dijous, 24 de setembre de 2009

Magdalena o mustela?

Veure't a la banyera, jugant amb un petit cor vermell, que havia estat una bombolla d'oli per a l'aigua del bany.
- A cor!
- Ah, si, és un cor, que bonic, oi?
- Oi?

Quin riure, Martí! Des que visc a Blanes - i mira que en fa d'anys - sempre m'han fet broma amb el que encara em queda de la meva parla de Barcelona (xava?) Al principi em deien que parlava amb la "A", com la "Sandra Kamaka". Després es veu que vaig anar deixant una mica - només una mica, eh? - l'accent català de Barcelona, però mai no he pogut negar que sóc d'allà. Ni ho vull negar, per altra banda, ep!

Però sentir-te dir Oi? repetint el que havia dit jo em va fer molta gràcia!

I quan la mare et va eixugar, el teu cosset menut i espigat em va recordar tant el del teu pare quan tenia la teva edat! I encara, quan et va posar aquella crema d'olor de nen petit, d'olor de net, la sensació de felicitat era total. Sensació que el temps passa però en algun moment té la capacitat d'aturar-se un moment per deixar-nos recordar allò que ens va fer tan feliços...

No vaig necessitar evocar una magdalena  de Proust(quan siguis gran ja t'explicaré què vol dir això de la magdalena de Proust) , quan, en un acte quotidià, com untar-te  la careta amb mustela i posar-te el pijama, aquell pijama sencer que us fa tan bonics als petitons, vaig tornar al passat de manera immediata.  No la vaig necessitar. Va ser l'evocació total i absoluta. No sé quin dels meus tres fills vaig recordar, potser tots a l'hora: el teu pare "Moto, mama, moto, n'hi ha!", el teu "tiet" gran "A xexei que volen pel cel!" o el teu "tiet" més jove "mama, treu-me ,es migades, que tinc calor!"

xexei = ocells
migades = mànigues


Martí, ets molt gran! No de mida, no d'edat, no de tamany. Però ets molt gran!

6 comentaris:

barbollaire ha dit...

Carai Mariana... amb les teves paraules, fins i tot jo m'he vist, m'he recordat, banyant i "enmustelant" els ganàpies.

I aquella olor a nen, a net, a... innocencia? a... que la vida val la pena viure-la per moments com aquest que descrius?

Tot just l'altre dia em voltava pel cap això de les memòries "sensorials": una olor, un só, una cançó...

(Ondia! jo que no sóc avia, ni mare, ni filla... ni dona! puc venir i deixar un comentari en aquest blog?)

Petonets dolços, nina estimada
:¬)********

Arare ha dit...

Barbollaire, no cal que et digui que no solament és pels avis, àvies, tiets, tietes i DONES!!!!

Aquest és el blog de l'àvia Montse (Arare, Mariana, Maria de Montserrat, hehehe)

allà on podeu venir tots a menjar xocolata desfeta quan us vingui de gust!

Una abraçada, barbollaire, i quan siguis avi ja veuràs! ;)

Anònim ha dit...

AVIA BONICA I JOVE JUGANT AL MERAVELLOS JOC DE LA TENDRESA. .
JUGANT AMB BCN.

el paseante ha dit...

És dels textos més bonics que t'he llegit mai. Això de comparar el Martí amb els teus fills fa venir enyorança. Potser una mica de tristesa. Una miqueta de Proust. I parla com puguis o vulguis noia, que amb això dels accents... Jo sóc de Lleida i no me n'he amagat mai a l'hora de parlar amb la "e".

Arare ha dit...

Caram Jugant! Àvia si. Bonica i jove, és més que discutible, hehehe! Gràcies per venir a ca l'àvia!

Arare ha dit...

Passejador, a mi m'encanten els diferents accents de la nostra terra. Tots, sense excepció. Tot i que reconec que el de Barcelona - per raons òbvies- és el que té menys personalitat de tots!

En Martí, de moment, només té l'accent de l'amor que rep! (ondia, que bonic!, jo també ho voldria, snif)