Avui no parlaré de nens petits ni de les manyagueries d'en Martí, avui faré una petita reflexió. Sóc fora de casa, hem anat a passar uns dies amb la besàvia d'en Martí, la meva mare.
Sabeu què? Sortir pel món amb una persona de 81 anys no és gens fàcil. Els hotels, encara que diguin que hi ha habitacions adaptades, són pensats per gent jove i adulta fins als -diguem 65 anys?- diguem-ho, per posar una edat. Per molt que s'hi encaparrin i posin barres de seguretat perquè el iaio o la iaia no es matin a la banyera, normalment les banyeres són massa altes i els costa molt d'entrar-hi i de sortir-ne. Els menús, fora del buffet lliure dels esmorzars, solen ser bons, i més si l'hotel té certa categoria, però són tan sofisticats que veus moltes persones grans que no poden menjar gairebé res de la carta (o del menú) perquè qui més qui menys té el sucre alt, o colesterol, o problemes de pressió, o jo què sé...
La meva mare s'ho està passant molt bé, a tothom li agrada viatjar i que estiguin per ell/ella, però pateix quan veu que a les cartes dels restaurants no hi ha mai la possibilitat de menjar-se un arrosset bullit, una verdureta sense gaires històries, una truiteta "normal", i quan veu que per menjar allò "normal" per ella, ha de pagar-ho molt més car del que realment costa. No és l'única.
De veritat, sembla que la societat es vulgui treure del damunt (només ho sembla????) la gent gran. Molesten. Ahir, en un restaurant, una bona senyora d'edat similar a la de la meva mare, va caure en intentar baixar per una rampa pensada per algú amb cadira de rodes, però no pas per algú amb bastó. Déu n'hi dó el cristo que es va muntar...
La nostra societat no està pensada per nens petits ni per persones massa grans. Les nostres ciutats i pobles tenen una quantitat de barreres arquitectòniques i de tots tipus que fa feredat: us imagineu un avi de vuitanta i escaig intentant agafar el metro a París? (és un exemple).
Què passa, que els vells s'han de quedar a casa?
Que només poden sortir si són molt molt rics?
O que només poden anar amb l'Imserso (abans Inserso, no?)
Ai, digueu-me "quejica", però penso que la gent gran pateix molt en veure que tantes coses no estan al seu abast... i encara, els que tenen família, mira... però i els que estan completament sols?
Com m'embolico, no?
En Jordi i la Violeta ens deien que s'hauria d'intentar que la societat acceptés que els nens són nens i no adults petits i incordiadors... jo afegeixo que també hauríem d'intentar que els nostres avis poguessin viure còmodes a les ciutats i pobles i no corressin el risc de trencar-se una cama amb el mal estat dels paviments, que els semàfors duressin una mica més per donar-los temps a passar d'una banda a l'altra del carrer, que els conductors tinguessin una mica més de paciència als passos de vianants - que veus avis que van esporuguits per por de ser atropellats - que als hotels, a part de tenir una o dues habitacions adaptades per a qui va en cadira de rodes, pensessin també en aquells que, tot i no necessitar cadira, sí que necessiten seguretat i restaurants tinguessin a l'abast menjar senzill sense haver-lo de pagar a preu d'or, que...
Oooooooooooooostres! Sort que deia que valia més no parlar de somnis!!!!
imatge:http://farm4.static.flickr.com/3186/3075065519_24d56e0c0c.jpg
