- Si. Un estel!
- I a lluna, mia lluna
- Si, la lluna també. Que bonica, eh?
- Petita.
- Si, ara és petita.
- ¿La? - assenyalant els llums que veiem des de la terrassa.
- Allò són els llums de Blanes.
- Nonono. Tooooooooooooot esteeeeeeeeeeeeeels!
imatge retocada d'una altra trobada a internet (http://farm4.static.flickr.com/3055/2706768241_dc906b3156.jpg?v=0)
8 comentaris:
Hola guapíssima, com et va? Com sempre me encanten els teus post. Aquest és un raconet per a passejar-se, poc a poc.
He pensat hui amb tú, perque he fet un post sobre llibres d'avis i àvies, originals. Et fico l'enllaç:
http://bibliocolors.blogspot.com/2009/09/llibres-infantils-sobre-avis-i-gent.html
Es llegim.
Besadetes
Mmmm...les primeres paraules i la relació que en fan amb allò que coneixen. Toooot esteeeeels! M'encanta :)
un petó
Aix! que bufó! M'encanta!
Per què no tenim tota la vida aquesta mirada? Qui o què ens prostitueix l'ànima? eh? eh? eh?
Qui o què, Paseante? jo també m'ho pregunto. I en quin moment de la vida comença, aquesta prostitució de l'ànima, eh? eh? eh?
:D
Carme, m'imagino les nostres cares (la teva i la meva, vull dir) davant el que fan en Guillem i en Martí i tinc el perfecte retrat de l'àvia-lloca! hehehehhe!
Joana, si t'ho mires bé, potser tot han estat estels en algun moment! som nosaltres, els adults, que hi veiem simples llums...
Ja hi he anat, Sàlvia, moltes gràcies! ja t'has pres una tasseta de xocolata?
Publica un comentari a l'entrada