dimarts, 27 de gener de 2009

L'experiència de l'Evonica

Imatge trobada a internet.
L'experiència de l'Evonica

No sé ben bé com iniciar el meu relat.

La comadrona del curs de pre-part sempre ens avisava:No hay nada en un parto "de obligado cumplimiento".I jo pensava...el meu serà completament normal.

Vaig anar-me mentalitzant dels dolors del part,de perdre les pors,de pensar en positiu...i quan ja semblava que estava segura...va i el metge em diu que ve de natges i que serà cesàrea gairebé segur!vaja!
En fí...una preocupació menys.

Vaig anar a parir una tarda a l'hospital com el que va al cinema.Jo estava nerviosa però el naixement del meu Joan petit no depenia de mí. Recordo el fred que tenia a la sala pre-part,després a la sala de parts on em van posar l'epidural(com hagués agrait l'escalfor de la mà del meu marit!).

Havia de tenir al meu Joan a les vuit del vespre,però estava ple de parts d'urgències i el meu...es va anar allargant.

Al final es decidèixen a posar-me l'epidura: "ara no et moguis" em diuen. Arriba el meu metge,el conec i li tinc molt apreci."Per fí-vaig pensar."

Sí,sí! ...doncs l'epidural no va fer l'efecte desitjat i jo vaig començar a notar com el bisturí m'esgarrapava suaument la pell.No us alarmeu!!No em feia mal!!!Però al avisar al metge em van donar un sedant.Fí del meu part.

No és just,oi?

Recordo que una infermera li deia al meu fill que ara que ja coneixia al pare i les àvies.Tocava conèixer la mare.

Vaig fer esforços per obrir els ulls i... El vaig veure! Em mirava amb els ulls ben oberts.El tenia davant meu,no plorava.

Quins ulls!!Eren d'un colors blau molt viu!Només vaig poder apropar el palmell de la meua mà a la seva galta i li vaig dir:

Hola...què guapo ets!
Poc original,no?

No el vaig poder abraçar,ni posar-me'l a la pell. Se'l van endur per posar-lo amb una manta tèrmica.

Quan em van portar a l'habitació em vaig fer un tip de plorar a l'ascensor.La infermera em deia: "Llora,llora,que es normal que te emociones".

Però jo no plorava per això.Plorava perque m'havien tret l'oportunitat de ser la primera en donar-li la benvinguda al meu fill.Era el meu fill!

Després va venir allò que no vaig tenir pujada de llet per rematar-ho!

Ostres! I tant que en un embaràs i en un part no hi ha res "de obligado cumplimiento"!!!

Però és que al meu semblava que res anava del dret!

Ja ha passat un any i sóc una mare molt feliç. Ara no treballo i puc gaudir plenament del Joan petit.Ell cada dia em sorprèn.Creixem junts dia a dia i sé que no totes les mares ni pares tenen la sort de gaudir-ne. Després de tot,em considero una mare afortunada.

Això sí:aviat aniré a buscar-ne un altre,i el metge ja està avisat:

No vull que m'adormin per res del món i vull ser la primera en tenir-lo als meus braços. Aquesta vegada jo posaré "el obligado cumplimiento"!!!

ufff.gràcies Montse!!!

diumenge, 25 de gener de 2009

L'experiència de la Iruna

La imatge l'he tret del blog de la Iruna; representa l'Aicard, a P5, quan va estar absent de l'escola durant uns dies perquè el van haver d'operar. És un dibuix fet per un dels seus companys.

L'experiència de la Iruna.
Quan va néixer l'Aicard, havia anat a algunes classes de preparació al part, i a mi també m'havien dit allò que "per a què patir, havent l'epidural". Segons com, fins i tot semblava que no voler-la era com voler fer-se la valenta i que podia acabar complicant les coses, perquè moltes vegades acaben posant-la igualment, de tant dolor que sent la mare, i si no ho fan amb prou temps, l'epidural fa el seu efecte massa tard. Ami la idea de l'anestèsia no em venia molt de gust, perquè mon iaio va morir d'un excés d'anestèsia en una petita intervenció "sense importància"; a més, pensava una mica això que diu la Violeta, que potser confiant en la meua pròpia respiració, sabent que seria un dolor avisat amb antel·lació, "natural", no seria tan dolorós, però tampoc me negava a l'epidural, perquè moltes dones explicaven experiències bones i pensava, "potser ara et penses que ho podràs aguantar i és perquè no en tens ni idea del mal que fa"...vaig pensar, "mira, segons com vaigue. Si quan s'aproxime el moment, noto que em fa molt de mal, la demanaré; i si veig que és un mal resistible, no la demanaré".

Vaig trencar aigües una nit a casa mons pares, anant a pixar (no totes; allà me les van acabar de trencar).Ja havia tingut contraccions durant la tarde, i les anàvem controlant amb un rellotge...quan vaig anar al lavabo i vaig notar aquella "glopada" d'aigua calenta, vaig ensenyar-li a ma mare i de seguida em va portar a l'hospital. Allà, vaig estar unes hores en una habitació perquè encara no estava prou dilatada... i tenia contraccions que sí que em feien mal... però aquella vegada vaig poder anar-les controlant... (ja avanço ara que amb la Sara el dolor va ser molt més intens, i ella va néixer amb l'epidural).

Ala sala de parts, estava amb ma mare. Per a mi va ser molt emocionant i molt intensa, i per a ella també. No hi havia pare de la criatura... i poder compartir això amb ma mare, i també amb mon pare, que estava a fora, i amb mon germà, penso que em va ajudar molt a que visqués bé tota aquella experiència. Sí que va haver dolor, però més intensa era l'emoció i la il·lusió, les ganes que tot anés bé, les ganes de trobar-me amb l'Aicard.

Va costar una mica que sortís... al final, van haver d'utilitzar una espàtula... durant l'embaràs ja se sabia que el xiquet naixeria amb los peus equinovars... i que podia haver alguna "sorpresa" més. Suposo que això també va fer que jo tingués la necessitat d'estar molt desperta i atenta per a rebre'l i al què pogués passar.

La comadrona i les infermeres van ser molt amables... i sinceres! va! força! ara, respira! espera! torna-hi!

Quan va acabar de sortir, sense rentar-lo abans, me'l van posar al braç un moment... i aquell moment va ser al·lucinant. De seguida el van tornar a agafar, per a rentar-lo i examinar-lo...

Amb la Sara, tot va ser diferent. Les contraccions van arribar una nit quan ja estàvem al llit amb son pare. Va ser un embaràs compartit amb ell, i no hi havia hagut cap alerta de possibles complicacions.

Me vaig trobar físicament bé durant los dos embarassos.Quan vaig notar que les contracciones ja eren molt fortes, vam pujar a l'hospital; no vaig arribar a estar en una habitació, me sembla... estava a paritoris, però ell estava a fora. Va entrar quan ja era el moment de néixer la xiqueta.

A paritoris, te dixaven en un llit, amb les corretges, i de tant en tant miraven si dilataves... senties com entraven altres dones... veies com s'emportaven la "veïna"... pensant-ho ara, potser això influeix i fa que pugues posar-te més nerviosa, perquè si estàs sola en una habitació, o amb una sola companya, pots concentrar-te més en tu, sense tenir tant present tot el què passa al voltant...lo fet és que vaig començar a sentir que el dolor s'intensificava i vaig voler demanar l'epidural.

Me van punxar a l'esquena unes quantes vegades perquè l'anestesista tenia dificultats per a posar-me-la bé. Amb això encara em vaig posar més nerviosa. Quan per fi va poder injectar-me, al cap d'un moment me vaig trobar millor. Lo part va anar bé, i també va ser bonic i molt emocionant... també vaig poder abraçar la Sara de seguida... i va ser molt bonic compartir-ho amb son pare i vore'l a ell també emocionat. Encara que no estigués adormida, lo record que en tinc és que no va ser un part tan "conscient" com va ser-ho amb l'Aicard.

Sé de moltes dones que han parit amb l'epidural i que n'estan molt contentes. Penso que si tornés a trobar-me en esta situació, procuraria tenir la mateixa predisposició: estar oberta a les dos opcions.

Una abraçada, montse (mos fas fer unes coses...!)

dissabte, 24 de gener de 2009

per molts anys, Martí!

El dia 26 de gener compliràs el teu primer any de vida, però amb nosaltres ho celebres avui. T'he fet un pastís, que només podràs tastar una miqueta. No sabràs bufar, encara, però hi posarem una espelma per fer la festa més grossa i ben tradicional.
Aquest primer any teu ha servit per començar-te a conèixer. Ens has donat moltes satisfaccions i també algun ensurt. Però gràcies a tu, els lligams dels teus pares amb nosaltres s'han solidificat. Ja ho entendràs algun dia, però és el que sol passar; quan els fills ja són pares (mares) nosaltres adquirim una nova categoria, important, però diferent. Molt diferent. I n'hem d'aprendre. No ha estat fàcil, serà un procés. Però, en qualsevol cas, és un procés que ens enriqueix a tots. Un procés preciós, Martí.
Gràcies, petitó!


dilluns, 19 de gener de 2009

Proposta


Us demano permís per posar els vostres comentaris (d'un en un) en aquest blog, però en forma de post, com he fet amb el de la Violeta, tot i que ella el tenia escrit a part. No vull fer com els de telefònica, que si no vols alguna cosa, ho has de dir. Jo no posaré el de ningú que no me n'hagi donat permís abans. Què hi dieu? No els posaré pas tots seguits per no monopolitzar el tema, però si que en penjaria un a la setmana, si de cas. Considero que totes les vostres experiències són extraordinaris documents humans, i "aquí" tenim ocasió d'expressar el que sentim sense pressions externes.

Ja em direu alguna cosa. Si us ve de gust allargar-vos més del que heu fet al comentari, em podeu enviar el text en forma de doc. al meu correu i ja està.


Per altra part, espero més fotos de nadons, nens petits, nens més grandets... i se m'acut que ja que hi som, per què no deixar l'edat sense límit? Així, si hi ha algú que ja té fills adolescents o més grans, també hi pot participar... no sé, potser ara m'embolico, aix, bé, vosaltres mateixos/es, eh?

Apa, queda dit!
_____________
Imatge: Maternitat, del pintor mallorquí Anglada Camarasa. Trobada a google.

diumenge, 18 de gener de 2009

Veniu a esmorzar?



T'he somniat. Eres a casa meva i trucaven a la porta. Amb aquesta veueta tan bonica que tens, que encara està "en proves" , fent "gorgoritos" i jugant amb els sons, deies claríssimament "Qui hi ha"? i a mi em feia molta gràcia. T'he agafat a coll i hem anat fins a la porta, seguits per la Taca, curiosa, també, per saber qui havia vingut. Hem obert la porta però no hi havia ningú. Em sembla que la nostra decepció ha estat gran, però no sé com ha acabat la història, Martí, perquè la Taca m'estava tocant amb la pota per avisar-me que la tragués, que sinó faria el pipí del matí a la catifa de l'estudi! I tu no hi eres i tot havia estat un somni.


Deuen ser les ganes que tinc de tornar a sentir la teva veueta en proves. D'aquí a una estoneta vindreu amb el pare a fer un cafetó. Bé, tu no, a tu encara et cal esperar, per provar el cafetó que fa l'àvia! I per tastar la xocolata! I per... mare meva, Martí, si tens tota la vida per endavant! (aquesta frase - ja ho aprendràs- és una sentència que sentiràs moltes vegades. La diem els adults cada vegada que us tenim enveja als petits)... fins d'aquí a una estona!

dilluns, 12 de gener de 2009

L'experiència de la Violeta

Me la sabia perquè ho vaig viure en -diguem-ne- segona persona, però quan ho he llegit per escrit m'he tornat a emocionar, com m'he emocionat amb els relats que heu anat fent de les vostres experiències. Sé que és molt llarg, però la Violeta me n'ha cedit els drets i és per això que em permeto transcriure'l sencer. Moltes gràcies.
Si algú de vosaltres té ganes d'explicar el seu o el de la seva dona, germana, néta... amb més detalls que en els comentaris, em pot enviar el doc al meu email i amb molt de gust li penjaré com a post.
Quant a les fotos dels nens i nenes, animeu-vos, va, que de moment en tinc uns quants...
_______________________________________________________________________
El naixement d'en Martí.

25 de Gener de 2008

És divendres.
Avui m’he quedat fent el ronso a llit. En Jordi ja ha anat a treballar. Quan m’he llevat i he anat a apujar la persiana de l’habitació, he sentit una punxadeta, una sensació nova nou. Avui has de néixer, he pensat, i he somrigut. Però no n’he fet més cas i m’he anat a dutxar.
He baixat a plaça i he comprat molt, fruita i verdura, el carro a tope. La Rosa, de la parada de verdura, m’ha preguntat si volia que me’l pugés ella a casa, el carro (som veïns), però li he dit que no calia, ja hi estic acostumada. Ella m’ha recordat que no hauria de portar tan de pes.
He anat a l’Activa, a la terrasseta, a fer un cafè amb llet. Fa un dia preciós, fa sol, i s’hi està bé a fora, tot i ser Gener. Aquest hivern, amb tu a dintre, no he passat gens de fred!
Quan estava anant cap a l’Activa he tingut una altra punxadeta. Ui... M’ha trucat la mare, la teva àvia, i li he preguntat com era una contracció. (No he anat a classes de pre-part i ningú no m’ho ha explicat). Pel què m’ha dit, ja tenia contraccions. Quan m’he assegut a la terrasseta he trucat a en Jordi, molt emocionada i contenta, eufòrica. Tenia ganes de dir-li cridant, però no era plan. Li he dit que creia que tenia contraccions. S’ha posat súper content, molt, molt. M’he sentit molt tranquil•la, gens espantada.
M’he pres el cafè i he pujat cap a casa. Quan ha arribat en Jordi ens hem abraçat, contentíssims, i ja he tingut una tercera contracció. Ell ha posat el seny a tot plegat. Agafa el rellotge i comença a controlar cada quan les tinc. Jo em quedo a casa i ell, havent dinat, se’n va a treure l’Apu (el gos) a Pinya de Rosa. Jo, a casa, vaig contant cada quan les tinc. Quan arriba m’ho pregunta: cada mitja hora, o cada quart, no ho sé ben bé. Decidim que no vagi a treballar, puc estar dies així, però avancen ràpid i pensem que és millor que em faci costat.
No recordo bé què fem des que ell torna de Pinya fins a mitja tarda (és possible que, entre altres coses, preparem les bosses per marxar a l’hospital), però a mitja tarda decidim portar l’Apu a casa els seus pares per si ja anem avui mateix a l’hospital.
Passem un parell d’horetes allà, xerrant, llegint el diari, passant la tarda. Les meves contraccions són cada vegada més seguides, cada 10-8 minuts, i comencen a fer-se notar, he d’acompanyar-les amb la respiració, però són suportables totalment. Tinc la panxa molt molt baixa i molt rodona, sembla que porti una pilota de bàsquet sota del jersei. En Joan Salvador em fa fotos de perfil.
A quarts de nou, quan les contraccions ja són aproximadament cada 7-9 minuts, decidim anar cap a casa a agafar les coses per marxar. Quan hi arribem estic suada, tinc ganes de dutxar-me. Em dutxo i l’aigua calenta em relaxa i calma les contraccions, que es fan més suaus. Em senta bé la dutxa. Em poso roba còmoda i marxem. Són les 9 del vespre.
Pugem al cotxe i en Jordi posa el cronòmetre per saber cada quan tinc contraccions. Ara ja són molestes, cada vegada que en tinc una he de deixar de parlar i he de tancar els ulls. Envio missatges a la família: anem cap a Salt, no truqueu, avisarem quan hagi nascut en Martí. El meu pare truca; comencem a parlar però he de penjar, les contraccions fan mal.
Arribem entre tres quarts de 10 i les 10 del vespre (si no recordo malament). Les contraccions em fan mal, són cada 3-5 minuts. Entrem de seguida al box d’urgències. Em fan un tacte per saber la dilatació. No estic dilatada! Al•lucino! Així doncs, encara ha de començar tot. Em posen les corretges per saber que tot està anant bé. Passem així una hora aproximadament. A mi les contraccions em fan mal, no em puc creure que no estigui dilatada. Demano un iogurt, tinc gana. Després d’aquesta hora ens recomanen anar a casa i tornar quan el part estigui més avançat. Expliquem que som de fora, que és un pal un altre viatge en cotxe, etc., i ens diuen que si volem part natural, com més estona passem a casa, a la nostra manera, molt millor, no serà el mateix que passar-ho a una habitació compartida d’hospital. Acceptem i marxem. Són les 11.
Tinc gana i no sabem què fer. Anem a l’Espai Gironès, hi ha un Viena, una cadena de restaurants d’entrepans i amanides. Entrem i demanem. Les contraccions comencen a pesar-me a tot el cos. Amb cada una d’elles m’he de recolzar a en Jordi mentre fem cua al mostrador per demanar. Anem a una taula i entre contracció i contracció em menjo l’entrepà. Em fan molt de mal.
Tinc ganes d’anar de ventre, però no em veig en cor d’anar sola al lavabo. En Jordi m’acompanya. Amb les contraccions gemego. Jo ja no estic per tornar a Blanes en cotxe per després tornar a Salt. Decidim que busquem un hotel.
No sabem on anar. En Jordi truca en Joan Salvador, li demana que ens busqui algun hotel per allà o per Girona, en Joan Salvador també deu estar nerviós, perquè ni ell ni la Montse van massa ràpids a ajudar-nos. Finalment, no sé si perquè el trobem o perquè ens el diuen (tampoc ho recordo), anem a parar al Sidorme, allà al costat. Són les 12 tocades.
És un hotel nou, tipus “de carretera”, fred i impersonal. L’habitació està gelada i posem la calefacció a tope. Fa pudor de tabac (estem a la secció de no fumadors!). Jo no puc fer res més que posar-me sobre el llit, en posició fetal, o a la tortuga, tapada amb una manta, i passar contraccions. Són molt seguides, cada 3 minuts o menys, a estones en tinc de seguides, amb segons de descans, i em fan molt de mal. No puc concebre quantes hores hauré de passar així perquè neixi en Martí.
En Jordi té molta son. S’estira al meu costat i mig dorm, o reposa, o fa el què pot. Igual que jo. Recordo aquesta fase de contraccions com a molt dolenta i desagradable. Segurament perquè no acabo d’estar a gust al lloc.
He d’anar de ventre un parell o tres de cops. I m’imagino que és normal, per les contraccions internes que fan pressió.
Quan ja no puc més, decidim anar a la dutxa (no hi ha banyera). És petita, quadrada o un pèl rectangular. M’assec al terra i deixo que en Jordi em tiri aigua a les lumbars, que em fan molt de mal. Anem canviant de postura: ara a la panxa, ara a l’esquena... Ens diem que ens estimem. Es calmen les contraccions, es suavitzen i fins i tot s’espaien. No sé quanta estona passem a la dutxa, pateixo per en Jordi, que està allà, dret, despullat, mullant-me a mi, mort de son, i tinc por que agafi fred. L’estimo tant!
Tot d’una veig una mica de res de sang que s’escola pel desaigua de la dutxa i li dic que pari l’aigua. Analitzem la situació. No sabem què ha passat perquè l’aigua corria. No sabem si he trencat aigües o què és allò que he vist. Decidim que, ante la duda, tornem a l’hospital. M’eixugo i em vesteixo, tinc fred, estic destemplada. Marxem. Són les 3 tocades de la matinada. Ja és dissabte i la nit és molt freda.
Arribem a l’hospital i ens rep la mateixa llevadora. Em fa un tacte i em diu que he fet bona feina, estic dilatada de 5 cm. Ja ens podem quedar. La sang que he perdut és el tap mucós.
Em tornen a posar les corretges per mirar que en Martí està bé. No n’estic segura però diria que passo una hora més així.
Em proposen entrar a la piscina per passar contraccions, en tinc moltes ganes.
A un quart de 5, més o menys, entrem a una habitació que no puc dir com és perquè ni la miro. Entro a la piscina i agraeixo que la tinguin. És com un iacuzzi, m’hi puc seure, les cames estirades o flexionades, l’aigua, calenta. Apaguen les llums de la sala i deixen les pròpies de la piscineta, halògens que, reflectits amb el fons de la piscina, fan una llum groga. Tot és foscor. Ens deixen sols. Tanco els ulls. En Jordi, a fora, em diu que m’estima, i m’acompanya. Està cansat però no em deixa ni un moment. Em tira aigua sobre la panxa, li ha dit la llevadora que ens acostuma a agradar, però a mi em molesta i li demano que pari (segons jo, li dic bé, segons ell, malament; jo, ni me n’adono, però ell no em retreu res, no em diu res). Les contraccions es calmen, una treva pel dolor. Em relaxo. Segueixo amb els ulls tancats, no hi sóc, les hormones van fent de les seves perquè no dormo però estic out. En Jordi em filma una mica, durant la treva; sóc capaç de parlar, dic alguna cosa i faig algun somriure, no puc fer més que això. Tinc un rellotge davant i de tant en tant obro els ulls i miro l’hora. Segueixo tenint contraccions, però més espaiades. Agafo fred, i m’afegeixen aigua calenta. Tot d’una, les contraccions tornen a ser seguides i de cop sento la necessitat d’empènyer. Crido. Una força des de dins em diu que he d’empènyer. Surt sang. Ve la llevadora.
Comença l’hora de la veritat, penso jo. I les contraccions són molt seguides i fan molt de mal. I crido cada vegada que en tinc una. En Jordi em diu que respiri, em recorda les respiracions que ens va ensenyar l’Imma, però sóc incapaç de fer-les, en faig dues i torno a cridar, no puc evitar-ho. En Jordi de tant en tant m’intenta reconduir però li contesto algun improperi perquè em deixi tranquil•la, ho estic fent el millor que puc, el cos va sol i és gairebé impossible controlar-lo. En algun moment penso “oxitocina”, però m’ho trec del cap, no és el què vull, no ho he volgut mai. En Martí ha d’obrir-se camí al seu ritme, i jo li respectaré.
Estic agafant fred de nou, va sortint sang. Em fan un tacte, tot va bé.
A tres quarts de sis em proposen sortir de l’aigua i passar a la sala de part. Accepto. Necessito canviar de postura, a la piscina em sento limitada, he passat les contraccions de costat, agafada amb força a la barana, però sento que el meu cos està cansat.
A la sala de part em deixen la pilota, m’hi assec, amb el cap i els braços recolzats al llit, però estic molt malament, sento molta pressió a la pelvis i m’aixeco, no la vull.
Passo contraccions dreta, recolzada a en Jordi. Les cames no m’aguanten, m’aguanta ell. En passo més a una banda del llit, amb els braços per sobre d’aquest i en Jordi des de l’altra banda agafant-me les mans. Jo amb les cames flexionades però els genolls no arriben a terra. A cada contracció em sembla que li arrencaré els braços a en Jordi. Necessito estirar-me, no puc estar més estona dreta.
M’estiro al llit, cames en lotus, una treva al meu cos, les contraccions segueixen. Les llevadores em suggereixen que em posi de quatre potes, però no em puc moure, necessito reposar. Quan ja m’he refet els faig cas. M’agafo al respatller del llit i recolzo els genolls, d’esquenes a ells. Apreto i apreto, em fa mal tot. Necessito estirar-me de nou. Ho respecten. Crido. Em diuen que perdo força cridant, que concentri aquesta energia a sota, que serri les dents i apreti, com si volgués anar de ventre. Ho faig, em concentro molt, vull cridar però tanco la boca, em concentro en el camí d’en Martí, i intento ajudar-lo, empenyo enfora, en silenci, i em diuen que ho faig molt bé. Avanço, ho estic fent molt bé.
Em torno a posar de quatre potes. Tot comença a cremar, en Martí està arribant, el poden tocar. M’estic rendint, no puc més, estic exhausta, però quan em diuen que ja s’apropa el moment recupero forces, empenyo amb ràbia, amb totes les meves entranyes, sento foc a la vagina, tot crema molt, el dolor ja no és dolor, ja no sé què és, i comencen a veure un caparró. Empenyo un cop més i ja té la cara fora, li veuen, surt de cara a ells; empenyo una vegada més, molt bé, ja està, surt tot el cos, i me’l donen.
L’agafo, tebi, i l’abraço cap a mi. No plora, està en silenci, el tinc als braços, amb en Jordi al costat. Estic tornant a aterrar a la vida, a la realitat. En Martí ja ha nascut, és preciós, és petit, rellisca, està bé, tranquil. És tot màgic. Ens mirem amb en Jordi, una emoció continguda, no surten llàgrimes, és tot molt estrany.
Deixarem que deixi de bategar el cordó, així ho he demanat. En Jordi el talla. Posen en Martí a sobre meu i el tapen amb una tovallola, perquè no agafi fred.
Tria el pit esquerre, i comença a mamar. Està una bona estona mamant, no sé quanta. Tampoc sé com segueixen els fets a partir d’aquí.
Recordo que m’adverteixen que sortirà la placenta, i em pregunten si la vull veure. És clar! No recordo ni les contraccions per expulsar-la. És petita, em sembla estrany que tu hi hagis estat vivint durant 9 mesos i que ara me la treguin. Em fan 3 punts, una petita esqueixada a la zona perineal, un d’extern i dos d’interns. Et prenen la mesura i et pesen: 2,950kg i 49cm. Ai senyor, quina coseta!
Demano un entrepà de pernil i un suc, estic morta de cansament i de gana, i viva de felicitat. Ens pugen a planta.
Hem avisat a tothom que ja ets aquí i que tot ha anat bé.
I comença la nostra nova vida, ja som tres, i som la família més feliç del món. Després ja surt la felicitat en forma de llàgrimes, i el cansament, i l’orgull. Perquè tenir-te és el millor que ens ha passat, i ets preciós.

Has nascut el 26 de Gener de 2008, a les 7,45 del matí, dissabte, un dia solejat i sense ni un núvol, tal com m’agraden a mi.

Martí, parir-te ha estat de les millors coses que he fet a la vida, i parir-te com ho he fet, respectant el teu moment i el teu ritme és el què em fa estar més tranquil•la del món, i orgullosa de mi mateixa. He deixat que la força de la naturalesa m’envaeixi, l’he deixat actuar i ha estat una bona guia. I ja ets aquí, petit, preciós, tranquil.
El pare m’ha acompanyat com un heroi en tot l’embaràs i en tot el part. M’ha fet sentir la dona més feliç del món, la més guapa, la més bona mare. Ha aguantat el part com un campeon, físicament i emocionalment. Ha estat el meu suport. Sense ell res hagués estat igual. Tens el millor pare que podries tenir.
T’estimo. T’estimem.
VIOLETA.

divendres, 9 de gener de 2009

Maternitat(s)

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.
Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?
Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

dijous, 8 de gener de 2009

Feliç retorn a les escoles i jardins d'infància

Bé, doncs ja s'han acabat les festes de Nadal - per fi, sempre diem- tot i que han anat força bé. Ara no puc, que me'n vaig a treballar, però afegiré alguna foto més a les diapositives, val la pena la careta dels nens en destapar els regals de Reis, estareu d'acord amb mi! El que els agrada més és el sorollet que fa el paper en desembolicar!

Apa, bona tornada a l'escola dels vostres fills, nebots, néts, germans...

En Martí ha viscut el seu primer Nadal. Aviat farà un any i diu la Violeta que em surt la vena de mestra quan intento ensenyar-li a posar un ditet perquè quan li preguntem quants anys tens respongui Un!

Com em passo, eh?

dissabte, 3 de gener de 2009

Ja vénen els Reis



Petitet meu:


S'acosta la nit més màgica de tot l'any. Serà la teva primera vegada, el primer cop que portaràs (o et portaran, que encara ets molt petitó) el fanalet encès per rebre els Reis Mags quan baixin del seu vaixell, que ve de l'Orient per portar regals als nens i nenes que teniu la sort de viure a l'Occident.


Una paradoxa, Martí, molt difícil d'entendre. Tan difícil, que cal haver madurat per veure que les coses haurien de canviar algun dia. I tota una vida per adonar-se que, malgrat els esforços innocents d'alguns, hi ha una colla de gent dolenta que no deixa que les coses canviïn. Però no t'amarguis, encara no.


Sigues feliç i prepara't, perquè vénen dies d'il·lusions per als petits innocents com tu!


___________________


Imatge de google: ITALIA FLORENCIA GALERIA DE LOS UFFIZI *ADORACION DE LOS MAGOS- 1504 Obra de DURERO ALBERTO 1471/1528


De dibuixets en veuràs molts. Però així que puguem mirar llibres, l'àvia t'ensenyarà, també, pintures de senyors importants, que se'n diuen artistes. Grans artistes de la pintura. Però ja en parlarem quan toqui, eh?