dijous, 11 de desembre del 2008

Un somriure


No hi ha millor regal per un dia qualsevol que aquest somriure.

10 comentaris:

rebaixes ha dit...

De vegades la pressa ens fa quedar malament. Vaig deixar la plantofada i sense dir res au!aquí et quedes.Perdoneu que no em presentés porto uns dies , com sempre, de feineta i encara que les cames no corrin gaire... corro`per que vul fer la feina./ Sou àvia com jo, i els nets han ressuscitat en í un candor indescriptible,crec que sap el que és estimar quan té aquesta continuacó nostra de la vida, ens hi posem amb tota l'ansia i ens omple de goig i satisfacció.El menut en Pau de quatre anys és el juguet, és un dir,per fins les altres netes el veneren. No he llegit els vostres post, que ja ho faré altra estona, ara si que vull dir-vos que em satisfà moltíssim poder esbravar-me amb una àvia, és una altra comprensió de lla vida, potser les presses que té la joventut nosaltres ja la hem correguda i ara en la penùltima joventud nostra en sentim feliços de tenir el que tenim.Us saludo i ja aniré tornant.
Anton.

Carme Rosanas ha dit...

Estem fent aquí al teu redòs un club d'avis embadalits. Tens raó no hi ha millor regal que aquest somriure. I quan no te'ls escatiment i te'lks regalen a dojo...

Montse ha dit...

Rebaixes, per mi és un honor, que visitéssis aquest blog. Et llegeixo a través dels comentaris que deixes a ca la Zel i alguna vegada he entrat al teu blog. Avui també m'hi he apuntat.
Espero que a poc a poc anem fent d'aquest humil blog, un espai on poder compartir les nostres inquietuts sobre els nens i nenes, no solament amb avis, sinó també amb pares, mares, tiets, tietes... i tothom que ho desitgi. Ja veuràs, ho aconseguirem! Amb el temps i sense presses!
Una abraçada i benvingut!

Montse ha dit...

Carme, tal com li dic a l'Anton, ja veuràs com amb el temps ens trobarem tots aquí a fer-la petar! Les coses s'han d'anar fent amb paciència i pel que veig, encara que costi, ens n'anirem sortint.

Una abraçada i gràcies per ser-hi!

NeoPoeta ha dit...

uau... aix`ò és amor d'avia i lo demés son tonteries ^^

el paseante ha dit...

És molt maco aquest somriure. El gorret és obra teva?

Montse ha dit...

jajaja, Neopoeta! em sembla que és un tema biològic :D

Montse ha dit...

Passejador, jo per ara només sé fer bufandes! ÔÔ

suposo que a mesura que em vagi fent més àvia, seré a temps d'aprendre a fer altres cosetes... noi, ningú no és perfecte!

el paseante ha dit...

Demano un gorret com aquest per a mi, quan el sàpigues fer :-)

Joana ha dit...

toc toc.... m'acabo d'estrenar, ja ho saps, però ja el sento tan meu com als fills i filla..
Quina sensació tan estupenda reina...