diumenge, 7 de desembre de 2008

Més sobre llenguatge

imatge de google

Sento una conversa per la ràdio. Més que una conversa, és un monòleg. El presentador parla d'aquell llenguatge una mica afectat que els adults fem servir sovint quan parlem amb la mainada. I parla d'aquesta afectació com si fos un error, com si el nen petit que ens escolta es digués a ell mateix: es pensen que sóc "tonto".


Jo vull aclarir un parell de coses. Parlar a un infant com si no et pogués entendre és un error, si. Parlar-li amb aquell llenguatge que en diem de drap, fent servir eufemismes i pronunciant malament les paraules expressament perquè ens sembla que fa més gràcia, també ho és, un error. Més que res, perquè és cert, que els infants no són "tontos". Fins aquí, d'acord.

Però , atenció: aquell to de veu lleugerament afectat que fem servir, no és una altra cosa que una manera natural d'atraure la seva atenció. Està relacionat amb la funció de requeriment, és a dir, amb quan volem que el nen ens presti atenció, i que depèn, moltes vegades, de l'èmfasi que posem en el missatge: el to de veu, l'expressió de la cara, el llenguatge no verbal...

O sigui que, atenció, no ens confonguem:
Parlar a l'infant com si fos tonto, NO.

Impostar lleugerament la nostra veu per captar la seva atenció, acompanyant-nos del llenguatge no verbal SI.
És el que el nen està esperant, a nivell inconscient. I compleix una funció important.
Atenció!!! Estic parlant de NADONS!!!! De nens molt petits que encara no tenen llenguatge pròpiament dit.

7 comentaris:

el paseante ha dit...

Jo miro d'escoltar els meus nebots (especialment el gran de 6 anys). I segons el seu discurs, elaboro el meu. Que vol monstres quan caminem, doncs monstres. Que vol preguntar perquè no tinc nòvia, doncs a parlar d'això. I si mira una peli a la tele i li dic algun cosa i no em fa cas, doncs el deixo tranquil. No imposto la veu. No tinc massa experiència amb nens petits. No sé si ho faig bé.

Carme ha dit...

Totalment d'acord! Hi ha persona que potser l'exagera massa, però crec que tens tota la raó, que s'ha de capta r l'atenció del nen per parlar-li.

Montse ha dit...

Paseante, que estic parlant de nens molt petitois, jo! Als 3 anys ja no val, això que dic, tot i que els adults tenim tendència a allargar aquest to afectat de la veu que, si t'hi fixes, els molt grans (més que jo, ep!)l'adopten també quan veuen algú que feia molt de temps que no veuen o quan parlen per telèfon. De vegades pensem que estan fent el paripé, i resulta que estan requerint l'atenció del receptor!

i jo estic segura que com a tiet (oncle?) ho fas de conya!!!!

Montse ha dit...

Carme, tu i jo ens entenem molt bé, eh? serà per l'afinitat d'edats? alguna cosa així hi ha d'haver! Un petonet.

violeta ha dit...

Jo crec que surt de manera natural afectar el to de la veu, tot i que a vegades penso que allarguem massa estona "l'atontament" quan ens relacionem amb un petit. I molta gent parla molt fort, i els nens petits no són sords, pobrets.
Però sí, està clar que cridem més la seva atenció parlant "diferent", però penso que si t'has d'estar relacionant tot el dia amb un nen, el millor que pots fer per la teva salut mental és parlar-li de manera natural.

Montse ha dit...

És clar, Violeta, que em refereixo al moment de captar l'atenció del nano!!! Seria horrorós i cansat, haver de parlar tota l'estona amb una entonació diguem-ne "falsa". I que tampoc vull dir una entonació falsa, sinó amb un to lleugerament per sobre del que habitualment parlem. Llàrtima que per escrit no hi hagi manera de fer una "demo"... i jo, de video, zero (de moment)

Bé, suposo que ja m'entens!

:D

un somriure!

Montse ha dit...

uix, llàrtima =llàstima