divendres, 29 d’octubre de 2010

Ulls blaus

En Caïm també té els ulls blaus, força més foscos que en Martí, però potser és que ja no recordo bé com eren els ulls d'en Martí a la mateixa edat que ara té en Caïm, és a dir, disset dies.

En Caïm té els ulls blau fosc i busca el pit i els braços de la mare, de la mateixa manera que ho feia en Martí.

En Martí juga amb tots plegats i de tant en tant diu que s'avorreix. Ahir, perquè no s'avorrís, vam fer un vaixell de paper que fèiem navegar damunt d'un bloc de propaganda d'un color blau brillant que era el mar. I dibuixàvem flors a partir de taques de tinta en una tarja de visita antiga que corria per la bossa de l'àvia (la meva bossa sempre és un niu de sorpreses)... i escrivíem MARTÍ i CAÏM, que porta dos punts.

De seguida aprendrà que els dos punts es diuen dièresi; és tan llest!!!!

Els meus néts tenen els ulls blaus!

imatge de google.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Avui a buscar bolets

A buscar bolets amb l'avi i "l'onclu" Pep, amb la Taca i amb l'Apu.
Llàstima que no hi he pogut anar, me'n moria de ganes!
He llegit un poema sobre els bolets que em fa gràcia copiar aquí. És - com no podia ser d'una altra persona- de la IBM.

Rovelló, rovellí
 
Rovelló envellit,
ple de cucs a la nit.
Rovelló ennegrit,
rovellat al seu prat.

Rovelló escarransit,
t'has quedat ben petit.
Rovelló, rovellí
t'has quedat esquifit.

Rovelló envellit,
rovelló ennegrit,
rovelló escarransit
rovelló esquifit...

Ai, ai ai! Déu n'hi do
rovelló exquisit
que enguany has fugit.

La Isabel l'ha acompanyat d'una foto preciosa. Per què no l'aneu a veure al seu blog?

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Només es veuen bé les coses amb el cor...

L'essencial és invisible pels ulls.




Els infants han de ser molt tolerants amb els adults.

Antoine de Saint Exupery

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Un diumenge tranquil

Ahir vaig brodar dos pitets pel Caïm. Mentre ho feia pensava "ara hauries de fer una cosa semblant pel Martí", tot i que sé que "no cal" que cada vegada que se li fa un regal a un nen se li hagi de fer un altre al germà.

En teoria, no cal. A la pràctica, suposo que depèn dels sentiments de cadascú. No dels nens, sinó de qui fa el regal. Jo vaig brodar el nom d'en Caïm als pitets perquè em venia de gust. I m'hauria sentit fatal si no hagués fet res pel Martí. Així doncs, vaig posar l'armari del revés, buscant en el fons del fons. Jo sabia que hi havia una espècie d'estovalles individuals blanques per brodar que havia comprat qui sap quan, per si em vagava de brodar-les. Per sort, les vaig trobar. una mica groguenques, però ja les rentaran!

Vaig copiar el dibuix d'un peix que havíem dibuixat tots dos dijous passat, quan en Martí va ser a casa una estoneta mentre el seu pare anava a fer gestions, vaig dibuixar unes onades i  un "Bon profit, Martí!" i em vaig posar mans a l'obra. "La brodada" va durar el mateix que la pel·lícula.

Ho vaig planxar tot, ho vaig embolicar i vam anar a veure la família feliç. La besàvia també va venir, tota contenta. Ella encara no coneixia el petitó i en tenia moltes ganes.

Em va emocionar veure el meu fill amb en Caïm al damunt. Era una imatge tendra, molt tendra. Una casa plena d'amor, vet aquí el que vaig trobar. En Martí va estar content amb els dos pitets i les petites estovalles. I amb unes sabates esportives que li havien comprat el dia abans. Estava, i mai més ben dit, com un nen "amb sabates noves".

Un diumenge tranquil, uns néts preciosos, uns fills feliços... suposo que no es pot demanar més...

A la foto, en Martí, en plena feina creativa, dijous passat, "a cals avis"

divendres, 15 d’octubre de 2010

L'àvia ataca de nou

Oh, fixa't, fa mesos que no dic res!
El temps passa massa de pressa, vet-ho aquí. Quan em van anunciar que esperaven un altre fill vaig decidir que ja no era una àvia primerenca i que potser aquest blog no tenia massa sentit. Com sempre, els mesos han estat impacables i ha arribat l'hora: el petit ha nascut i l'àvia que ja no era primerenca, ho torna a ser: al menys, en relació al petitó, perquè amb en Martí ja ens tenim una complicitat mútua que fa que ni ell sigui un nét "nou" ni jo sigui una àvia "nova". Ara ja hi hem agafat pràctica. I, tot sigui dit, ens entenem la mar de bé.

El nostre petitó es diu Caïm. Un nom que, us he de confessar que al principi em "xocava" força. No comprenia com els seus pares podien posar-li aquest nom al seu fill. Després, a mesura que ho vaig anar pensant, em vaig adonar de com en pot arribar a ser, la societat en la que vivim, de manipuladora i excloent. I si li haguéssin volgut posar Adolf? (tothom pensaria en Hitler) i si liu haguéssin volgut posar Abraham? (assassí en potència) i Judes? (tothom pensa només en Judas com a traïdor, però de Judes n'hi ha molts més) I si li haguéssin volgut posar - de ser una nena- Judith? (Judith va seduir Holofernes i després, sense dubtar-ho ni un moment, li va tallar el cap en rodó).

Què va passar, amb el pobre Caïm? doncs que, essent el primogènit d'Adam i Eva, per més que fes, no aconseguia caure en gràcia a Déu, que havia establert que el seu favorit era Abel. I quan va tenir els nassos inflats, es va carregar l'Abel, com tants i tants personatges històrics han fet tantes i tantes barbaritats. Total: que he acabat pensant que Caïm és un nom com un altre i que si als seus pares els agrada, doncs... per què no s'hauria de dir així el meu nét?

Ja he reconegut que em va costar assimilar-ho, però ara ja està. I em va costar assimilar-ho perquè estic carregada de prejudicis que m'han estat inculcats i, com a mortal i com a tal, imperfecta, em costa deslliurar-me'n.

Bé, i ara ve la segona part. Vivim en un país laic? Veritat que si? doncs, de moment, la jutgessa diu que al nen no li posa Caïm. I qui és, la jutgessa, per decidir com s'ha de dir un nadó? I si als seus pares els vingués de gust posar-li Kevincostner o Richardgere o Plastidecor o Pedrafoguera o Buba, o Mohamed-Jordi? Llavors no hi hauria problema! Mandan huevos, que diria aquell... de moment "estan en ello". A veure si s'avenen a raons, i si no... no sé ben bé què faran, però segurament, un recurs allà on faci falta.

En fi: que ja sóc "biàvia", que estic feliç de ser-ho i que reïvindicaré el nom del meu nét allà on faci falta.

Benvingut a la família, Caïm. Tots t'estimem.