davant l'aigua del gos, el menjar del gat i la petita escultura de l'entrad, que són els millors tresors per jugar... doncs m'hauré d'entretenir amb els diaris... i amb la funda de la càmera de fotos! "

Es veu que aquest noi juga molt bé amb la pilota petita, perquè estan tots esverats i contents, mirant-lo!

Maternitat(s)

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.

Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?

Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

Ja vénen els Reis

Petitet meu:

S'acosta la nit més màgica de tot l'any. Serà la teva primera vegada, el primer cop que portaràs (o et portaran, que encara ets molt petitó) el fanalet encès per rebre els Reis Mags quan baixin del seu vaixell, que ve de l'Orient per portar regals als nens i nenes que teniu la sort de viure a l'Occident.

Una paradoxa, Martí, molt difícil d'entendre. Tan difícil, que cal haver madurat per veure que les coses haurien de canviar algun dia. I tota una vida per adonar-se que, malgrat els esforços innocents d'alguns, hi ha una colla de gent dolenta que no deixa que les coses canviïn. Però no t'amarguis, encara no.

Sigues feliç i prepara't, perquè vénen dies d'il·lusions per als petits innocents com tu!

___________________

Imatge de google: ITALIA FLORENCIA GALERIA DE LOS UFFIZI *ADORACION DE LOS MAGOS- 1504 Obra de DURERO ALBERTO 1471/1528

De dibuixets en veuràs molts. Però així que puguem mirar llibres, l'àvia t'ensenyarà, també, pintures de senyors importants, que se'n diuen artistes. Grans artistes de la pintura. Però ja en parlarem quan toqui, eh?

Sóc aquí, eh?

Després d'uns dies silenciosos, demà tornaré amb una micona més de teoria i alguna foto nova que m'han enviat d'en Martí... amb això de les noves tecnologies, els avis i àvies del món tenim una gran quantitat de fotos dels nostres néts, però a l'hora de la veritat no les podem ensenyar si no som davant de l'ordinador! a veure si faig un cop de cap i n'imprimeixo algunes, perquè quan em troben i em diuen "portes alguna foto d'en Martí?" em poso vermella vermella i dic... "les tinc totes a l'ordinador".

Encara hi ha qui no ho entén, aix...

deia que he estat uns dies en silenci en aquest blog, perquè com que tinc l'altre... allà és on m'explaio. Aquest és més... íntim? més recollidet? més, com us ho diria? una mica menys esbojarrat! per això, de vegades, m'ajuda més romandre uns dies silenciosa.