divendres, 28 de novembre de 2008

Bombai: 125 morts, més de 300 ferits...

Estimat Martí:
Em sap greu que hagis de viure aquestes coses, però aquí estan. Escolta aquesta cançó, "Picu-pau". A part que és preciosa, és tot un himne dedicat a la pau. Algun dia ho entendràs.

Això no és una cançó de bressol, però podria ser-ho!

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Montse casi me haces llorar
Raquel

Carme ha dit...

No em canso mai d'escoltar-la, la cançó. I sí sap greu que gfneració r eere generació, i ara aquest s petitioos també hagind e viure violència, violència i violència.

Edelia ha dit...

La veritat és que coses així fan que et plantegis les coses...Quin món deixem pels que venen?
Hi he pensat força, en això, però un dia vaig sentir una cosa que no oblidaré: "bé, no deixem un gran món, però el que ens va arribar a nosaltres tampoc era una meravella...".
En fi, és llei de vida, suposo...

violeta ha dit...

Gràcies àvia Montse per dedicar-li a en Martí una mica de pau per combatre el món que li oferim.
M'encantaria que mai sabés que hi ha odi, violència, i que pensés que tothom es regeix per l'amor. Algun dia sabrà que no és així, però nosaltres intentarem donar-li tot l'amor perquè ell, així, pugui combatre la violència que pugui trobar, mirar dintre seu, i saber que encara hi ha gent bona.

Joana ha dit...

Ja arribarà el dia que ho entendrà!
Ara disfruteu de la pau que tots li pogueu donar.

Montse ha dit...

Raquel, no llores. No cambiaremos el mundo llorando, no creo que lo cambiemos de ninguna manera, llámame pesimista... ¡que tengas una buena semana!

Montse ha dit...

Carme, diria que és una de les cançons més escoltades al món (crec que ho vaig llegir en algun lloc). I és que som molts, els que volem la pau, però no sé per què no la podem acabar d'aconseguir... aix...

Montse ha dit...

És cert, Edèlia: tens edat per ser la meva filla. A nosaltres ens van deixar un món on tot semblava que estava per fer, però a vosaltres se us ha presentat un món on sembla que ja no hi hagi res per fer, tot està compartimentat, dividit, pensat i designat perquè no tinguem una altra sortida que "allò que se'ns presenta davant els nassos". Però val la pena que continueu lluitant!!!! i dfes d'on ets, pots fer-ho. Lluita perquè el món que deixis sigui millor. Com diu martí i Pol, tot està per fer, encara!

Montse ha dit...

Violeta, de vegades el més dur és adonar-se que per saber què és un concepte, hem de conèixer també el contrari... és dur, però és així. Volem pau per contrast amb la guerra.
Tant de bo no haguéssim hagut de conèixer-ne mai cap, de guerra... oi? però d'això se'n deia Paradís, i em sembla que fa molt temps que vam ser-ne expulsats, del Paradís. I no sóc creient, ep! Només és una metàfora!!!

Un petonet al "meu" nen. (vaaaaaaaale, per tu tambéeeeeeee) ;)

Montse ha dit...

Joana, en Martí encara no sap la sort que té amb els seus pares. Algun dia ho sabrà. Gràcies per venir, maca. M'agrada que formis part d'aquest petit grupet.

Abogada en Bcn ha dit...

Montse, m'ha emocionat molt el teu bloc.

Montse ha dit...

Abogada, perdona que no t'hagi respost abans. Gràcies per venir, això d'entrada. Espero i desitjo que no et desanimi la meva (dis)continuïtat al blog, però és que de vegades val més parlar només quan se'n tenen ganes que dir coses només per dir-les. Una abraçada i benvinguda.