Ahir vaig brodar dos pitets pel Caïm. Mentre ho feia pensava "ara hauries de fer una cosa semblant pel Martí", tot i que sé que "no cal" que cada vegada que se li fa un regal a un nen se li hagi de fer un altre al germà.
En teoria, no cal. A la pràctica, suposo que depèn dels sentiments de cadascú. No dels nens, sinó de qui fa el regal. Jo vaig brodar el nom d'en Caïm als pitets perquè em venia de gust. I m'hauria sentit fatal si no hagués fet res pel Martí. Així doncs, vaig posar l'armari del revés, buscant en el fons del fons. Jo sabia que hi havia una espècie d'estovalles individuals blanques per brodar que havia comprat qui sap quan, per si em vagava de brodar-les. Per sort, les vaig trobar. una mica groguenques, però ja les rentaran!
Vaig copiar el dibuix d'un peix que havíem dibuixat tots dos dijous passat, quan en Martí va ser a casa una estoneta mentre el seu pare anava a fer gestions, vaig dibuixar unes onades i un "Bon profit, Martí!" i em vaig posar mans a l'obra. "La brodada" va durar el mateix que la pel·lícula.
Ho vaig planxar tot, ho vaig embolicar i vam anar a veure la família feliç. La besàvia també va venir, tota contenta. Ella encara no coneixia el petitó i en tenia moltes ganes.
Em va emocionar veure el meu fill amb en Caïm al damunt. Era una imatge tendra, molt tendra. Una casa plena d'amor, vet aquí el que vaig trobar. En Martí va estar content amb els dos pitets i les petites estovalles. I amb unes sabates esportives que li havien comprat el dia abans. Estava, i mai més ben dit, com un nen "amb sabates noves".
Un diumenge tranquil, uns néts preciosos, uns fills feliços... suposo que no es pot demanar més...
A la foto, en Martí, en plena feina creativa, dijous passat, "a cals avis"
