imatge de google
Sento una conversa per la ràdio. Més que una conversa, és un monòleg. El presentador parla d'aquell llenguatge una mica afectat que els adults fem servir sovint quan parlem amb la mainada. I parla d'aquesta afectació com si fos un error, com si el nen petit que ens escolta es digués a ell mateix: es pensen que sóc "tonto".
Jo vull aclarir un parell de coses. Parlar a un infant com si no et pogués entendre és un error, si. Parlar-li amb aquell llenguatge que en diem de drap, fent servir eufemismes i pronunciant malament les paraules expressament perquè ens sembla que fa més gràcia, també ho és, un error. Més que res, perquè és cert, que els infants no són "tontos". Fins aquí, d'acord.
Però , atenció: aquell to de veu lleugerament afectat que fem servir, no és una altra cosa que una manera natural d'atraure la seva atenció. Està relacionat amb la funció de requeriment, és a dir, amb quan volem que el nen ens presti atenció, i que depèn, moltes vegades, de l'èmfasi que posem en el missatge: el to de veu, l'expressió de la cara, el llenguatge no verbal...
O sigui que, atenció, no ens confonguem:
Parlar a l'infant com si fos tonto, NO.
Impostar lleugerament la nostra veu per captar la seva atenció, acompanyant-nos del llenguatge no verbal SI.
És el que el nen està esperant, a nivell inconscient. I compleix una funció important.
Atenció!!! Estic parlant de NADONS!!!! De nens molt petits que encara no tenen llenguatge pròpiament dit.
.JPG)
