dimarts, 28 d’abril de 2009

Premi, primavera i cançó


El blog de l'àvia ha rebut aquest premi, de mans d'en Joan Martin, un mestre de Tarragona. Moltes gràcies, Joan, aquí el deixo, i que el reculli qui li faci il·lusió tenir-lo, de tota la gent que llegeix el blog de l'àvia.

Passat Sant Jordi i passada la Mare de Déu de Montserrat, ens endinsem en una primavera que se'ns descobreix ben entremaliada: ara fa sol, ara plou, ara tinc fred, ara fa calor. Què ens posarem? Caldrà agafar la rebequeta cada dia, no sigui que se'ns constipin els nens...

Deixo una cançó per als més petitons:

dimecres, 22 d’abril de 2009

Sant Jordi


Estimat Martí,
He trobat aquest dibuix i m'ha agradat molt. Pertany al web d'una escola, el CEIPM Parc del Guinardó, però l'he agafat com si fos un préstec, per ensenyar-te el drac, la princesa i el Sant Jordi somrient. Quan siguis més gran t'explicarem la llegenda i t'agradarà, cada any, celebrar una diada tan nostra.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Cançons de falda


Quan en Martí encara havia de néixer, al meu altre blog vaig demanar cançons de bressol per fer-ne un recopilatori. En vaig recollir tantes com per fer-ne tres CD's, que vaig regalar a tres persones del meu entorn que en aquell moment estaven esperant un fill. Sé que els va agradar, el que no sé és si els va ser útil, la veritat és que no els ho he preguntat mai. Va ser una crida que va tenir un èxit extraordinari entre els blogaires!


Ara estic recopilant cançons de falda. N'hi ha a mils, de cançons de falda, però el que m'interessa no és tant les que podem trobar en els cançoners tradicionals, que aquestes ja les podem trobar, precisament.

El que m'agradaria és que cadascú de vosaltres m'expliqués amb quines cançonetes - tradicionals o inventades- us relacionaveu i interaccionaveu amb els vostres nadons, des que van néixer, fins -diguem- cap als 2 anys.


Va, no sigueu tímids/tímides!

I... quina era, normalment, la resposta del nadó? (si ho recordeu....)

-----------------------------

Jo comentaré un dels jocs preferits d'en Ferran, el meu fill gran, que es solia donar mentre jo preparava el sopar i ell era assegut a la trona; en Ferran jugava molt per terra, però quan jo preparava el sopar em demanava asseure's a la trona, així "controlava" el que jo feia per la cuina. Recordo la porta de la cuina ben oberta - el pis era petitet i la cuina encara més - i al mig de la porta, la trona amb el nen.


Recordo...


mira, una ceba!

eba!

si, una ceba! t'agrada? a que és xula?

eba!

i ara un tomàquet, mira, un tomàquet!

ohh!

xulo, el tomàquet, eh?

etc...

------------------------

És evident que la conversa no té res de trascendent, però gairebé cada dia sorgia una cançó inventada, per suposat, o un conte, sobre algun dels aliments o sobre algun estri de cuina. Eren moments entranyables. És evident que ara no podria reproduir cap d'aquelles musiquetes que inventava per a en Ferran, però el que és cert és que en tinc un record de mirades, de tacte, aprendre textures, colors i formes, sabors, de paraules, de gestos...


L'hora del dinar era molt més prosaica, potser per això no la recordo massa...


I segur, segur, que els meus tres fills recorden quan el seu avi (el meu pare) els donava la sopa, tot explicant-los el conte de "la maravilleta" (on la protagonista era un granet de maravilla, visca la imaginació!)

------------------------

Bé, doncs, el que demano és això: experiències ... alguna cançó (la lletra, és clar, a no ser que pugueu enviar-me també la música, si en teniu l'oportunitat, cosa que seria perfecta), algun petit poema que perduri a la vostra memòria, alguna paraula carinyosa inventada o no ("moneta" "pipirimundi" "Ferranicu" "piru" "rei de sucre") etc... aquestes cursilades que sabem dir, però que tan ens agraden i els agraden a ells.

Perquè no ho són, de cursilades. Perquè són mots que traspuen amor.


Apa, ja teniu deures!

diumenge, 5 d’abril de 2009

Comunicació i llenguatge

Vull donar les gràcies, des d'aquí, a l'atenció que em van prestar ahir els pares i mares que van assistir a la xerrada sobre llenguatge. Val a dir que ha de costar concentrar-se en un tema tan complicat, mentre tenim els nostres nadons voltant per la sala (nadons que es van portar tan bé que quasi no m'ho podia creure)


La impressió que vaig tenir en acabar, va ser que molts havíeu interpretat més la part tècnica que la part emocional del que vaig dir: segurament, deu ser perquè hi vaig posar massa èmfasi. Espero i desitjo que als tallers us quedi més clar el que vull dir:


Bàsicament, que el llenguatge es dóna quan hi ha situacions d'interacció. I vosaltres, tots i totes els que éreu a la xerrada, poseu als vostres infants en situació d'interacció en cada moment de la vostra vida. Quin millor contacte hi pot haver que el contacte cos a cos, mirada amb mirada, carícia amb somriure?
Quina millor comunicació que els actes d'amor que els dediqueu als vostres nadons?
Voleu un silenci més eloqüent?

Bones vacances a tots i a totes! Jo no marxo pas, aquests dies, així que segurament em trobareu per aquí. Si voleu venir a menjar xocolata, ja ho sabeu, sereu benvinguts, com sempre!

divendres, 3 d’abril de 2009

Per reflexionar

Aquí us deixo un video satíric dels Monthy Pyton, que reflecteix força bé alguns dels aspectes de la nostra societat actual. És esperpèntic (però no gaire més que el que està passant en alguns hospitals i clíniques)
Fa riure (per no plorar).
Estic molt contenta que la meva família hagi decidit no entrar en aquest joc i s'estiguin deixant les energies en intentar que els entenguem. Costa, entendre'ls. Però un cop hi entres, ho vas veient més clar.
Què en penseu?
Jo no sóc gens radical, més aviat sóc molt flexible, però potser amb això de ser àvia m'estic tornant exigent.
De savis és rectificar? això diuen!
P.D.- Agafeu-vos el video com el que és: una ironia, una sàtira, un esperpent. No tinc pas intenció d'ofendre a ningú perquè respecto totes les opinions. Penso, malgrat tot, que la nostra societat s'està desnaturalitzant cada vegada més. Això si que ho penso.