Quien bien te quiere NO te hará llorar

Imatge: http://www.crececontigo.cl/upfiles/userfiles/image/mama%20con%20guagua.jpg

Llegiu aquesta entrada de blog, em sembla que no té desperdici. Quina és, la vostra opinió sobre aquest tema?

Imatge: google

Aquesta setmana és la darrera que m'he fixatde temps per fer el muntatge amb les fotos dels vostres nens. Teniu temps fins demà d'enviar-me'ls, aquells i aquelles que ho vulgueu, fins avui a la nit, perquè demà a la tarda m'hi posaré.

L'experiència de l'Anton

L'Anton m'ha fet arribar uns poemes deliciosos, dels quals us en transcric només un, el que té més relació amb els naixements... és tendre i divertit, llegiu-lo!
És el primer punt de vista d'un home que ens arriba, eh? a veure si se n'anima algun altre...
Gràcies, Anton!

CINC FILLES . CINC FILLS

Escrit d’Antoni Fortuño Sas - 1998

( D’aquells temps en que no venia d’un .)


Però si que vull contar-vos

el que la mare em contà.

- la recordo per narrar-vos

un fet que a molts ha passat.-

La parella joveneta,

ell i ella sols vint anys,

es casaren, de presseta

al pot de mel van sucar.

-Noia, que tens ja panxona.-

Al poc temps ja va explotar.

"Reina,princesa,duquessa,

ulls de cel,cabells fil d’or,

la parella,-ànima encesa-

rebien el fruit d’amor.

Poc temps passa. neguit jove.

- Ara un noi me’n portaràs.-

La sement la tira al cove,

-Sí,sí,sí que en sortirà.-

Però, el resultat que esperen...

Nina galtes carmesí,

rialla dolça. Veneren

la filla. Volien fill.

No descarten pas la idea

de tornar-hi un altre cop.

- Ara ,noia,es la tercera,

encertarem. NO, SI, NO...

Desfullen la margarida.

Ell n’està d’entusiasmat.

-Quan batega,té embranzida?

Té coratge...NIN SERÀ.-

Però el desig no es promesa.

La caixa quan s’obrirà

pot dur-ne la gran sorpresa.

Nasset rodó. Cul ben badat...!!


A un amic que sols té mascles

- Diguem, noi,com ho puc fer...?-

- D’aquelles soques fes ascles,

mira,a mi em va més que bé.-

Es cansa d’asclar, es cansa...

-Noia. Va,va,esbafeguem.

Suorós hi torna i descansa.

Ho tindrem,ara si que ho tindrem.-

Quan l ‘olla ja n’és xafada´

i esboterna el contingut

és diadema de fada

el que els dóna nou ensurt.

Encara que bé l’accepten

clar,no tenen més remei,

l’un al altre els dos es repten

per últim cop va tornem.


L’esperança no és perenne.

Ella febril resa a Deu.

Ell,ateu,canvia de regne

i busca bruixots arreu.

Bola de vidre,mars d’aigua,

de pèndul farà el Roscof,

tiba el ventre com paraigua

i el pèndul diu que és un NO I.

Quan arriba l l’hora bona

de saber-ne el resultat,

ell,neguitós,a l’espona

s’assenta malhumorat

doncs,la comadrona parla,

- Puja,puja,ja ha arribat.-

-Fill o filla,que és?- ell garla

amb to de extremunciat.

- Una filla més bonica

que una tempesta de llamps.-

-Jo no pujo- ell li replica -

Me’n vaig de presa a llaurar.-

Pel camí,per baix Anhorta,

troba ,dels mascles,seu amic

- Com t’ha anat. Diguem,- l’ exhorta.-

No m’ho diguis...No tens FILL!?

Amb cap cot i esquena corba,

amb caminar revellit,

no contesta,ni es destorba

en son renec d’esperit.

-A tu sempre el vent de cara...

A mi, tramuntana i cerç...-

-Si vols!? No ploris pas. Para,

jo tinc per els dos remei,

Jo puc donar-te els cinc homes,

tu cinc dones em daràs.

- Jo no venc les meves pomes...-

-Els portarem a l’altar.

Quan sigui hora de casori,

armarem el gran desori

i ningú se’ns en fotrà.-


Imatge trobada a google i retocada.

Pensament i creativitat

PENSAMENT

La Carme està fent un curs molt interessant. L'altre dia ens preguntava als seus lectors i comentaristes "Com pensem". Hi ha dedicat dos posts, aquest al que us envio i el següent. Llegiu-los tots dos perquè són força interessants.

Quan vaig llegir les diverses respostes i vaig dir-hi la meva, la qual cosa em va fer reflexionar una bona estona, vaig pensar que m'agradaria molt saber

com penseu que pensen els vostres nadons.

Com creieu que pensen, els vostres fills, néts, nebots, germans...?

Què creieu que pensen?

No cal que la resposta es refereixi només als nadons, també valen els nens més grandets!

_____________________________

CREATIVITAT

Us deixo unes imatges divertides que em va enviar la Trini, perquè veieu que la seva creativitat!

Què es pot fer, amb una gorra de cop, quan ja no es fa servir per al que originàriament havia estat pensada?... doncs... això:

Moltes gràcies, Trini, és una idea fantàstica, útil i divertida a l'hora!

Mentre mirem el tennis...

"Com que m'han tret el comandament de la tele, que era el que jo volia, no em deixen tocar les espelmes, que m'encanten, i a mesura que m'hi acosto em treuen del davant l'aigua del gos, el menjar del gat i la petita escultura de l'entrad, que són els millors tresors per jugar... doncs m'hauré d'entretenir amb els diaris... i amb la funda de la càmera de fotos! "

Es veu que aquest noi juga molt bé amb la pilota petita, perquè estan tots esverats i contents, mirant-lo!

L'experiència de la Carme

Imatge: dibuix de la mateixa carme. No m'he atrevit a manllevar-li una foto amb la seva filla on està realment guapa, en tot cas, Carme, si tu em dones el teu permís, la penjaré.

L'experiència de la Carme

Explicar l'experiència del naixement dels fills és a la vegada engrescador i difícil no sé si m'enrotllaré massa.

Quan va néixer la meva filla, vaig anar a la clínica en trencar aigües, però encara no havia tingut cap contració.

A mi m'havien proposar fer-me l'epidural i em va semblar bé.Va ser un part llarg i lent ja que vaig estar des de la primera contracció a la clínica i com tu bé dius, Montse, allà ja no et deixen bellugar i t'estan controlant tot cads 5 minuts.

Va ser una llarga nit, però tot anava bé i jo estava força tranquil·la malgrat les hores. Crec que també em van posar l'oxitocina acostumada. Quan estava a punt de néixer ja era al matí, va sortir al punt de les nou d'un dilluns i deu serr per això que sempre ha estat una pencona. Tant bon punt em van posar l'epidural em va marxar el dolor; m'hagués quedat adormida de tan cansada, però jo sí que podia empènyer i això em va obligar a no adormir-me. Va sortir amb ventosa - és veu que costava - i amb el cap com un cogombgre d'allargassat. També me la van dur neta i polida i endreçada, una bona estona després que hagués sortit.

Clar que hagués preferit tenir-la pell amb pell, però vestideta igualment era un gustet tenir-la als braços.Crec que l'epidural té aquest avantatge sobre el pentotal: hi ets... encara que estiguis esgotada hi ets.

El segion part va ser una mica menys llarg, però va ser la repetició de la jugada, va ser força semblant. Jo no estrava tant cansada. Crec que el vaig viure més intensament, ja sabia de què anava i podia viure'l millor. Però hi ha una cosa que no va acabar de ser com hauria de ser... i és que et sents com anul·lada.

Et fiques dins d'un protocol i si no ets molt tossuda i tens les idees molt clares del que vols... (cosa que no era el meu cas, jo sóc més aviat massa adaptativa) ells van a la seva i tu no tens re s a dir, tot el que no hagis parlat o pactat abans, en aquell moment ja no val.Com en totes les coses importants de la vida, he de reconèixer un cop més que he estat afortunada.

Ai! em descuidava de dir que el meu fill, el segon, va nèixer en dissabte i cap a les 11 del matí, i potser també deu ser per això que és un artista, un somiador i que s'acostuma aprendre la vida molt més en calma, sense estressar-se. :)

La Carme amb la seva filla.

L'experiència de l'Evonica

Imatge trobada a internet.

L'experiència de l'Evonica

No sé ben bé com iniciar el meu relat.

La comadrona del curs de pre-part sempre ens avisava:No hay nada en un parto "de obligado cumplimiento".I jo pensava...el meu serà completament normal.

Vaig anar-me mentalitzant dels dolors del part,de perdre les pors,de pensar en positiu...i quan ja semblava que estava segura...va i el metge em diu que ve de natges i que serà cesàrea gairebé segur!vaja!
En fí...una preocupació menys.

Vaig anar a parir una tarda a l'hospital com el que va al cinema.Jo estava nerviosa però el naixement del meu Joan petit no depenia de mí. Recordo el fred que tenia a la sala pre-part,després a la sala de parts on em van posar l'epidural(com hagués agrait l'escalfor de la mà del meu marit!).

Havia de tenir al meu Joan a les vuit del vespre,però estava ple de parts d'urgències i el meu...es va anar allargant.

Al final es decidèixen a posar-me l'epidura: "ara no et moguis" em diuen. Arriba el meu metge,el conec i li tinc molt apreci."Per fí-vaig pensar."

Sí,sí! ...doncs l'epidural no va fer l'efecte desitjat i jo vaig començar a notar com el bisturí m'esgarrapava suaument la pell.No us alarmeu!!No em feia mal!!!Però al avisar al metge em van donar un sedant.Fí del meu part.

No és just,oi?

Recordo que una infermera li deia al meu fill que ara que ja coneixia al pare i les àvies.Tocava conèixer la mare.

Vaig fer esforços per obrir els ulls i... El vaig veure! Em mirava amb els ulls ben oberts.El tenia davant meu,no plorava.

Quins ulls!!Eren d'un colors blau molt viu!Només vaig poder apropar el palmell de la meua mà a la seva galta i li vaig dir:

Hola...què guapo ets!
Poc original,no?

No el vaig poder abraçar,ni posar-me'l a la pell. Se'l van endur per posar-lo amb una manta tèrmica.

Quan em van portar a l'habitació em vaig fer un tip de plorar a l'ascensor.La infermera em deia: "Llora,llora,que es normal que te emociones".

Però jo no plorava per això.Plorava perque m'havien tret l'oportunitat de ser la primera en donar-li la benvinguda al meu fill.Era el meu fill!

Després va venir allò que no vaig tenir pujada de llet per rematar-ho!

Ostres! I tant que en un embaràs i en un part no hi ha res "de obligado cumplimiento"!!!

Però és que al meu semblava que res anava del dret!

Ja ha passat un any i sóc una mare molt feliç. Ara no treballo i puc gaudir plenament del Joan petit.Ell cada dia em sorprèn.Creixem junts dia a dia i sé que no totes les mares ni pares tenen la sort de gaudir-ne. Després de tot,em considero una mare afortunada.

Això sí:aviat aniré a buscar-ne un altre,i el metge ja està avisat:

No vull que m'adormin per res del món i vull ser la primera en tenir-lo als meus braços. Aquesta vegada jo posaré "el obligado cumplimiento"!!!

ufff.gràcies Montse!!!

L'experiència de la Iruna

La imatge l'he tret del blog de la Iruna; representa l'Aicard, a P5, quan va estar absent de l'escola durant uns dies perquè el van haver d'operar. És un dibuix fet per un dels seus companys.

L'experiència de la Iruna.

Quan va néixer l'Aicard, havia anat a algunes classes de preparació al part, i a mi també m'havien dit allò que "per a què patir, havent l'epidural". Segons com, fins i tot semblava que no voler-la era com voler fer-se la valenta i que podia acabar complicant les coses, perquè moltes vegades acaben posant-la igualment, de tant dolor que sent la mare, i si no ho fan amb prou temps, l'epidural fa el seu efecte massa tard. Ami la idea de l'anestèsia no em venia molt de gust, perquè mon iaio va morir d'un excés d'anestèsia en una petita intervenció "sense importància"; a més, pensava una mica això que diu la Violeta, que potser confiant en la meua pròpia respiració, sabent que seria un dolor avisat amb antel·lació, "natural", no seria tan dolorós, però tampoc me negava a l'epidural, perquè moltes dones explicaven experiències bones i pensava, "potser ara et penses que ho podràs aguantar i és perquè no en tens ni idea del mal que fa"...vaig pensar, "mira, segons com vaigue. Si quan s'aproxime el moment, noto que em fa molt de mal, la demanaré; i si veig que és un mal resistible, no la demanaré".

Vaig trencar aigües una nit a casa mons pares, anant a pixar (no totes; allà me les van acabar de trencar).Ja havia tingut contraccions durant la tarde, i les anàvem controlant amb un rellotge...quan vaig anar al lavabo i vaig notar aquella "glopada" d'aigua calenta, vaig ensenyar-li a ma mare i de seguida em va portar a l'hospital. Allà, vaig estar unes hores en una habitació perquè encara no estava prou dilatada... i tenia contraccions que sí que em feien mal... però aquella vegada vaig poder anar-les controlant... (ja avanço ara que amb la Sara el dolor va ser molt més intens, i ella va néixer amb l'epidural).

Ala sala de parts, estava amb ma mare. Per a mi va ser molt emocionant i molt intensa, i per a ella també. No hi havia pare de la criatura... i poder compartir això amb ma mare, i també amb mon pare, que estava a fora, i amb mon germà, penso que em va ajudar molt a que visqués bé tota aquella experiència. Sí que va haver dolor, però més intensa era l'emoció i la il·lusió, les ganes que tot anés bé, les ganes de trobar-me amb l'Aicard.

Va costar una mica que sortís... al final, van haver d'utilitzar una espàtula... durant l'embaràs ja se sabia que el xiquet naixeria amb los peus equinovars... i que podia haver alguna "sorpresa" més. Suposo que això també va fer que jo tingués la necessitat d'estar molt desperta i atenta per a rebre'l i al què pogués passar.

La comadrona i les infermeres van ser molt amables... i sinceres! va! força! ara, respira! espera! torna-hi!

Quan va acabar de sortir, sense rentar-lo abans, me'l van posar al braç un moment... i aquell moment va ser al·lucinant. De seguida el van tornar a agafar, per a rentar-lo i examinar-lo...

Amb la Sara, tot va ser diferent. Les contraccions van arribar una nit quan ja estàvem al llit amb son pare. Va ser un embaràs compartit amb ell, i no hi havia hagut cap alerta de possibles complicacions.

Me vaig trobar físicament bé durant los dos embarassos.Quan vaig notar que les contracciones ja eren molt fortes, vam pujar a l'hospital; no vaig arribar a estar en una habitació, me sembla... estava a paritoris, però ell estava a fora. Va entrar quan ja era el moment de néixer la xiqueta.

A paritoris, te dixaven en un llit, amb les corretges, i de tant en tant miraven si dilataves... senties com entraven altres dones... veies com s'emportaven la "veïna"... pensant-ho ara, potser això influeix i fa que pugues posar-te més nerviosa, perquè si estàs sola en una habitació, o amb una sola companya, pots concentrar-te més en tu, sense tenir tant present tot el què passa al voltant...lo fet és que vaig començar a sentir que el dolor s'intensificava i vaig voler demanar l'epidural.

Me van punxar a l'esquena unes quantes vegades perquè l'anestesista tenia dificultats per a posar-me-la bé. Amb això encara em vaig posar més nerviosa. Quan per fi va poder injectar-me, al cap d'un moment me vaig trobar millor. Lo part va anar bé, i també va ser bonic i molt emocionant... també vaig poder abraçar la Sara de seguida... i va ser molt bonic compartir-ho amb son pare i vore'l a ell també emocionat. Encara que no estigués adormida, lo record que en tinc és que no va ser un part tan "conscient" com va ser-ho amb l'Aicard.

Sé de moltes dones que han parit amb l'epidural i que n'estan molt contentes. Penso que si tornés a trobar-me en esta situació, procuraria tenir la mateixa predisposició: estar oberta a les dos opcions.

Una abraçada, montse (mos fas fer unes coses...!)