divendres, 20 de febrer de 2009

Quien bien te quiere NO te hará llorar

Imatge: http://www.crececontigo.cl/upfiles/userfiles/image/mama%20con%20guagua.jpg


Llegiu aquesta entrada de blog, em sembla que no té desperdici. Quina és, la vostra opinió sobre aquest tema?




Imatge: google


Aquesta setmana és la darrera que m'he fixatde temps per fer el muntatge amb les fotos dels vostres nens. Teniu temps fins demà d'enviar-me'ls, aquells i aquelles que ho vulgueu, fins avui a la nit, perquè demà a la tarda m'hi posaré.


26 comentaris:

Trini ha dit...

Havia escrit una parrafada enorme sobre el tema i un error en la navegació m'ha fumut el text a fer guitzes! Grrrr...

Bé..., no em quedaré sense opinar! Què carai!

Després de la meva llargada que ara no repetiré, més que res perquè em fa una mica de grrrrrrr..., venia a dir que és molt arriscat aplicar una mateixa metodologia a tothom. Les persones som i neixem diferents les unes de les altres. Hi ha qui necessita més afectivitat, hi ha que massa dolçor l'incomoda, això passa en el petit però enorme món del bebè on tot és nou, menys els seus gens que ja porten una gran configuració ancestral.
Una metodologia per a evitar que el bebè faci còlics em sembla útil, però una metodologia per a que una criatura dormi, no.

Coi..., ja m'he animat! Ves que ara em posaré a llargar sobre com va anar amb els meus bessons...

Potser no fa falta, no? El cas és que amb ells jo vaig aplicar "la meva pròpia metodologia", la de l'instint de mare. I els nois se m'han fet grans sense traumes ni problemes derivats de l'excès de contacte humà mentre dormien plàcidament durant el seu primer any de vida.

Au, i aquí ho deixo que se m'ha girat feina!
Cois..., amb les ganes que tinc de llegir les experiències de qui te les ha explicat, i no tinc mai el moment oportú!
Un petonet i fins aviat! :)

Violeta ha dit...

La meva opinió la saps de sobres, i aquesta web la vaig penjar jo al facebook.
Just fa dos dies coincidia amb una mare "al parque" que havia aplicat, deia ella, la teràpia de xoc amb el seu fill de 2 anys: el nen plorava "i no sabem per què" deia ella, i va decidir deixar-lo plorar sol al cotxet perquè recapacités. Quan va deixar de plorar, deia ella, estava reflexionant què volia fer.
Em vaig quedar a "quadrus".

També se'm trenca el cor quan bebé plora al cotxet i se l'intenta calmar movent el cotxet, o apretant-li el xumet boca endins.

I llegint els testimonis dels pares que han aplicat el mètode Ferber/Estivill em vénen ganes de plorar.
Els pares ho passen malament, però als fills se'ls trenquen tots els esquemes ancestrals que diu la Trini.
Quin missatge reben els bebés si quan ells ploren per rebre una resposta no en reben cap? Algo així com que: no ets prou important perquè estiguem per tu, o, em mostro indiferent davant la teva demanda.

Això penso jo.

Ahir deia la meva àvia que en Martí està molt mimat. I li vaig dir: i què?, i ella va dir: masses atencions, massa massa... I jo li vaig dir, i què, quin mal hi ha, què té de negatiu? Dona, em va respondre. No va saber què més dir. Perquè en realitat, no hi ha resposta.

Quien bien te quiere, no te hará llorar ni dejará que llores.

UUuuuiii, com em posa el tema.....!

rebaixes ha dit...

Jo dic i alguna vegada ho he posat en algun comentari que no se'ns educa per les emocions, sentiments, passions, tampoc se si això és possible.Jo la diria massa grossa i en moltes vesants.
la educació no sé si de vegades la confonem amb la disciplina imposada, el fer fé a l'altre el que nosaltres volem...No volem sentir-nos cu`pables i ens fem culpables. Si no ens han ensenyat ni hem aprés, com podem marcar pautes... Ho deixo còrrer.Ni escribint un llibre em faria entendre... Ni ara que ja hem fet la cria dels fills i la dels nets, com faariem la dels besnets si es que tinguessim forces... Delicat.Anton.

fanal blau ha dit...

Quién bien te quiere, te hará reir!!!
I et proporcionarà benestar i seguretat, i confiança.
Com li va passar a la Violeta, jo també m'hagués quedat "a quadros".

zel ha dit...

Jollons, això és el que encara fan moltes suposadament bones famílies...Jo vaig esser una mare cangur, els portava arreu penjats de mi, i és que vaig aprendre bé la lliçó...el meu fill gran als dos mesos va patir un problema d'estòmac i el metge em va dir alt i clar "Cap nen plora perquè sí, tots ploren per necessitat" I aquesta és la història... Ells i jo feiem fins i tot el dinar, el sopar, els llit...junts, sempre!

Carme ha dit...

A veure si em sé explicar...

Prèviament i perquè quedi clar vull dir-vos que a mi no m'han deixat plorar mai de petita i jo no he deixat plorar mai els meus fills sense consolar-los i abraçar-los i que no deixo tampoc plorar el Guillem si el poso a fer la migdiada i no s'hi vol quedar.

I així, les coses han funcionat plàcidament. Mai no m'he passat una nit sense dormir, a causa dels nens. No m'he hagut de llevar gaires vegades. I tampoc he necesitat portar-los al meu llit perquè se sentissin acompanyats i segurs.

També vull dir que em fa una mica de repelús qualsevol postura massa dogmàtica. Per exemple la de possar-se els nens al llit per sempre, que està de moda ara, i que considera els bressols com si fossin uns instruments de tortura pels nens. Jo crec que no n'hi ha per tant. I també les altres extremes i massa dures i creur e qu els nens s'han de deixar plorar per sistema.

Però fa més de 30 anys que em dedico a treballar amb nens i pares amb dificultats de tota mena, i sé que a vegades les coses no són com haurien de ser. I que hi ha nens que ploren, i ploren i ploren i com més coses fan els pares, s'aixequen, van, vénen, els agafen, els tornen, i fan de tot i els nens no callen. Jo crec que quan s'arriba a una situació de colapse, a vegades podes ser adequades algunes actituds una mica més rígides, que tot i que jo no aconsellartia mai en primera instància... en altres moments poden anar bé.

Hi ha solucions especials per a situacions especials. En les normals, jo tampoc no crec, com la Trini, que es necessiti cap mètode per a fer dormir els fills. Ni els uns ni els altres... una mica de sentit comú només.

Violeta ha dit...

Carme, jo no considero que utilitzem cap postura dogmàtica, però en Martí dorm amb nosaltres i té un any. Sé que això no serà per sempre, com tu dius, sinó fins quan ell estigui preparat per dormir sol. No considero que el bressol sigui cap instrument de tortura, simplement, a nosaltres ens és més còmode així i creiem i sentim que és molt millor per en Martí així. (De totes maneres, enlloc està escrit que un bressol sigui millor que la calor dels pares).
Tampoc crec que sigui una moda, a la major part del món, les famílies dormen juntes, per costum i perquè no tenen pisos amb 3 habitacions, com nosaltres, i no passa absolutament res, és natural per ells.
La nostra evolució ha estat possible gràcies a, entre d'altres coses, dormir amb qui ens pot protegir. I tot i que ara ja no té massa sentit perquè no estem en mans de depredadors, els nostres gens (no sé ben bé com anomenar-ho) encara estan programats per estar a prop de qui ha de tenir cura de nosaltres fins que ens poguem protegir sols.

Evonica ha dit...

La meva opinió és bastant semblant a la posició de la Carme.Penso que cada nen té les seves necessitats i no hem de caure en el pensament que està ben fet això o allò.
Jo també sóc educadora de nadons i moltes vegades els pares m'han demanat solucions màgiques a diverses actituds dels nens(provocades per uns aprenentatges correctes o incorrectes,segons es miri).
El que s'ha de ser és conseqüent.
Si el meu fill dorm amb mí des de nadó no he de pretendre que quan vagi al bressol no ens trobi a faltar i rondini.I que es desperti sovint a les nits...
Aleshores és quan es busquen solucions pq la paciència s'acaba(a llarg o curt termini,però s'acaba).
O en cas contrari,si al meu fill l'estic educant d'una manera més autònoma,que no depengui de l'adult,que no estigui tot el dia "a sobre" dels pares...després ...possiblement...trobaré a faltar que el nen em necessiti i potser..emocionalment no m'agradarà.
Ni tot blanc ni tot negre.

No sé si m'he fet entendre...perdoneu el discurset.

Cap pare neix ensenyat i cap pare acaba mai d'aprendre pq,per sort,tot els fills són únics!
Les experiències dels altres ens poden ajudar,o no,però no cal aplicar-ho tot.No trobeu?
Cal que gaudim de les possibilitats que ens dona cada un dels infants i esforçar-nos.Potser el pensament d'una mare primerenca serà la satisfacció d'una futura àvia primerenca.

Carme ha dit...

Violeta, disculpa per això de la posició dogmàtica, evidentment no parlava pas per tu. Jo ni sé, ni tinc perquè creure que la teva postura és dogmàtica, ja que no ens coneixem. Parlo per la gent que conec, ja que perquè ells creuen que dormir amb els seus fills al llit és el millor que poden fer, "prediquen" i fan proselitisme com si es tractés d'una veritat universal i els que no volen fer-ho fossin uns mals pares. El que si t'asseguro és que els meus fills, no han passat por cap nit per dormir al bressol no han plorat mai de nits i s'han sentit prou segurs i recolzats en la seva vida. I si un dia han necessita t companyia l'han tinguda. Van veir al nostre llit esporàdicament, quan ho van necessitar. I evidentment, com tu dius, és molt diferent haver de protegir els fills dels depredadors en una cova sense tancaments, que protegir-los en la comoditat de les nostres cases.

Crec que totes les posicions i opinions són respectables, sempre que funcionin. Però el que em fa parlar així és que hi ha gent que insisteix en una posició o en una altra "ideologicament" encara quee no funcioni.

Jo de moment he de dir que els nens que estic veient a l'entorn no em semblen pas més segurs els criats al llits dels pares que els altres. Cada nen és com és i cada família també. És pot ser molt dependent i molt insegur en qualsevol dels dos casos, ja que això no depenen només de la proximitat física sinó dels lligams emocionals i de seguretat que els donem. I aquests els podem donar en un cas i en l'altre.

Sí una mare (és un exemple només) té el seu fill al llit i és preocupa i s'angoixa excessivament i creu que sense ella el nen no estarà mai protegit, no li està fent cap favor. Si és una mare segura que sap que pot deixar-lo en bones mans i que sense ella també estarà bé, pot ser de més ajuda. I evidentment, a l'inrevés també funciona.

Ai! perdoneu que m'enrtollo molt.

Abogada en Bcn ha dit...

Jo no penso deixar-la plorar...

Evonica ha dit...

:))))

Violeta ha dit...

Evonica, no estic d'acord amb el que dius sobre que educar un fill de manera autònoma sigui sinònim de "que no estigui tot el dia "a sobre" dels pares...", ni que això vulgui dir que no depengui dels adults.

Penso que tenim la "mania" de voler nens adults enlloc de nens nens. Els nens no són autònoms ni independents, per molt que ens hi encaparrem, per molt que la primera nit dormin sols a una habitació i per molt que se sàpiguen aguantar solets el biberó.
Un nen, per definició, sempre depèn de l'adult, quan deixi de fer-ho voldrà dir que és un altre adult o està convertint-s'hi.
(Només cal mirar els nostres amics, els mamífers no humans, i veurem que una cria deixa de dependre de la mare quan sap desplaçar-se per si sola i buscar-se el menjar. Nosaltres no som diferents).

D'altra banda, està demostrat que un bon vincle durant la primera infància (pell amb pell, braços, atenció a les demandes, colecho) fa, a la llarga, persones més autònomes, amb més alta autoestima i amb més confiança amb elles mateixes.
I contràriament al què es creu, bebés que han estat deixats amb altres persones des de ben petits, que no han estat atesos amb rapidesa quan ho han demanat, que no han tingut massa contacte físic... solen ser, d'adults, persones amb autoestimes més baixes, menys segures, i amb macances afectives que s'arrosseguen.

Carme, estic d'acord amb tu quan dius que colechar no és sinònim de res, i que hi ha nens insegurs tot i aquesta pràctica, però com deia abans, tot el què té a veure amb la "crianza con apego" que es diu, té, en general, bons resultats a la llarga.
Evidentment, si una mare té el seu fill al llit i es preocupa i s'angoixa excessivament, no li està oferint prou confiança al seu fill, com tu dius, però en canvi, discrepo amb: "Si és una mare segura que sap que pot deixar-lo en bones mans i que sense ella també estarà bé, pot ser de més ajuda".
Jo em considero una mare segura, i per això sé que està en bones mans quan està amb mi, i amb el seu pare, perquè el veig tranquil. Sé que està en bones mans amb els avis si nosaltres hi som també, perquè està content i tranquil. Però també sé que si el deixo i nosaltres marxem, no està content ni tranquil perquè plora. I diuen els psicòlegs que fins als 2 anys, un fill no talla el vincle amb la mare i és capaç de relacionar-se de manera tranquil·la amb altres adults.
I jo penso que respectar-li això i oferir-li en cada moment el què necessita no és fer-lo més insegur sinó respectar-lo.

(potser ara et començo a semblar dogmàtica, però és que aquest tema el tinc molt clar d'aquesta manera, i em sap greu la gent que pensa que per pensar-ho i fer-ho així, l'estem mimant o "sobreprotegint").

D'altra banda, m'alegra saber que els teus fills han tingut l'entorn adequat per desenvolupar-se plàcidament, segurs i feliços!

Perdoneu el meu toston, no ho puc evitar. :)

Evonica ha dit...

Amb el meu comentari anterior,he volgut posar dos exemples una mica "extrems".El blanc i el negre.I personalment penso que millor és un griset.
En cap moment he volgut posar un judici de valor en un tema important com és per a mí l'educació dels infants.
Em disculpo amb tothom que s'hagi pogut sentir molest per les meves paraules i agraèixo a la Montse aquests posts que ens fa adonar que la diversitat de pensaments no va renyit amb la pèrdua de respecte ni admiració pels altres.
Senzillament podem mirar les coses des de altres punts de vista.
Gràcies MOntse.

iruna ha dit...

ai, montse...

encara no havia llegit este post ni els comentaris.

intentaré fer un resum de com ho vaig fer jo amb l'aicard i amb la sara... i després... ja vorem :)

des del naixement, van tenir un llitet. l'aicard, primer, un cabasset de mimbre que em van dixar; la sara, un bressol d'estos amb les potes de fusta, amb rodes, i les "parets" de tela.

no sé quants mesos tenien quan vam fer el "trasllat" a un llitet més gran, amb barrots de fusta i matalàs mida menuda, amb rodes.

els primers mesos, dormien a la meua habitació. amb l'aicard, ell i jo sols; amb la sara, ella amb son pare i jo, una temporada curta, i després ella i jo, a la seua habitació, on hi havia un llit individual, i al costat me posava el seu llitet. vaig ser jo qui em vaig traslladar a la seua habitació, perquè com li donava el pit, m'era còmode, si es despertava, posar-me-la al pit, i així son pare continuava dormint.

a vore... m'agradaria resumir...

lligant-ho amb coses que heu dit...:

- de posar-los al llit amb mi:

* quan ho feia, diria que no era tant "per ells", per fer-los sentir protegits, segurs, estimats... sinó més aviat per la meua comoditat. hi havia vegades que em sentia tan cansada, que m'era més fàcil posar-los al llit, a la vora del pit, i així normalment de seguida es calmaven i s'adormien.

* un problema que tenia és que em feia por fer-los mal, aixafar-los sense adonar-me'n, dormint, o que puguessen caure del llit.

* a vegades passava que, tenint-los al llit, se despertaven... i provava de tornar-los al llitet, perquè tenia la sensació que potser en aquell moment estarien més amples i còmodes sense mi.

* en general, m'agradava notar-los tan a propet. encara ara, alguna vegada, la sara ve al meu llit. però no després de posar-se a plorar, sinó tranquil·lament: se desperta i ve, i dormim juntes. l'aicard, si ho fa, és quan se desperta molt de matí.

- de dixar-los al seu llitet:

d'entrada, era tal com anaven a dormir. de molt petits, després del pit, acostumaven a quedar-se com "exhausts"... amb aquella careta de oh, què bé... :) i així podia dixar-los al llit dormint tranquil·lament.

després, moltes vegades no m'estava amb ells fins que s'adormien... només fins que es quedaven tranquils.

quan estaven neguitosos o no volien que marxés, recordo moments d'aquells que es feien llargs... que ja sembla que s'han adormit, i quan traus la mà de l'esquena o de la seua maneta... iep! se desperten! i mira que sembla que estan profundament adormits, eh :) pos tenen com un radar, i a la que noten que te'n vas... no et dixen.

hi havia vegades, en estos moments en què estaven especialment sensibles o neguitosos, en què acabava neguitejant-me jo... cansada... amb ganes que per fi es calmessen...

i com més nerviosa et poses tu, més nerviosos ells.

ho dic perquè en moments així, no és que la "separació" sigue una forma d'ensenyar-los a "independitzar-se", a ser més autònoms... penso que més aviat el què passa és que als dos convé (a la mare i al fill o a la filla) escampar una mica la boira...

a mi a vegades me passava... necessitava sortir de l'habitació... respirar a fondo... relaxar-me... perquè sabia que si no ho feia, difícilment podia transmetre'ls la serenitat que els calia.

montse... m'he anat liant, com sempre.

també diré que alguna vegada vaig recórrer a uns granulats d'herbes que es barregen amb aigua i que mos havien anat bé. potser no sona gaire bé... però sí que ho havia fet, i servia.

en general, no han sigut de molt plorar... i han dormit sempre bastant bé.

ja veus que no tenia una "pauta" clara i definida...

anàvem fent, sobre la marxa... i ara dormen molt bé.

i vatros...? no vull dir en relació amb els bebès, vull dir vatros solets, "los grans". no vos passa que a vegades sí que teniu desig/necessitat de companyia, i altres vegades ja us va bé estar en solitud, tristos o contents?

ho dic perquè em sembla que tenim tendència a pensar que la companyia i el contacte físic són "sempre" allò més desitjable... i, en canvi, a vegades, sols, també dormim a gust. (o riem a gust, o plorem a gust... o a disgust, però amb la sensació que ja estem bé en solitud)

m'he tornat a liar... :)

bona nit, pensadors i pensadores del son.

Violeta ha dit...

Iruna, m'ha agradat molt com t'has explicat ;)

iruna ha dit...

violeta... pos tu m'has fet pensar, sobre tot allà on dius que et consideres "una mare segura" i que saps que ton fill està en bones mans quan està amb tu i amb son pare, "perquè el veus tranquil".

jo mai m'he sentit una mare segura, violeta. i no sé si estan en bones mans, mons fills.

moltes vegades me pregunto d'on me surt tanta inseguretat...: me la van transmetre mon pare o ma mare? algú altre de la família? algun mestre?

dic que m'has fet pensar amb això que dius perquè... ara et parlo com a filla... pensant en això que has escrit tu, com a mare.

per primera vegada, m'he trobat amb un pensament que no havia tingut abans. sempre he pensat que mons pares no m'han fet ser insegura; m'he sentit estimada; compresa; amb molta confiança amb ells... i tot això em feia no comprendre d'on sortia la inseguretat.

i a ma mare... com la veia? segura (com tu)? tranquil·la?

no... des de molt petita, he conviscut amb les seues angoixes, amb les seues inseguretats...

amb això no estic dient ara que la meua inseguretat vingue de la seua... però... potser sí, una mica.

amb el pas del temps i la convivència... vaig anar tenint l'oportunitat que ella mateixa m'expliqués aquelles angoixes seues... aquelles inseguretats que patia i que jo també vivia.

penso que, a poc a poc, va anar sent una dona cada vegada més "segura"... no perquè ja no tingue inseguretats ni angoixes, que encara en té, com tothom ne tenim, sinó perquè em va anar ensenyant que és "natural" tenir-ne... i és un pensament-emoció que moltes vegades recordo d'ella i m'ajuda.

ser una persona "segura", per a mi, no significa "estar segura de tot"... i més després de llegir-te. imagino que també tu tens dubtes... i angoixes... però potser aquell procés que a ma mare li ha costat uns quants anys, tu ja el tens fet, o mig fet.

jo, tot i que "en teoria", he tingut oportunitat d'aprendre-ho, penso que continuo arrossegant aquella angoixa des de petita.

i quan me sento així, i em veig amb mons fills... me fa temor transmetre'ls-ho... sense ser prou capaç d'avisar-los que... "tranquils, és natural"...

ai, violeta.............

continua cuidant-te, i cuidant tant de ton fill... que ja està en bones mans.

una abraçada i bona nit

Montse ha dit...

Oi que em permeteu continuar-vos llegint i aprenent de vosaltres sense intervenir?
Continueu, sisplau, encara que faci un altre post.
Gràcies!

Violeta ha dit...

Iruna, jo he tingut èpoques de tot a la vida, èpoques seguríssimes, èpoques completament insegures, èpoques d'una mica de tot... Ara, però, em sento "una mare segura", que no vol dir que em senti segura en tots els aspectes de la meva vida (tot i que intento, cada dia, sentir-me'n una mica més). I tot i que em sento "una mare segura" perquè estic segura que com faig les coses amb en Martí les estic fent bé perquè les faig de cor i el veig feliç, no vol dir que no m'assaltin dubtes de tant en tant. Però la tònica general del meu sentiment maternal és de seguretat.
Amb altres aspectes (com per exemple, de filla que també sóc) doncs la seguretat és més fràgil si és que n'hi ha.

Jo crec que totes les nostres emocions les passem als nostres fills, bones o dolentes, i entre elles, les inseguretats. Però si les sents, està molt bé compartir-les amb ells, posar paraules al què et passa perquè ells entenguin i t'entenguin. Com va fer la teva mare amb tu, vaja. Ja que com a fills percebem els estats emocionals dels pares, tenim dret a entendre'ls i necessitem paraules per fer-ho. Hem de parlar, doncs, als nostres fills sobre el què ens passa també. :)

Et recomano Laura Gutman, ella parla molt sobre la maternitat, sobre el què arrosseguem de la nostra infància i com surt durant la nostra maternitat. Té tres o quatre llibres.

Quina edat tenen els teus fills?

I us recomano, en general, El Secret, un llibre que parla del pensament positiu.

Montse, un petó ;)

Ah, Iruna, gràcies per fer-me adonar que he estat capaç de dir que em sento segura, no està malament l'afirmació!

Carme ha dit...

Violeta, m'agradaria que entenguessis que jo no vull pas dir ni pensar que la teva opció és incorrecta, només voldria dir a tothom que no és l'única, ni la panacea, ni és del tot cert que sempre funciona. Pot funcionar molt bé... o no, com qualsevol altra. Depèn més del "com" que no pas del "què". Jo també sóc psicòloga... i un nen no talla el vincle amb la mare ni tant sols als dos anys... mare meva! el vincle amb la mare no es talla, es va fent més elàstic mica en mica. I els altres adults existeixen al seu costat. Començant pel pare que sovint encara se'l margina massa i continuant per la resta de la família.

I també sé segur, segur, perquè els he vist que hi ha molts nens, el meu nét entre ells, que no ploren mai quan es queden amb els avis. Mai, ni una sola vegada. I que està content i bé des dels 4 mesos, quan la seva mare va a treballar i les dues àvies ens quedem amb ell a dies alterns. Si el teu plora, doncs fas bé de prendre l'opció que creguis la millor.

Per sort o per desgràcia en aquesta professió demostrat, demostrat no hi ha mai res. Encar a funcionem més per ideologies que no pas empíricament... i tothom explica la fira segons com li ha anat i tants caps tant barrets i si parlem d'ideologies, ja se sap... aquestes no canvien mai per més que pogeum dialogar i dialogar. Però mira, m'hi deixo portar perquè m'hi trobo bé.

A ca la Montse que es acollidora de mena... qui, no hi està bé?

Iruna, m'encant a com expliques les coses, m'embadaleixo llegint-te (em sembla que això ja t'ho he dit abans,:)) I crec que el tema de la necessitat de tenir-los a propet tu a ells, és un tema important, que no sempre es valora prou.

Montse, et permetem que no diguis res, perquè no ens queda més remei... però a mi ja m'agradaria que diguessis alguna coseta ;)

Violeta ha dit...

Carme, en cap moment m'he sentit "atacada" ni he entès que diguessis que la meva opció és incorrecta, no pateixis.
I tampoc vull que sembli que el què jo penso sigui el millor per tothom. Estic d'acord que importa molt el com, però a vegades també el què, que segons com, no sé ni com diferenciar-ho, jiji.
I amb la resta de coses que dius estic d'acord, no volia pas dir que als dos anys es talli el vincle amb la mare, volia dir que s'afluixa i que se n'enforteixen d'altres.
I, evidentment, cada nen és un món, i cada mare i pare percebem les coses diferents.
És que mantenir un intercanvi d'opinions per escrit costa una mica...

Gloria ha dit...

A mi aquest tema m'apassiona. Sobretot per la disparitat d'opinions i la passió que fem servir pares i avis per defensar el que creiem... bé més aviat el que sentim. I és que clar... ser mare és el més important que m'ha passat a la vida (suposo que com a la majoria). Seguint el blog de la Violeta he anat a petar a llegir el de l'àvia d'en Martí. I aquí m'ha vingut de gust deixar el meu parer.

Jo vaig anar a la guarderia als 3 mesos de vida. La meva mare, no podia deixar de treballar i treballava fins tard. Així que el meu primer germà i jo vam anar sempre a la llar d'infants o escola bressol, com en diuen ara. Jo vaig poder allargar el deixar-lo a l'escola fins als 7 mesos. S’hi ha adaptat molt bé. I els primers mesos hi ha anat content de tenir un espai gran on jugar i aprendre a moure’s. Ara plora cada dia una mica, perquè ja entén que marxem, i ens troba a faltar. Per sort, el deixa l’Oriol perquè a mi se’m faria difícil. La mestra ens diu que està tranquil, juga, aprèn i es relaciona amb els altres nens. Jo sé que és així, també sé que estaria més content amb nosaltres, i també sé que no podem fer-ho d’una altra manera (per diners i per necessitat professional).

Jo vaig dormir en un bressol fins al mig any aproximadament i després en un llitet a la meva habitació. La meva mare em va alletar fins que va haver de tornar a la feina. Jo era una nena molt dormilega! M’havien de despertar per menjar i mai vaig donar problemes a l’hora de dormir. Ara bé... sempre que he tingut por, he estat nerviosa, malalta o insegura he pogut anar a dormir al llit amb els meus pares. Era sentir els roncs del meu pare i el respirar tranquil de ma mare i pam! caure dormida. Em fa vergonya dir-ho però fins i tot quan em vaig treure el carnet de conduir vaig passar alguna nit de nervis escalfant el seu llit, jejeje.
En Biel, el meu fill ha dormit a la nostra habitació en un bressol fins els 4 mesos i després al seu llitet a la seva habitació. M’he resistit al mètode Estivill, no em veig capaç i amb el meu propi mètode he aconseguit que dormi tranquil tota la nit. No sempre clar... Fa uns mesos va dormir tota una setmana al nostre llit. Tenia malsons. Ara torna a estar tranquil i dorm al seu llit. Quan em necessiti em tindrà al cantó i si no cal, dormirà sol.

Respecte a la seguretat... em sento una persona molt segura de mi mateixa. I ho dic amb coneixement de causa perquè miro al meu voltant i per desgracia veig molta gent amb malalties psicològiques, inseguretats i neures varies. Sé prendre decisions, tinc autoestima i no sóc exigent amb mi mateixa (que és un dels problemes de molta gent) Ho he après dels meus pares. Això sí… ara amb 30 anys, jo no he trencat cap lligam amb els meus pares, ni tan sols l’he estirat. Jo els truco cada vespre per xerrar una estona i si em llevo amb necessitat de dir-lis bon dia també els truco. D’això entenc que : de la relació amb els pares tota la teva vida, no només els primers anys se’n treu la seguretat en un mateix.

Sóc partidaria dels grisos i de donar als nens el que necessitin, però també estic a favor dels pares perquè en definitiva tots ho intentem fer el millor que sabem.

Ah! I en Biel s’estima moltíssim als seus avis!!! I no plora si marxo. He marxat de viatge i s’ha quedat amb ells 4 dies i el divendres passat vaig anar al cine per primer cop en un any yuhuuuuuuuuuu! I es va quedar a dormir a casa seva. Ens va anyorar, no ho dubto, però ens va esperar tranquil a que tornéssim!

Buff quin rollaco!

Violeta ha dit...

Glòria, llegir-te m'ha recordat la meva infància.
Abans d'ahir en parlava amb la meva mare.
Jo també vaig anar a la guarderia, amb un any i 4 mesos, no perquè la meva mare treballés (ella aleshores estudiava nocturn) sinó perquè volia temps per ella.
Jo també dormia soleta a la meva habitació, no donava mai problemes, no plorava (només els primers dies...), dormia tota la nit, etc. Segons diuen, la filla ideal.
La meva mare sempre em diu que jo era molt feliç!

Jo no tinc records conscients d'infelicitat ni de solitud.

Ara estic fent un treball de creixement personal on, segons el dia, afloren imatges, emocions, sensacions de la primera infància. I m'he sentit sola en un llitet, sola al llit d'hospital, sola embolicada en una manta. Sola, en moltes ocasions. I m'he sentit aprenent a aprendre a sentir-me bé sola. Estic segura que en el meu cos i en les meves emocions, aquestes primeres impressions que, de memòria, sóc incapaç de recordar, m'han acompanyat fins ara, que n'estic essent conscient.

I ara que sé que no vaig anar a la guarderia per necessitat econòmica ni laboral, sinó per anteposar el seu temps al meu temps, em sento una mica decepcionada, no ho puc negar.

Ja sé que tot això és molt personal, però és només per dir que no arribem mai a saber fins a quin punt afecten les nostres decisions als nostres fills, sense que ni ells mateixos ho puguin expressar.

Gloria ha dit...

Tens raó Violeta! Molt de com som i del què som els hi debem als pares. Lo bo i lo dolent. Quina responsabilitat!!!

iruna ha dit...

violeta...

tal com ho expliques, tinc la impressió que si ta mare et va portar a la guarderia, "per tenir més temps per ella", ho va fer pensant que et dixava en bones mans... i que ella ho necessitava o podia anar-li bé.

si en lloc de fer això, no t'hagués portat a la guarderia i s'hagués quedat amb tu dia i nit, vés a saber... potser t'hauria encomanat més neguits i nerviosisme i ara no et sentiries tranquil·la i feliç.

deu ser molt intens atrevir-se a remoure tantes entranyes, tan arrelades, tan profundes, i descobrir sentiments que potser guardàvem a l'inconscient, com estos sentiments que expliques, trobar-los "de cara", dins teu, com aquella "decepció", i veure què hi pots fer per a conviure-hi.

ara em fas pensar que normalment associo les "remogudes" amb sentiments que poden ser o provocar sensacions desagradables... però... de la mateixa manera, deu ser molt bonic quan, removent, removent, te retrobes amb emocions viscudes boniques i gustoses i que també havien quedat "amagades"...

te passa, això?

m'ho has fet pensar quan dius:
"m'he sentit sola en un llitet, sola al llit d'hospital, sola embolicada en una manta. sola, en moltes ocasions. i m'he sentit aprenent a aprendre a sentir-me bé sola"...

en part, aprenem a aprendre a sentir-mos bé sols... però també és que... moltes vegades ja estem a gust, en solitud.

és curiós tot això que estàs fent...

me preguntaves quants anys tenen mons fills. ella, 5, i ell, 10.

(no entro al teu blog perquè... només de llegir-te aquí ja em remous un munt... i no dec ser tan valenta com tu :)

carme...
m'agrada la teua elasticitat... i ja m'ho crec quan dius que ton nét està de conya, amb tu. i si un dia se li acut plorar... no patixques, eh! que ja saps de sobres que les persones, a vegades, plorem!


montse... com a la carme, a mi també m'agradaria llegir-te aquí, però... no es pot fer tot alhora! i em va agradar molt llegir com t'agrada escoltar.


una abraçada

Violeta ha dit...

Iruna, dolça, m'agradaria que vinguessis al meu blog, hi ha de tot, va, vine!

Això que estic fent és molt interessant, i trobo coses doloroses però d'altres que em fan riure i sentir bé, com tu dius, a l'inconscient hi ha de tot, per sort!

Segur que els teus fills són feliços de tenir una mare dolça com tu!

Tens raó en això que dius de la meva mare, que millor que em portés a la guarderia "si ella ho necessitava", però tal com ella m'ho explica, no és tan això sinó que "tothom portava els fills a la guarderia, era el què tocava, lo normal".
I de totes maneres, per mi, que em portés a la guarderia per tenir temps per ella és com dir: el meu temps és més important que tu.
(Dic per mi i en el meu cas, no estic generalitzant per ningú ni sobre les guarderies). Jo ho sento així.

Petonet

HADA ISOL ha dit...

tens la clau...

http://elblogdeisabelhada.blogspot.com/