dimarts, 17 de maig de 2011

Tornem-hi?

Feia dies que m'estava plantejant si tornar o no tornar.

He estat uns mesos en els quals no tenia massa ganes d'escriure sobre avis i àvies, sobre néts i nétes. És que no sempre una té les mateixes necessitats.

El cas és que aquest matí m'he trobat a la bústia un comentari d'un pare primerenc a un apunt de fa força temps i mentre el responia m'han vingut ganes de reprendre l'espai.

Diumenge vam celebrar l'aniversari de la mare d'en Martí i en Caïm i vaig aprofitar per observar els canvis que s'han anat donant en tots dos.

En Martí ha evolucionat tant! el veia jugar a pilota i fer anar els cotxets amb els seus cosins i pensava com n'és d'elàstic  el temps, com s'estira i s'arronsa, depenent del punt de vista que adoptem! tot just fa quatre dies (que en realitat són tres anys i quatre mesos) que va néixer i mite'l!


No vull filosofar. Només m'ha vingut de gust tornar a encetar aquest espai. No sé amb quanta freqüència tornaré a escriure "aquí". Només sé que no vull que la caseta de l'àvia estigui sempre tancada.

Tampoc no sé si serà un blog d'àvia-àvia o si es convertirà en un blog de reflexions més o menys profundes o més o menys frívoles, depenent dels estats d'ànim... en definitiva, com el que sempre ha estat: un blog!

8 comentaris:

Carme ha dit...

Guapíssims! Estan molt macos!

Sempre hi ha coses a parlar dels nens, però confesso que a mi em costa parlar gaire dels meus néts. He de trobar el lloc adequat.

Fa uns dies vaig anar a esmorzar (sí, sí, jo tinc unes hores lliure rares i ell està jubilat) amb un amic que també és avi. Vam xerrar una bona estona dels néts i jo pensava mare meva! com estem... ens fem vells... apa que no hi ha coses per parlar... sort que ens hi vam trobar bé i estàvem d'igual aigual, que no m'agrada clavar massa rotllos bavejants a ningú...

Però mira no et dic pas que aquí no hi vagi dient la meva. Ara mateix...

En Guillem ha fet tres anys ara, al maig i realment el veig gran. Em sorprèn com si jo no hagués tingut nens de tres anys i com si no hagués treballat 20 anys en un a escola on hi havia nens de tres anys. El trobo més gran del que m'esperava. M'agrada descobrir coses del dia a dia. I en Jan n'ha fet un, és un trasto i això que encara no acaba de caminar ben bé del tot... que no ens passi res! Ara agafa qualsevol objecte apropiat o no per enfilar-se i arribar als llocs que li interessen i encèn interruptors i truca timbres... com un boig...
engega vídeos i teles i si ens descuidem fins i to el forn de la cuina. No li podem treure l'ull de sobre (com a cap nen d'un any, oi?) :)

Montse ha dit...

Ostres, carme, quin confort, llegir-te aquí! pensava que si tornava no vindria ningú i tu sps que un blog és viu, sobre tot gràcies als seus lectors i comentaristes... bé, què t'haig de dir, que no sàpigues en matèria de blogs?

A mi tampoc no m'agrada clavar rollos bavejants, però m'encanta trobar altres avis i àvies a qui els cau la baveta com a mi mateixa!

I és que em passa una cosa semblant: tota l'experiència que puc tenir com a mare i com a educadora des de tants anys... i se'n va tot en orris, perquè NO TÉ RES A VEURE! ser àvia no té res a veure amb ser mare, ni tieta, ni mestra, ni psicodallonses, ni... és... és tan especial!

I com s'estimen, veritat? com s'ariben a estimar! (i al mateix temps estimes els seus pares, que no deixen de ser els teus fills, d'una manera que mai abans t'havies fixat) bé, al menys a mi em passa... però de vegades fa com vergonya, dir-ho... més que vergonya, a mi em produeix un sentiment de... "nosecomdirtequetestimodunamaneradiferent" (pel fet que hi ha una generació entremig del nét i del fill)

ai, que m'embolico!!!!!!!

rebenvinguda, Carme! ja has agafat una tassa de xocolata? o de cara a l'estiu haurem de preparar orxata de xufla!

Pilar ha dit...

Aquí em teniu també, bavejant moltíssim de l'enveja que us tinc. M'encanten els nens petits, però em sembla que jo passaré a ser directament besàvia, al pas que van els meus fills. Sort que tinc l'Andreu, el meu fillol, que em té el cor robat i em regala rams de rialles cada vegada que el veig.
Montse, al Martí no li noto tant, però quin canvi el del Caïm. Són preciosos aquest nens.
M'alegra que hagis decidit tornar a omplir del que vulguis aquest espai!
Fins la propera!

Carme ha dit...

Per cert, Montse, no has vist mai el Zoo d'en Guillem?

Li vaig muntar un blog zoo de mascotes i de tant en tant ens ho passem pipa jugant amb els animals...

http://zooguillem.blogspot.com/

Potser al Martí també li agrada!

Montse ha dit...

Ei, Pilar! Holaaaaaaa!

Encantada de tenir-te per aquí, també.

Si, és veritat que a en Martí no se li noten tant els canvis (ja té 3 anys) però està clar que en Caïm cada dia té més carona de nen i menys careta de bebé!

Tranquil·la, qualsevol dia et fan besàvia, hehehe!

Montse ha dit...

Carme, és preciós! l'he afegit a la llista de blogs i el dia que vingui en Martí li ensenyaré, estic segura que li encantarà!

quina bona idea que vas tenir! gràciesssss

el paseante ha dit...

A aquestes edats creixen que és un portento. No te n'adones i ja tenen tres, quatre, cinc, sis... anys. I què guapos que són aquest parell.

M'agrada que hagis tornat.

Assumpta ha dit...

Tens uns nets preciosos!!... I la foto de les sabates és DE PREMI!! :-DD