Aquí va:
Avui una recomanació. Mireu aquest video, si us plau. Dura 16 minuts, però crec que val la pena "perdre'ls".
imatge: http://www.nueva-acropolis.es/Fotos/Noticias_2008/empatia_ninos.jpg
Què en penseu? (mestres i no mestres)
Estem perdent la capacitat d'empatia per culpa de les exigències de la nostra societat?
Cal que l'escola eduqui?
Que instrueixi?
Que ensenyi a viure feliç?
Que domestiqui?
Que prepari ciutadans per ser el que la mateixa societat vol que siguin els seus ciutadans?
Una altra mena d'educació és possible?
Ho sento, tinc el dia pensador.
1 comentari:
La felicitat, necessitat irrenunciable, no entra, aquí, en el currículum. El terme mai ha estat suplantat en cap intent -que altra cosa no hi hagut- de reforma, perquè mai ha tingut lloc en els plans d'estudi; potser de manera esporàdica o durant una bona quantitat de temps, que la dictadura militar va escombrar i la dictadura econòmica ha fet net del tot, hi va haver certa experiència força general que posava al nen com a centre d'interès. Però ara, una altra vegada, tot gira en torn a les necessitats econòmiques (no, no, dels immensos beneficis concentrats)no pas les del nen i el seu "a poc a poc" que requereix la seva integritat. Altres termes ocupen el seu lloc, actualment es tracte de les competències bàsiques: s'ha de ser competitiu i deixa't d'històries, competent, econòmicament, no feliçment, competent. I en funció d'això és que els nens han de desenvolupar les seves capacitats. La classe del vídeo, mostra que altra manera d'educar són possibles i també mostra quina és la necessitat bàsica dels nens.
No, l'educació que exclou progressivament els sentiments i no afavoreix el propi pensament no és educació, és doctrina i de la pitjor "calanya". Ara bé, igual que el mestre de la gran escola japonesa era una excepció també aquí hi ha, crec nombroses excepcions que consideran l'afectivitat i la complexitat de la humanitat en els nens.
Publica un comentari a l'entrada