dijous, 30 d’octubre del 2008

Innat o cultural? (3) RESUM

La setmana passada proposava una mini – molt mini- enquesta entre els qui volguéssiu participar, preguntant si això de voler tenir fills o no voler-ho creieu que era innat, biològic, adquirit, cultural...

He recollit totes les respostes i també he llegit un reportatge que sortia al magazine dominical de diumenge passat a La Vanguardia, que suposo que molts de vosaltres també deveu haver llegit. El reportatge es diu “Sin hijos por elección”. Me’l vaig llegir perquè vaig trobar que tenia molt a veure amb el que estàvem parlant. Cal que els que hem escollit tenir fills respectem aquells que han escollit no tenir-ne i això no sempre és fàcil. Com en tots els temes de la vida, per una altra banda, només que aquesta faceta és molt important, en les vides de tots nosaltres, ja que tenir un fill (o més d’un) no és una decisió per prendre’s a la lleugera. Però ara m’embolico.

Tornant al que m’heu explicat, uns quants penseu que el desig de maternitat/paternitat és biològic, com si formés part de nosaltres mateixos. Així, la Carme diu “tenir fills, de racional, no en té res “ i pensa que en qualsevol cas la qüestió cultural o social el que fa és modificar aquest desig o impuls biològic. Parla de la il·lusió, com més endavant en parlen la Zel i la Violeta.
L’instint maternal és exclussiu de les dones, diu la Joana, per les hormones i el seu funcionament. Ens parla de l’edat fèrtil, un tema molt tractat en la nostra societat actual. Tots recordem unes quantes dones que han sigut mares en unes edats en les què podrien haver estat àvies. Jo de vegades em pregunto què passarà quan els fills d’aquestes mares tardanes tinguin aquella edat en la qual necessiten no la protecció sinó la companyia dels pares. De fet, acompanyar-los es pot fer sempre, tinguis l’edat que tinguis, però suposo que ja m’enteneu. Un pare tardà no sembla tan “estrany” com una mare tardana. I segurament ara mateix el Manel se’m tirarà a la iugular (i potser algú més), adduint que això no té res a veure amb res. El cert és que jo penso que a l’edat que tinc ara em sento molt bé com a àvia i com a mare de fills grans, però no sé si em veuria amb cor de pujar cinc adolescents com vaig fer “quan tocava”... digueu-me covarda! Però me n’estic anant de tema.
En Josep Lluís ens diu que els homes també tenen el seu instint, tot i que sembla que s’ho pensen més que les dones. I és cert, Josep Lluís, tot plegat és complicat. També hi deu haver diferents maneres de veure-ho i de viure-ho. Quan la il·lusió i el desig són compartits, segurament tot és molt més planer. Quan no hi ha consens, la cosa es complica sempre, ja no solament en aquest tema.
La Mar sembla tenir la maternitat a dins des que va néixer, de fet hi ha moltes dones a qui els passa el mateix. Només que ella sap - aquí la part racional i cultural - que li cal esperar.

Jo mateixa sé que des de sempre que havia dit que en volia tenir, de fills, però vist des d’ara mateix, em sembla que si no n’hagués tingut tampoc no hauria estat traumàtic. Però com que no ho he experimentat, no ho puc saber. Tinc una colla de parelles amigues que van decidir no tenir fills i jo els veig molt tranquils, la veritat. Però ja dic, es fa difícil de dir què hauríem fet si... perquè a misses dites ja no hi ha volta de full.
La Zel també diu que en el seu cas fou urgent, frenètic i sobtat, gairebé coincideix amb el que diu l’Anna, el desig de tenir un fill, de molt joveneta, per tal que l’amor donés el seu fruit... és ben bé que cadascú ho viu a la seva manera, oi? No sé què dir-te, Anna, no crec que ses pugui parlar de bogeria o d’acte irresponsable. No en el teu cas, que n’hi deu haver molts que sí, però aquest ja seria un altre tema. Avui parlem de la maternitat/paternitat volguda, desitjada, o no volguda, per decisió pròpia.
En Manel, en certa manera, ens està dient el mateix que la Carme, només que amb unes altres paraules: pot ser que sigui innat, que es mantingui en estat latent a dins de cadascú i que en algunes persones es desenvolupi i en d’altres no, depenent del seu entorn (aquí hi hauria la part cultural, apresa i racionalitzada).
La Son ve a donar-me la raó (suposo) en el sentit que sí que molts dels factors que ajuden a què vulguem o no vulguem ser mares o pares són el resultat d’una interacció amb l’ambient. I d'ovella negra, res de res. És el que hi ha!

A mi el primer fill “em va venir” sense haver-lo anat a buscar... però en el mateix moment en què em vaig saber embarassada vaig canviar el xip. Per què? Doncs perquè en aquell moment no estava preparada psicològicament per ser mare i m’hauria agradat molt poder viure un parell d’anys sola amb la meva parella. Però llavors –tot i que no fa tants anys, tampoc – les coses anaven de diferent manera, al menys en el meu entorn proper. Vull dir amb això que, tot i que quan el vaig tenir em vaig sentir molt realitzada i molt dona i molt mare, si no l’hagués tingut fins al cap d’un parell d’anyets em sembla que m’hauria sentit igual de realitzada, de mare i de dona, però no ho sé...

La Violeta afirma que és innata, però està convençuda que hi ha una part de voluntat pròpia: un desig de propagar l’amor de parella més enllà. Potser alguns i algunes tenim tant d’amor que l’hem de projectar cap a fora... encara que aquest “fora” sigui molt a dins. La veritat és - tu ja ho saps- que la teva manera de portar la maternitat és admirable i envejable.

L’Edelia parla d’un desig més primari encara, que és el desig sexual, però tots sabem que el fi primer de la sexualitat no és el plaer, al menys no en les bèsties – només les persones estem sempre “en zel” – sinó que té per objecte la reproducció. De tota manera, Edelia, pensa que no sempre s’ha tingut l’oportunitat d’escollir. Fins que no hi va haver la píndola anticonceptiva les dones ho tenien molt magre, això del sexe per plaer i prou. “El problema se’l queda ella”, sentíem dir a les nostres àvies, mares , tietes i veïnes. La revolució sexual dels anys seixanta va ajudar molt a aquesta “alegria”... però em sembla que ja m’estic ficant en un altre tema!
I per fi, la Jessica, pel que ens comenta, també pensa que és innat, que es manté latent fins que un bon dia – les circumstàncies hi porten, segurament- es sent la necessitat de treure’l cap enfora: sorgeix el desig de tenir un fill. I també comenta allò que diem, el desig de prolongació de nosaltres mateixos en un altre ésser a qui donem vida! (és molt fort, això! És un miracle?)

Bé, com que no vull allargar-me més, ho deixo aquí.
Moltíssimes gràcies a tots i a totes els que heu participat. Continuarem amb altres temes relacionats, ok?
Ara us deixaré descansar uns dies!

La veu materna... i la paterna?


"Un dels elements més importants per a l'estructuració de la futura personalitat del nen o nena és la veu materna, amb totes les seves implicacions: dolcesa, qualitat afectiva, amor, comprensió, no agresivitat i, més endavant, raonament lògic o no. Tot queda imprès al cervell del nadó. "

Julien Cohen -Solal: Les deux premières années de la vie.
(traducció pròpia)

I jo pregunto, què en penseu, de la veu paterna? Que no és igualment important?















dissabte, 25 d’octubre del 2008

Innat o cultural? (2)

He recollit tot el que m'heu anat dient fins ara, però em consta que hi ha més coses a dir.
Fa mandra?
M'esteu castigant perquè no vinc tant als vostres blogs? eh? eh? eh?...

au, va, no sigueu tímids. És un tema que no solament interessa a les mares i a les àvies. Crec que és un tema per debatre tots plegats. Us deixo amb un parell de videos, ben diferents...



dimarts, 21 d’octubre del 2008

Innat o cultural?

Imatge: http://www.passion-estampes.com/deco/affiches/klimt/gklimtmaternite.jpg
Maternitat. Gustav Klimt
La maternitat, en el meu cas i en el de moltes de "les meves contemporànies", gairebé no va tenir temps de ser plantejada com a tal. Més aviat el que ens preocupava era si seríem capaces de tirar endavant amb una feina fora de casa, més una feina dins de casa, més una criatura, tenint en compte que les que treballàvem només teníem tres mesos de baixa maternal i encara gràcies i que pensàvem que si deixàvem la feina durant - posem per cas- un any sencer, el més segur era que la perdéssim i, consegüentment, perdéssim el tren del treball, que tant ens havia costat aconseguir al llarg de la Història. I les que no treballaven fora de casa, es morien de ganes de fer-ho.


Ara, a alguns, ens arriba el moment de viure una "segona maternitat", des del punt de vista de ser "doblement mares". Però aquí també hi entren els homes, que es pot dir que són "doblement pares"... tot i que encara que no sigui així, també en podem parlar. Vull dir, no voldria limitar el tema als avis i prou, evidentment. M'agradaria que tots, aparellats o no, pares i mares o no, avis i àvies o no, hi diguéssiu la vostra.


Homes i dones, tots plegats! Avui la pregunta aniria per aquí.


El desig de ser mares (i pares) és:

Biològic?

innat?

adquirit?

cultural?

social?

...

Va, som-hi?


Sentència pròpia sense gaire fonament

El més bonic per una mare i per un pare a les cinc del matí és tenir el seu nadó al costat, sentir com respira i/o com plora, canviar-lo, donar-li el pit (la mare), comprovar que va creixent i tenir la certesa que "aquella personeta l'hem feta nosaltres"...

El més bonic per una àvia i per un avi a les cinc del matí és saber que el seu nét respira i/o plora, comprovar que va creixent i tenir la certesa que "aquella personeta l'han feta els seus pares" i que, per sort, ara és al costat d'ells! (o sigui que vas a fer un pipí i te'n tornes al llit)

diumenge, 19 d’octubre del 2008

El naixement


Avui, 19 d'octubre de 2008 ha nascut aquest bloc.


Si em pregunteu per què, potser no us ho sabria dir, però ja fa dies que hi ha un cuquet al meu interior que no calla, que em va dient "obre un altre bloc, Montse, deixa aquell nick infantil que t'ha acompanyat tants anys i assumeix el que ets: una àvia primerenca, orgullosa de ser-ho i que està aprenent a ser doblement mare".


No sabria pas ben bé com explicar-ho, per això prefereixo que, els que vulgueu, aquells i aquelles als que us vingui de gust, m'acompanyeu en aquesta aventura.


Aquí estic, doncs, disposada a no sé ben bé què ni com. Oi que m'explico?


... de moment no deixaré "des del meu mar", potser a poc a poc vagi portant els sentiments cap aquí, però això ja ho dirà el temps.


Benvinguts a ca l'àvia!

Imatge:http://www.lareira.net/images/recetas/chocolate_taza.jpg