Vygotski a la pràctica

-Àvia Montse, juguem amb les lletres?
- I tant! - vaig a buscar la capseta de les lletres (un abecedari de lletres de fusta de colors diversos que vaig comprar al caprabo per dos euros, ficat en un tupper)... una de les millors "joguines" per a un infant assedegat d'aprendre.

- La M, la A, la R, la T, i la I. Mira, àvia: MARTÍ (fins i tot li posa l'accent, fent-lo amb una altra I)
- I si juguem a canviar l'ordre de les paraules? Fem-ho?
- Si! Mira, si li afegeixo una A, diu MARTINA.
- I si li trec les quatre darreres lletres? què queda? Mira-ho!
- MAR. Mar! Com la Mar! I el mar! I si li posem una A al darrere, àvia?
- A veure?
- MARA. Com la mare!
- Si, el que passa és que hi ha alguna lletra que ens enganya una mica, per això, quan volem dir "mara", hem d'escriure MARE, amb una E al final, així, veus?
- Si, és igual que quan poso VIULETA, que no puc posar la U sinó la O, perquè la U ens enganya una mica!
- Exactament. Molt bé, continuem jugant?

- M'escrius la paraula PARAULA?
- Si, mira: PARAULA.
- Més coses!

Poso una P. Què podem posar, amb aquesta P, Martí?
- PA. Pa!
- D'acord. I si ara posem la P al mig d'una paraula? què podríem escriure?
- APU. Apu! (el nom del seu gos)
- OK! I ara posarem la P al darrere de la paraula. Què podem escriure, que acabi amb P?
- TAP. Tap! per tapar!
- Si senyor, xoca-la!
- Mira, àvia, ara poso una P i li faig una pota, així... mira, ara és una R!
- Què podem escriure, amb la R? pensem
- Pensem... hmmmmm... RAMONA! la Ramona!
- Siiiii, la Ramona, molt bé!

(no sé per què, vam acabar estripant el paper, com es pot observar a la imatge; llàstima...)
etc,etc,etc...
etc..etc...etc...

Sr. Vygotski, el meu nét es trobava en la "Zona de desenvolupament propera", en aquest moment. Calia aprofitar-la, tal com fan els seus pares  amb tot l'amor del món, per fer que en Martí sigui el nen més feliç del món mentre juga i aprèn, mentre aprèn i juga, mentre es sent estimat i mentre estima sense fre...

Gràcies, Sr. Vygotski.Per sort, aquesta vegada no m'he d'examinar de les seves teories, ni de les del Sr. Piaget...

Avis, àvies, oncles, ties, educadors...som-hi!

Imatge: Maternitat- Guayasamín

Del blog pell a pell - que recomano a mares, pares, tiets, tietes, educadors en general- m'he emportat aquesta llista de bibliografia.

Jo n'he llegit uns quants, però no pas tots!

He de confessar que hi ha algunes coses que m'han costat - i no pas poc- d'acceptar. Però pensant-hi bé, reflexionant-hi, he acabat reconeixent allò tan típic i tan tòpic però tan real: "No tot el que es feia abans era millor", éssent abans les tres dècades que em precedeixen. Perquè abans d'abans, jo encara no em plantejava res  entorn del tema criança. I quan vaig haver de criar jo, vaig  creure cegament els patrons de conducta que em recomanaven ginecòleg-tocòleg, llevadores, infermeres, amigues, etc... perquè en aquells moments no ens plantejàvem res més que criar de pressa per poder continuar treballant (que aquesta és una altra qüestió que avui no toca).

També he de confessar que de tot el que he après - i que no paro d'intentar aprendre-  encara no ho he acceptat tot. Hi ha alguns costums actuals que m'estan costant molt de pair. Però els respecto, perquè, malgrat que el cap em fa tirar per un cantó, de vegades, el cor em faria tirar per l'altre, no sempre l'adequat, segons els anomenats costums actuals, extrets, com dic, molts d'ells, de les teories d'alguns dels llibres que cita la propietària del blog que us esmento i que us recomano.

I sense més embuts, aquí va la llista:

-“El concepto del Continuum”, Jean Liedloff


- “Educar para ser” Rebeca Wild

- “Libertad y limites, amor y respeto”, Rebeca Wild

- “Un regalo para toda la vida”, Carlos González

- “Bésame mucho”. Carlos González.

- “Mi niño no me come”. Carlos González.

- “No llores más” Sheila Kitzinger

- “La rebelión del Hades”. Casilda Rodrigáñez.

- “La represión del deseo materno”. Casilda Rodrigáñez.

- “La sexualidad y el funcionamiento de la dominación”. Casilda Rodrigáñez

- “Las hijas de Hirkani”. Editado por La Liga de la Leche

- “La maternidad y el encuentro con la propia sombra”. Laura Gutman

- “Moverse en libertad”. Emmy Pikler

- “Parent Effectiveness Training”. Thomas Gordon.

- “Cómo hablar para que sus hijos le escuchen”. Adele Faber y Elaine Mazlish.

- “El desafío del bilingüismo”. Barbara Abdelilah Bauer.

- “Summerhill: A Radical Approach to Child Rearing”. A.S. Neill

- ” Birth reborn: What Childbirth Should Be”. Michel Odent

- “El saber proscrito”. Alice Miller.

- “Por tu propio bien”. Alice Miller.

- ” La madurez de Eva”. Alice Miller.

- “El drama del niño dotado”. Alice Miller.

- “Los vínculos afectivos: Formación, Desarrollo y Pérdida”. John Bowlby

- “No hay padres perfectos”. Bruno Bettelheim.

- “Dialogues with Mothers”. Bruno Bettelheim.

- “Psicoanálisis de los cuentos de hadas”. Bruno Bettelheim.

- “How babies talk”. Roberta Michnik.

- “La ciudad de los niños”. Francesco Tonucci.

- “Cómo criar a un hijo sano a pesar de su médico”Robert S. Mendelsohn

- “L’infanzia”. Luigia Camaioni.

- “Early socialisation: Sociability and Attachment”. Cara Flanagan.

- “Felices sueños”. Elizabeth Pantley.

- “La familia es competente”. Jesper Juul.

- “La pedagogia della lumaca”. Gianfranco Zavalloni.

El joc, els reis... i tot això...

imatge: google

El joc és una activitat  que estimula la fantasia del nen i li suposa un començament en el desenvolupament de les seves facultats físiques, psíquiques i  també socials.

Permet als nostres nens i nenes prendre un contacte més intens amb el seu entorn,  i a l'hora, relacionar-se amb ells mateixos.

El joc és de suma importància per a la seva evolució i, quan és compartit,  els permet adonar-se de l'existència del respecte per l'altre, del diàleg, l'intercanvi i la participació.

És un agent important en el desenvolupament de la personalitat.

Molt bé: tots sabem que els nostres nens i nenes han de jugar. I ara vé la pregunta:

Què us sembla que els podem demanar als Reis, per als nostres menuts?  és evident que no serà el mateix fer la carta per a un nadó que per a un nen de dos o tres anys que per un nen o una nena de sis o set anys o un preadolescent! Com ho fem, eh? eh? eh?

Què demanareu als Reis per als vostres fills, filles, néts, nétes, nebots i nebodes, fills o filles d'amics, etc?
Seguiu algun criteri propi o us deixeu aconsellar pels venedors de joguines, pels catàlegs, pels anuncis... va...

què en penseu, de tot plegat?
Apa, que no demano tant!
:)

Oxitocina, l'hormona tímida

Amb el permís del "Blog alternativo", us deixo un article que m'ha agradat molt, un article d'aquells que m'ha fet pensar com n'hem estat de manipulats... però ara no és el moment de parlar d'això. Llegiu-lo i dieu-me què en penseu, si us plau.

Isis, deesa de la maternitat a l'antic Egipte. Imatge de google.

La Oxitocina, la hormona del amor?

També m'interessa l'opinió dels pares, oncles, avis, metges, pediatres... ja, ja sé que no hi ha tanta gent que em llegeixi. Només ho dic perquè  - si algú entra i llegeix- que no es talli a l'hora de manifestar la seva opinió.

Gràcies.

Quien bien te quiere NO te hará llorar

Imatge: http://www.crececontigo.cl/upfiles/userfiles/image/mama%20con%20guagua.jpg

Llegiu aquesta entrada de blog, em sembla que no té desperdici. Quina és, la vostra opinió sobre aquest tema?

Imatge: google

Aquesta setmana és la darrera que m'he fixatde temps per fer el muntatge amb les fotos dels vostres nens. Teniu temps fins demà d'enviar-me'ls, aquells i aquelles que ho vulgueu, fins avui a la nit, perquè demà a la tarda m'hi posaré.

Pensament i creativitat

PENSAMENT

La Carme està fent un curs molt interessant. L'altre dia ens preguntava als seus lectors i comentaristes "Com pensem". Hi ha dedicat dos posts, aquest al que us envio i el següent. Llegiu-los tots dos perquè són força interessants.

Quan vaig llegir les diverses respostes i vaig dir-hi la meva, la qual cosa em va fer reflexionar una bona estona, vaig pensar que m'agradaria molt saber

com penseu que pensen els vostres nadons.

Com creieu que pensen, els vostres fills, néts, nebots, germans...?

Què creieu que pensen?

No cal que la resposta es refereixi només als nadons, també valen els nens més grandets!

_____________________________

CREATIVITAT

Us deixo unes imatges divertides que em va enviar la Trini, perquè veieu que la seva creativitat!

Què es pot fer, amb una gorra de cop, quan ja no es fa servir per al que originàriament havia estat pensada?... doncs... això:

Moltes gràcies, Trini, és una idea fantàstica, útil i divertida a l'hora!

Maternitat(s)

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.

Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?

Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

Ja vénen els Reis

Petitet meu:

S'acosta la nit més màgica de tot l'any. Serà la teva primera vegada, el primer cop que portaràs (o et portaran, que encara ets molt petitó) el fanalet encès per rebre els Reis Mags quan baixin del seu vaixell, que ve de l'Orient per portar regals als nens i nenes que teniu la sort de viure a l'Occident.

Una paradoxa, Martí, molt difícil d'entendre. Tan difícil, que cal haver madurat per veure que les coses haurien de canviar algun dia. I tota una vida per adonar-se que, malgrat els esforços innocents d'alguns, hi ha una colla de gent dolenta que no deixa que les coses canviïn. Però no t'amarguis, encara no.

Sigues feliç i prepara't, perquè vénen dies d'il·lusions per als petits innocents com tu!

___________________

Imatge de google: ITALIA FLORENCIA GALERIA DE LOS UFFIZI *ADORACION DE LOS MAGOS- 1504 Obra de DURERO ALBERTO 1471/1528

De dibuixets en veuràs molts. Però així que puguem mirar llibres, l'àvia t'ensenyarà, també, pintures de senyors importants, que se'n diuen artistes. Grans artistes de la pintura. Però ja en parlarem quan toqui, eh?

Més sobre llenguatge

imatge de google

Sento una conversa per la ràdio. Més que una conversa, és un monòleg. El presentador parla d'aquell llenguatge una mica afectat que els adults fem servir sovint quan parlem amb la mainada. I parla d'aquesta afectació com si fos un error, com si el nen petit que ens escolta es digués a ell mateix: es pensen que sóc "tonto".

Jo vull aclarir un parell de coses. Parlar a un infant com si no et pogués entendre és un error, si. Parlar-li amb aquell llenguatge que en diem de drap, fent servir eufemismes i pronunciant malament les paraules expressament perquè ens sembla que fa més gràcia, també ho és, un error. Més que res, perquè és cert, que els infants no són "tontos". Fins aquí, d'acord.

Però , atenció: aquell to de veu lleugerament afectat que fem servir, no és una altra cosa que una manera natural d'atraure la seva atenció. Està relacionat amb la funció de requeriment, és a dir, amb quan volem que el nen ens presti atenció, i que depèn, moltes vegades, de l'èmfasi que posem en el missatge: el to de veu, l'expressió de la cara, el llenguatge no verbal...

O sigui que, atenció, no ens confonguem:

Parlar a l'infant com si fos tonto, NO.

Impostar lleugerament la nostra veu per captar la seva atenció, acompanyant-nos del llenguatge no verbal SI.

És el que el nen està esperant, a nivell inconscient. I compleix una funció important.

Atenció!!! Estic parlant de NADONS!!!! De nens molt petits que encara no tenen llenguatge pròpiament dit.

Una mica de teoria?

imatge d'internet

Halliday, als anys 70, va fer una anàlisi completíssima, després de fer un estudi amb les produccions verbals del seu fill Nigel, a partir dels 9 mesos. Ell va adoptar el punt de vista funcional, segons el qual, ell considera que ja hi ha llenguatge a partir del moment en què es donen expressions significatives. Ell estudia el sistema lingüístic infantil abans que apareguin les paraules o les estructures del llenguatge adult.

La seva anàlisi marca tres fases, avui parlem de la primera d'aquestes fases, que va dels 9 mesos als 16 i 1/2, on comencen a aparèixer significacions. Diu que això comença a succeir cap als deu mesos i mig, ja que als 9 mesos, les vocalitzacions de Nigel encara es troben en el període prelingüístic. Ell troba, en el periode mencionat, aquestes quatre funcions:

- Instrumental (lús del llenguatge per a satisfer els seus desitjos. Normalment queda clar el que vol a través del context)

- Reguladora (Intent de modificar la conducta dels que l'envolten. Per exemple, fent que li donin menjar o que el canviïn o que l'agafin)

- Interactiva (S'estableixen i es mantenen contactes amb allò que és interessant pel nen)

- Personal (el nen expressa la seva pròpia individualitat i autoconsciència)

Extret de "El desarrollo de la comunicación en el niño", d'Humbert Boada.

Anthropos.Editorial del Hombre