imatge d'internetHalliday, als anys 70, va fer una anàlisi completíssima, després de fer un estudi amb les produccions verbals del seu fill Nigel, a partir dels 9 mesos. Ell va adoptar el punt de vista funcional, segons el qual, ell considera que ja hi ha llenguatge a partir del moment en què es donen expressions significatives. Ell estudia el sistema lingüístic infantil abans que apareguin les paraules o les estructures del llenguatge adult.
La seva anàlisi marca tres fases, avui parlem de la primera d'aquestes fases, que va dels 9 mesos als 16 i 1/2, on comencen a aparèixer significacions. Diu que això comença a succeir cap als deu mesos i mig, ja que als 9 mesos, les vocalitzacions de Nigel encara es troben en el període prelingüístic. Ell troba, en el periode mencionat, aquestes quatre funcions:
- Instrumental (lús del llenguatge per a satisfer els seus desitjos. Normalment queda clar el que vol a través del context)
- Reguladora (Intent de modificar la conducta dels que l'envolten. Per exemple, fent que li donin menjar o que el canviïn o que l'agafin)
- Interactiva (S'estableixen i es mantenen contactes amb allò que és interessant pel nen)
- Personal (el nen expressa la seva pròpia individualitat i autoconsciència)
Extret de "El desarrollo de la comunicación en el niño", d'Humbert Boada.
Anthropos.Editorial del Hombre
El llibre de la Selva (Marxa dels elefants)
Imatge de GoogleQuan vaig acabar magisteri tenia 18 anys. Em van posar dins d'una aula amb 48 nens i nenes de P5 i em van dir: fes-t'ho com vulguis, però des del setembre al juny han de sortir tots llegint.
Vaig al·lucinar, però em vaig espavilar per fer-ho. Van sortir tots llegint, però si jo ara pogués rectificar alguns dels meus mètodes amb aquells dos o tres nens i nenes que els costava més que als altres, ho faria sense dubtar-ho ni un moment. Bàsicament, era una mestra cridanera, com una mena de sergent de cavalleria. Els nanos anaven a toc de pito i jo no em sentia satisfeta.
Em vaig apuntar a fer psicomotricitat. Alguna cosa va canviar en mi i en la meva manera de fer, però no l'essència. Jo hi patia. Però eren altres temps.
Recordo que els divendres els deia "ja sabeu, nens, que demà és dissabte i que el que no vulgui venir que no vingui". Els dissabtes, normalment, hi havia força absentisme i només venien 23 o 24 nens. El dia que més, podien ser uns 30.
El dissabte era el dia que jo respirava, a l'aula! Repeteixo: eren altres temps i deu nos en guard que ens haguéssim queixat perquè teníem massa nens!
Quan vaig ser mare vaig canviar bastant la meva manera d'enfocar les classes. Només havien passat 5 anys des que havia començat a treballar com a mestra, però a mi em semblava una eternitat i llavors ja vaig començar a rectificar "maneres". No cridava tant, els tractava amb una altra mena de consideració. Quan algun nen o nena no aprenia, intentava -com a mínim- preguntar-me per què. O canviava de mètode de lectura amb ell o amb ella. No sempre triomfava, però em sentia millor per dintre.
Ara que sóc àvia i després de molt de temps d'estar allunyada de les aules com a tals - jo només veig els nens d'un en un o faig observacions dins l'aula, però no en sóc la tutora- Ara que sóc àvia, deia... he contret la síndrome d'Estocolm. Em poso al costat dels nanos (sobre tot els de P3) i em miro de cua d'ull la mestra quan crida o quan rondina i somric quan està contenta amb els nens i quan els parla amb aquella dolçor que es mereixen o els fa una carícia.
Com canvien les perspectives, eh?
Imatge de Google
.JPG)
