dijous, 6 de novembre de 2008

Des d'uns altres ulls

Imatge de Google

Quan vaig acabar magisteri tenia 18 anys. Em van posar dins d'una aula amb 48 nens i nenes de P5 i em van dir: fes-t'ho com vulguis, però des del setembre al juny han de sortir tots llegint.

Vaig al·lucinar, però em vaig espavilar per fer-ho. Van sortir tots llegint, però si jo ara pogués rectificar alguns dels meus mètodes amb aquells dos o tres nens i nenes que els costava més que als altres, ho faria sense dubtar-ho ni un moment. Bàsicament, era una mestra cridanera, com una mena de sergent de cavalleria. Els nanos anaven a toc de pito i jo no em sentia satisfeta.

Em vaig apuntar a fer psicomotricitat. Alguna cosa va canviar en mi i en la meva manera de fer, però no l'essència. Jo hi patia. Però eren altres temps.

Recordo que els divendres els deia "ja sabeu, nens, que demà és dissabte i que el que no vulgui venir que no vingui". Els dissabtes, normalment, hi havia força absentisme i només venien 23 o 24 nens. El dia que més, podien ser uns 30.

El dissabte era el dia que jo respirava, a l'aula! Repeteixo: eren altres temps i deu nos en guard que ens haguéssim queixat perquè teníem massa nens!

Quan vaig ser mare vaig canviar bastant la meva manera d'enfocar les classes. Només havien passat 5 anys des que havia començat a treballar com a mestra, però a mi em semblava una eternitat i llavors ja vaig començar a rectificar "maneres". No cridava tant, els tractava amb una altra mena de consideració. Quan algun nen o nena no aprenia, intentava -com a mínim- preguntar-me per què. O canviava de mètode de lectura amb ell o amb ella. No sempre triomfava, però em sentia millor per dintre.


Ara que sóc àvia i després de molt de temps d'estar allunyada de les aules com a tals - jo només veig els nens d'un en un o faig observacions dins l'aula, però no en sóc la tutora- Ara que sóc àvia, deia... he contret la síndrome d'Estocolm. Em poso al costat dels nanos (sobre tot els de P3) i em miro de cua d'ull la mestra quan crida o quan rondina i somric quan està contenta amb els nens i quan els parla amb aquella dolçor que es mereixen o els fa una carícia.

Com canvien les perspectives, eh?



7 comentaris:

Carme ha dit...

Veure els nens d'un a un o fer observacions al'aula é s una mena de privilegi que jo també vaig gaudir durant 20 anys. Un per un... tots són genials, oi?

Montse...Arare ha dit...

Tots genials, Carme!
No sabia que erem col·legues! m'agrda, la idea, m'agrada! Un petonet.

Joana ha dit...

Curiós. Jo estic en una empresa i em poso , des de que sóc mare, al costat o en la pell de les mares quan tenen necessitats pels seus fills. I abans no ho veia...
A vegades només amb una mirada o una paraula pots transmetre molta calma. A vegades és el que necessiten.
Una abraçada Arare!

Mar ha dit...

Segur que et guarden un gran record.


:)

violeta ha dit...

L'evolució i el canvi durant la vida són el senyal més clar de creixement i saviesa. No pensar des d'un inici que ho sabem tot, deixar-nos endur per les vivències i escoltar-nos sempre, és la millor manera d'aprendre.
Ho estàs fent molt bé!

Edelia ha dit...

Et recomano un llibre que es diu Historia de una maestra de Josefina Aldecoa. Potser et sentiràs identificada, o potser no tant, però són paraules d'una dona que fou mestra en temps difícils i la veritat és que és recomfortant llegir-lo.
Salutacions

Cosme Garrell i Guiu ha dit...

hola ÀVIA PRIMERENCA QUEST ESCRIT CREC QUE POTS ER DE MOLT DE SUC I REFLEXIÓ PER LES NOVES GENERACIONS FORA GENIAL ENS EL REGALESSIS AL BLOC DEL SEMINARI QUE EM COMENÇAT
FELICITAT ET SEGUIREM