dimarts, 27 de gener de 2009

L'experiència de l'Evonica

Imatge trobada a internet.
L'experiència de l'Evonica

No sé ben bé com iniciar el meu relat.

La comadrona del curs de pre-part sempre ens avisava:No hay nada en un parto "de obligado cumplimiento".I jo pensava...el meu serà completament normal.

Vaig anar-me mentalitzant dels dolors del part,de perdre les pors,de pensar en positiu...i quan ja semblava que estava segura...va i el metge em diu que ve de natges i que serà cesàrea gairebé segur!vaja!
En fí...una preocupació menys.

Vaig anar a parir una tarda a l'hospital com el que va al cinema.Jo estava nerviosa però el naixement del meu Joan petit no depenia de mí. Recordo el fred que tenia a la sala pre-part,després a la sala de parts on em van posar l'epidural(com hagués agrait l'escalfor de la mà del meu marit!).

Havia de tenir al meu Joan a les vuit del vespre,però estava ple de parts d'urgències i el meu...es va anar allargant.

Al final es decidèixen a posar-me l'epidura: "ara no et moguis" em diuen. Arriba el meu metge,el conec i li tinc molt apreci."Per fí-vaig pensar."

Sí,sí! ...doncs l'epidural no va fer l'efecte desitjat i jo vaig començar a notar com el bisturí m'esgarrapava suaument la pell.No us alarmeu!!No em feia mal!!!Però al avisar al metge em van donar un sedant.Fí del meu part.

No és just,oi?

Recordo que una infermera li deia al meu fill que ara que ja coneixia al pare i les àvies.Tocava conèixer la mare.

Vaig fer esforços per obrir els ulls i... El vaig veure! Em mirava amb els ulls ben oberts.El tenia davant meu,no plorava.

Quins ulls!!Eren d'un colors blau molt viu!Només vaig poder apropar el palmell de la meua mà a la seva galta i li vaig dir:

Hola...què guapo ets!
Poc original,no?

No el vaig poder abraçar,ni posar-me'l a la pell. Se'l van endur per posar-lo amb una manta tèrmica.

Quan em van portar a l'habitació em vaig fer un tip de plorar a l'ascensor.La infermera em deia: "Llora,llora,que es normal que te emociones".

Però jo no plorava per això.Plorava perque m'havien tret l'oportunitat de ser la primera en donar-li la benvinguda al meu fill.Era el meu fill!

Després va venir allò que no vaig tenir pujada de llet per rematar-ho!

Ostres! I tant que en un embaràs i en un part no hi ha res "de obligado cumplimiento"!!!

Però és que al meu semblava que res anava del dret!

Ja ha passat un any i sóc una mare molt feliç. Ara no treballo i puc gaudir plenament del Joan petit.Ell cada dia em sorprèn.Creixem junts dia a dia i sé que no totes les mares ni pares tenen la sort de gaudir-ne. Després de tot,em considero una mare afortunada.

Això sí:aviat aniré a buscar-ne un altre,i el metge ja està avisat:

No vull que m'adormin per res del món i vull ser la primera en tenir-lo als meus braços. Aquesta vegada jo posaré "el obligado cumplimiento"!!!

ufff.gràcies Montse!!!

11 comentaris:

Abogada en Bcn ha dit...

Evonica, és clar que ets una mare afortunada! i a lluitar per tenir un part respectat! una abraçada!

Carme ha dit...

M'ha agradat molt llegir la teva experiència, Evonica. Tot i que no va ser com tu haguessis volgut, crec que val la pena explicar-la, precisament per això. Per deixar constància d'això que vas trobar a faltar i que segur que aconseguiràs en el teu segon fill, que les coses vagin a la teva manera i com tu vols.

bajoqueta ha dit...

Realment és molt trist com van les coses de vegades quan se té un fill, massa fredes se fan les coses. No es té en compte per a res a la mare, i això no està bé!

Jo no he tingut cap fill encara i tinc una por al part...

Trompeta ha dit...

El petit Joan és un nen preciós i el millor de tot és que té una mare que se l'estima un munt! Segur que pel segon/segona seràs la primera!! I tots nosaltres estarem allà per felicitar-te... De moment, gaudeix del teu petit que sembla mentida que ja hagi passat un any... Com ha crescut!!!

Evonica ha dit...

Gràcies per totes les vostres paraules.És interessant saber el que penseu d'una experiència meva.
La veritat és que en aquells moments et deixes guiar pels professionals...i no sempre ens agrada que ho siguin tant,oi?
Però,tot i així,gràcies a ells i a les noves tecnologies vaig poder tenir al meu Joan sense patir tant com ho va fer la meva àvia,doncs la meva mare també va nèixer de natges i van estar a punt de morir les dues.
També recordo que el meu marit em va voler protegir de les visites per a que fes repós.jajaja.Pobret!A ell sí que m'hi vaig encarar!!Li vaig dir que vingués tothom que volgués.I és que a mí,el riure de la gent i sentir-me estimada en fa VIURE.

Sens dubte,el millor de ser mare vé després.

Violeta ha dit...

Evonica, em sap greu saber que el part no va ser com tu volies. T'animo a que t'informis molt pel segon, hi ha webs, i grups, i persones, que et poden donar tota la informació necessària per poder triar tu. Els metges no ho saben tot de la dona, i els parts son nostres, igual que els embarassos.
I per si el segon ve també de natges (que segur que no, però pot passar), hi ha tècniques que els poden fer girar, i també hi ha parts possibles de natges. Informa't molt!
Ah, i la llet sempre puja! També hi ha webs i grups de lactància que et poden donar informació.
Gaudeix del teu petit!

david santos ha dit...

Linda postagane! Dios estea siempre con tu niño.
Gracias por compartirlo con nosotros.

Joan Martín ha dit...

AIXÒ ÉS UNA INVITACIÓ PER A ASSISTIR AL CONCERT DE SERGEI NAKARAKOV. LLOC, AL MEU BLOG A "ALTAMENT RECOMANABLE, PELS TEMPS QUE CORREN". HORA: LA QUE US SURTI, TANT COM SI NO US EN SURT CAP. NO US PENEDIREU.

Evonica ha dit...

Per Violeta...
Sí que vaig tenir "pujada" de llet,però una setmana després de nèixer em sortia 10ml dels dos pits mesurat amb un treullets i el meu Joan (de 2'900kgr) ja havia perdut 600gr al tercer dia!!!El vaig portar a l'hospital i em van dir que estava massa dèbil i que havia de decidir-me per la llet per la llet artificial.En una setmana va recuperar 500gr.
Jo hauria preferit donar-li pit,però el meu cor sentia que el meu fill estava així per culpa meva,per la meva insistencia i tossuderia.La decisió que vaig prendre em va significar molts de plors...però ara penso que poques mares deixarien als seus fills passar la gana que jo vaig fer passar al meu.Si no surt,no surt,i cal buscar alternatives.

Gràcies per les vostres opinions!!
Fins aviat!

Violeta ha dit...

Evonica, em sap greu si no et va agradar el meu comentari sobre la pujada de la llet. Formo part d'un grup d'assessorament i recolzament a la lactància materna, i per desgràcia, el teu cas no és l'únic. Han vingut moltíssimes mares plorant, amb sentiments de culpa per no ser prou per alimentar el seu bebé, i patint per la pèrdua sobtada de pes, i amb biberons d'ajuda. I plorant perquè el seu desig és la lactància materna però els metges no els han sabut ajudar prou. Els pediatres, en general, saben poc o gens sobre lactància, o saben malament, tots els casos són reversibles si es té el suport i l'ajuda necessària, i em dol saber la de lactàncies perdudes i plors materns per culpa dels pediatres.
Ara ja no cal lamentar-se, tu vas fer el que era normal, patir per la salut de la teva filla i fer el què et deien que era el millor, totes haguéssim fet el mateix.
Però pel segon, creu en tu i en el teu cos i busca l'ajuda al millor lloc, entre mares lactants i expertes i experts sobre lactància materna, i tot serà diferent i millor.
I jo m'ofereixo per donar-te tota la informació que vulguis si et ve de gust.
Les meves paraules eren per ajudar, espero no haver fet el contrari.
Una abraçada.

Evonica ha dit...

Gràcies Violeta!!!
No ho dubtis que pel proper demanaré ajuda abans.
T'agafo la paraula!
Gràcies de nou.