Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris natalitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris natalitat. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de febrer del 2009

L'experiència de l'Anton

L'Anton m'ha fet arribar uns poemes deliciosos, dels quals us en transcric només un, el que té més relació amb els naixements... és tendre i divertit, llegiu-lo!
És el primer punt de vista d'un home que ens arriba, eh? a veure si se n'anima algun altre...
Gràcies, Anton!

CINC FILLES . CINC FILLS

Escrit d’Antoni Fortuño Sas - 1998

( D’aquells temps en que no venia d’un .)


Però si que vull contar-vos

el que la mare em contà.

- la recordo per narrar-vos

un fet que a molts ha passat.-

La parella joveneta,

ell i ella sols vint anys,

es casaren, de presseta

al pot de mel van sucar.

-Noia, que tens ja panxona.-

Al poc temps ja va explotar.

"Reina,princesa,duquessa,

ulls de cel,cabells fil d’or,

la parella,-ànima encesa-

rebien el fruit d’amor.

Poc temps passa. neguit jove.

- Ara un noi me’n portaràs.-

La sement la tira al cove,

-Sí,sí,sí que en sortirà.-

Però, el resultat que esperen...

Nina galtes carmesí,

rialla dolça. Veneren

la filla. Volien fill.

No descarten pas la idea

de tornar-hi un altre cop.

- Ara ,noia,es la tercera,

encertarem. NO, SI, NO...

Desfullen la margarida.

Ell n’està d’entusiasmat.

-Quan batega,té embranzida?

Té coratge...NIN SERÀ.-

Però el desig no es promesa.

La caixa quan s’obrirà

pot dur-ne la gran sorpresa.

Nasset rodó. Cul ben badat...!!


A un amic que sols té mascles

- Diguem, noi,com ho puc fer...?-

- D’aquelles soques fes ascles,

mira,a mi em va més que bé.-

Es cansa d’asclar, es cansa...

-Noia. Va,va,esbafeguem.

Suorós hi torna i descansa.

Ho tindrem,ara si que ho tindrem.-

Quan l ‘olla ja n’és xafada´

i esboterna el contingut

és diadema de fada

el que els dóna nou ensurt.

Encara que bé l’accepten

clar,no tenen més remei,

l’un al altre els dos es repten

per últim cop va tornem.


L’esperança no és perenne.

Ella febril resa a Deu.

Ell,ateu,canvia de regne

i busca bruixots arreu.

Bola de vidre,mars d’aigua,

de pèndul farà el Roscof,

tiba el ventre com paraigua

i el pèndul diu que és un NO I.

Quan arriba l l’hora bona

de saber-ne el resultat,

ell,neguitós,a l’espona

s’assenta malhumorat

doncs,la comadrona parla,

- Puja,puja,ja ha arribat.-

-Fill o filla,que és?- ell garla

amb to de extremunciat.

- Una filla més bonica

que una tempesta de llamps.-

-Jo no pujo- ell li replica -

Me’n vaig de presa a llaurar.-

Pel camí,per baix Anhorta,

troba ,dels mascles,seu amic

- Com t’ha anat. Diguem,- l’ exhorta.-

No m’ho diguis...No tens FILL!?

Amb cap cot i esquena corba,

amb caminar revellit,

no contesta,ni es destorba

en son renec d’esperit.

-A tu sempre el vent de cara...

A mi, tramuntana i cerç...-

-Si vols!? No ploris pas. Para,

jo tinc per els dos remei,

Jo puc donar-te els cinc homes,

tu cinc dones em daràs.

- Jo no venc les meves pomes...-

-Els portarem a l’altar.

Quan sigui hora de casori,

armarem el gran desori

i ningú se’ns en fotrà.-


Imatge trobada a google i retocada.

diumenge, 1 de febrer del 2009

L'experiència de la Carme

Imatge: dibuix de la mateixa carme. No m'he atrevit a manllevar-li una foto amb la seva filla on està realment guapa, en tot cas, Carme, si tu em dones el teu permís, la penjaré.

L'experiència de la Carme

Explicar l'experiència del naixement dels fills és a la vegada engrescador i difícil no sé si m'enrotllaré massa.


Quan va néixer la meva filla, vaig anar a la clínica en trencar aigües, però encara no havia tingut cap contració.


A mi m'havien proposar fer-me l'epidural i em va semblar bé.Va ser un part llarg i lent ja que vaig estar des de la primera contracció a la clínica i com tu bé dius, Montse, allà ja no et deixen bellugar i t'estan controlant tot cads 5 minuts.


Va ser una llarga nit, però tot anava bé i jo estava força tranquil·la malgrat les hores. Crec que també em van posar l'oxitocina acostumada. Quan estava a punt de néixer ja era al matí, va sortir al punt de les nou d'un dilluns i deu serr per això que sempre ha estat una pencona. Tant bon punt em van posar l'epidural em va marxar el dolor; m'hagués quedat adormida de tan cansada, però jo sí que podia empènyer i això em va obligar a no adormir-me. Va sortir amb ventosa - és veu que costava - i amb el cap com un cogombgre d'allargassat. També me la van dur neta i polida i endreçada, una bona estona després que hagués sortit.


Clar que hagués preferit tenir-la pell amb pell, però vestideta igualment era un gustet tenir-la als braços.Crec que l'epidural té aquest avantatge sobre el pentotal: hi ets... encara que estiguis esgotada hi ets.


El segion part va ser una mica menys llarg, però va ser la repetició de la jugada, va ser força semblant. Jo no estrava tant cansada. Crec que el vaig viure més intensament, ja sabia de què anava i podia viure'l millor. Però hi ha una cosa que no va acabar de ser com hauria de ser... i és que et sents com anul·lada.


Et fiques dins d'un protocol i si no ets molt tossuda i tens les idees molt clares del que vols... (cosa que no era el meu cas, jo sóc més aviat massa adaptativa) ells van a la seva i tu no tens re s a dir, tot el que no hagis parlat o pactat abans, en aquell moment ja no val.Com en totes les coses importants de la vida, he de reconèixer un cop més que he estat afortunada.


Ai! em descuidava de dir que el meu fill, el segon, va nèixer en dissabte i cap a les 11 del matí, i potser també deu ser per això que és un artista, un somiador i que s'acostuma aprendre la vida molt més en calma, sense estressar-se. :)


La Carme amb la seva filla.

dimarts, 27 de gener del 2009

L'experiència de l'Evonica

Imatge trobada a internet.
L'experiència de l'Evonica

No sé ben bé com iniciar el meu relat.

La comadrona del curs de pre-part sempre ens avisava:No hay nada en un parto "de obligado cumplimiento".I jo pensava...el meu serà completament normal.

Vaig anar-me mentalitzant dels dolors del part,de perdre les pors,de pensar en positiu...i quan ja semblava que estava segura...va i el metge em diu que ve de natges i que serà cesàrea gairebé segur!vaja!
En fí...una preocupació menys.

Vaig anar a parir una tarda a l'hospital com el que va al cinema.Jo estava nerviosa però el naixement del meu Joan petit no depenia de mí. Recordo el fred que tenia a la sala pre-part,després a la sala de parts on em van posar l'epidural(com hagués agrait l'escalfor de la mà del meu marit!).

Havia de tenir al meu Joan a les vuit del vespre,però estava ple de parts d'urgències i el meu...es va anar allargant.

Al final es decidèixen a posar-me l'epidura: "ara no et moguis" em diuen. Arriba el meu metge,el conec i li tinc molt apreci."Per fí-vaig pensar."

Sí,sí! ...doncs l'epidural no va fer l'efecte desitjat i jo vaig començar a notar com el bisturí m'esgarrapava suaument la pell.No us alarmeu!!No em feia mal!!!Però al avisar al metge em van donar un sedant.Fí del meu part.

No és just,oi?

Recordo que una infermera li deia al meu fill que ara que ja coneixia al pare i les àvies.Tocava conèixer la mare.

Vaig fer esforços per obrir els ulls i... El vaig veure! Em mirava amb els ulls ben oberts.El tenia davant meu,no plorava.

Quins ulls!!Eren d'un colors blau molt viu!Només vaig poder apropar el palmell de la meua mà a la seva galta i li vaig dir:

Hola...què guapo ets!
Poc original,no?

No el vaig poder abraçar,ni posar-me'l a la pell. Se'l van endur per posar-lo amb una manta tèrmica.

Quan em van portar a l'habitació em vaig fer un tip de plorar a l'ascensor.La infermera em deia: "Llora,llora,que es normal que te emociones".

Però jo no plorava per això.Plorava perque m'havien tret l'oportunitat de ser la primera en donar-li la benvinguda al meu fill.Era el meu fill!

Després va venir allò que no vaig tenir pujada de llet per rematar-ho!

Ostres! I tant que en un embaràs i en un part no hi ha res "de obligado cumplimiento"!!!

Però és que al meu semblava que res anava del dret!

Ja ha passat un any i sóc una mare molt feliç. Ara no treballo i puc gaudir plenament del Joan petit.Ell cada dia em sorprèn.Creixem junts dia a dia i sé que no totes les mares ni pares tenen la sort de gaudir-ne. Després de tot,em considero una mare afortunada.

Això sí:aviat aniré a buscar-ne un altre,i el metge ja està avisat:

No vull que m'adormin per res del món i vull ser la primera en tenir-lo als meus braços. Aquesta vegada jo posaré "el obligado cumplimiento"!!!

ufff.gràcies Montse!!!

dilluns, 19 de gener del 2009

Proposta


Us demano permís per posar els vostres comentaris (d'un en un) en aquest blog, però en forma de post, com he fet amb el de la Violeta, tot i que ella el tenia escrit a part. No vull fer com els de telefònica, que si no vols alguna cosa, ho has de dir. Jo no posaré el de ningú que no me n'hagi donat permís abans. Què hi dieu? No els posaré pas tots seguits per no monopolitzar el tema, però si que en penjaria un a la setmana, si de cas. Considero que totes les vostres experiències són extraordinaris documents humans, i "aquí" tenim ocasió d'expressar el que sentim sense pressions externes.

Ja em direu alguna cosa. Si us ve de gust allargar-vos més del que heu fet al comentari, em podeu enviar el text en forma de doc. al meu correu i ja està.


Per altra part, espero més fotos de nadons, nens petits, nens més grandets... i se m'acut que ja que hi som, per què no deixar l'edat sense límit? Així, si hi ha algú que ja té fills adolescents o més grans, també hi pot participar... no sé, potser ara m'embolico, aix, bé, vosaltres mateixos/es, eh?

Apa, queda dit!
_____________
Imatge: Maternitat, del pintor mallorquí Anglada Camarasa. Trobada a google.

dilluns, 12 de gener del 2009

L'experiència de la Violeta

Me la sabia perquè ho vaig viure en -diguem-ne- segona persona, però quan ho he llegit per escrit m'he tornat a emocionar, com m'he emocionat amb els relats que heu anat fent de les vostres experiències. Sé que és molt llarg, però la Violeta me n'ha cedit els drets i és per això que em permeto transcriure'l sencer. Moltes gràcies.
Si algú de vosaltres té ganes d'explicar el seu o el de la seva dona, germana, néta... amb més detalls que en els comentaris, em pot enviar el doc al meu email i amb molt de gust li penjaré com a post.
Quant a les fotos dels nens i nenes, animeu-vos, va, que de moment en tinc uns quants...
_______________________________________________________________________
El naixement d'en Martí.

25 de Gener de 2008

És divendres.
Avui m’he quedat fent el ronso a llit. En Jordi ja ha anat a treballar. Quan m’he llevat i he anat a apujar la persiana de l’habitació, he sentit una punxadeta, una sensació nova nou. Avui has de néixer, he pensat, i he somrigut. Però no n’he fet més cas i m’he anat a dutxar.
He baixat a plaça i he comprat molt, fruita i verdura, el carro a tope. La Rosa, de la parada de verdura, m’ha preguntat si volia que me’l pugés ella a casa, el carro (som veïns), però li he dit que no calia, ja hi estic acostumada. Ella m’ha recordat que no hauria de portar tan de pes.
He anat a l’Activa, a la terrasseta, a fer un cafè amb llet. Fa un dia preciós, fa sol, i s’hi està bé a fora, tot i ser Gener. Aquest hivern, amb tu a dintre, no he passat gens de fred!
Quan estava anant cap a l’Activa he tingut una altra punxadeta. Ui... M’ha trucat la mare, la teva àvia, i li he preguntat com era una contracció. (No he anat a classes de pre-part i ningú no m’ho ha explicat). Pel què m’ha dit, ja tenia contraccions. Quan m’he assegut a la terrasseta he trucat a en Jordi, molt emocionada i contenta, eufòrica. Tenia ganes de dir-li cridant, però no era plan. Li he dit que creia que tenia contraccions. S’ha posat súper content, molt, molt. M’he sentit molt tranquil•la, gens espantada.
M’he pres el cafè i he pujat cap a casa. Quan ha arribat en Jordi ens hem abraçat, contentíssims, i ja he tingut una tercera contracció. Ell ha posat el seny a tot plegat. Agafa el rellotge i comença a controlar cada quan les tinc. Jo em quedo a casa i ell, havent dinat, se’n va a treure l’Apu (el gos) a Pinya de Rosa. Jo, a casa, vaig contant cada quan les tinc. Quan arriba m’ho pregunta: cada mitja hora, o cada quart, no ho sé ben bé. Decidim que no vagi a treballar, puc estar dies així, però avancen ràpid i pensem que és millor que em faci costat.
No recordo bé què fem des que ell torna de Pinya fins a mitja tarda (és possible que, entre altres coses, preparem les bosses per marxar a l’hospital), però a mitja tarda decidim portar l’Apu a casa els seus pares per si ja anem avui mateix a l’hospital.
Passem un parell d’horetes allà, xerrant, llegint el diari, passant la tarda. Les meves contraccions són cada vegada més seguides, cada 10-8 minuts, i comencen a fer-se notar, he d’acompanyar-les amb la respiració, però són suportables totalment. Tinc la panxa molt molt baixa i molt rodona, sembla que porti una pilota de bàsquet sota del jersei. En Joan Salvador em fa fotos de perfil.
A quarts de nou, quan les contraccions ja són aproximadament cada 7-9 minuts, decidim anar cap a casa a agafar les coses per marxar. Quan hi arribem estic suada, tinc ganes de dutxar-me. Em dutxo i l’aigua calenta em relaxa i calma les contraccions, que es fan més suaus. Em senta bé la dutxa. Em poso roba còmoda i marxem. Són les 9 del vespre.
Pugem al cotxe i en Jordi posa el cronòmetre per saber cada quan tinc contraccions. Ara ja són molestes, cada vegada que en tinc una he de deixar de parlar i he de tancar els ulls. Envio missatges a la família: anem cap a Salt, no truqueu, avisarem quan hagi nascut en Martí. El meu pare truca; comencem a parlar però he de penjar, les contraccions fan mal.
Arribem entre tres quarts de 10 i les 10 del vespre (si no recordo malament). Les contraccions em fan mal, són cada 3-5 minuts. Entrem de seguida al box d’urgències. Em fan un tacte per saber la dilatació. No estic dilatada! Al•lucino! Així doncs, encara ha de començar tot. Em posen les corretges per saber que tot està anant bé. Passem així una hora aproximadament. A mi les contraccions em fan mal, no em puc creure que no estigui dilatada. Demano un iogurt, tinc gana. Després d’aquesta hora ens recomanen anar a casa i tornar quan el part estigui més avançat. Expliquem que som de fora, que és un pal un altre viatge en cotxe, etc., i ens diuen que si volem part natural, com més estona passem a casa, a la nostra manera, molt millor, no serà el mateix que passar-ho a una habitació compartida d’hospital. Acceptem i marxem. Són les 11.
Tinc gana i no sabem què fer. Anem a l’Espai Gironès, hi ha un Viena, una cadena de restaurants d’entrepans i amanides. Entrem i demanem. Les contraccions comencen a pesar-me a tot el cos. Amb cada una d’elles m’he de recolzar a en Jordi mentre fem cua al mostrador per demanar. Anem a una taula i entre contracció i contracció em menjo l’entrepà. Em fan molt de mal.
Tinc ganes d’anar de ventre, però no em veig en cor d’anar sola al lavabo. En Jordi m’acompanya. Amb les contraccions gemego. Jo ja no estic per tornar a Blanes en cotxe per després tornar a Salt. Decidim que busquem un hotel.
No sabem on anar. En Jordi truca en Joan Salvador, li demana que ens busqui algun hotel per allà o per Girona, en Joan Salvador també deu estar nerviós, perquè ni ell ni la Montse van massa ràpids a ajudar-nos. Finalment, no sé si perquè el trobem o perquè ens el diuen (tampoc ho recordo), anem a parar al Sidorme, allà al costat. Són les 12 tocades.
És un hotel nou, tipus “de carretera”, fred i impersonal. L’habitació està gelada i posem la calefacció a tope. Fa pudor de tabac (estem a la secció de no fumadors!). Jo no puc fer res més que posar-me sobre el llit, en posició fetal, o a la tortuga, tapada amb una manta, i passar contraccions. Són molt seguides, cada 3 minuts o menys, a estones en tinc de seguides, amb segons de descans, i em fan molt de mal. No puc concebre quantes hores hauré de passar així perquè neixi en Martí.
En Jordi té molta son. S’estira al meu costat i mig dorm, o reposa, o fa el què pot. Igual que jo. Recordo aquesta fase de contraccions com a molt dolenta i desagradable. Segurament perquè no acabo d’estar a gust al lloc.
He d’anar de ventre un parell o tres de cops. I m’imagino que és normal, per les contraccions internes que fan pressió.
Quan ja no puc més, decidim anar a la dutxa (no hi ha banyera). És petita, quadrada o un pèl rectangular. M’assec al terra i deixo que en Jordi em tiri aigua a les lumbars, que em fan molt de mal. Anem canviant de postura: ara a la panxa, ara a l’esquena... Ens diem que ens estimem. Es calmen les contraccions, es suavitzen i fins i tot s’espaien. No sé quanta estona passem a la dutxa, pateixo per en Jordi, que està allà, dret, despullat, mullant-me a mi, mort de son, i tinc por que agafi fred. L’estimo tant!
Tot d’una veig una mica de res de sang que s’escola pel desaigua de la dutxa i li dic que pari l’aigua. Analitzem la situació. No sabem què ha passat perquè l’aigua corria. No sabem si he trencat aigües o què és allò que he vist. Decidim que, ante la duda, tornem a l’hospital. M’eixugo i em vesteixo, tinc fred, estic destemplada. Marxem. Són les 3 tocades de la matinada. Ja és dissabte i la nit és molt freda.
Arribem a l’hospital i ens rep la mateixa llevadora. Em fa un tacte i em diu que he fet bona feina, estic dilatada de 5 cm. Ja ens podem quedar. La sang que he perdut és el tap mucós.
Em tornen a posar les corretges per mirar que en Martí està bé. No n’estic segura però diria que passo una hora més així.
Em proposen entrar a la piscina per passar contraccions, en tinc moltes ganes.
A un quart de 5, més o menys, entrem a una habitació que no puc dir com és perquè ni la miro. Entro a la piscina i agraeixo que la tinguin. És com un iacuzzi, m’hi puc seure, les cames estirades o flexionades, l’aigua, calenta. Apaguen les llums de la sala i deixen les pròpies de la piscineta, halògens que, reflectits amb el fons de la piscina, fan una llum groga. Tot és foscor. Ens deixen sols. Tanco els ulls. En Jordi, a fora, em diu que m’estima, i m’acompanya. Està cansat però no em deixa ni un moment. Em tira aigua sobre la panxa, li ha dit la llevadora que ens acostuma a agradar, però a mi em molesta i li demano que pari (segons jo, li dic bé, segons ell, malament; jo, ni me n’adono, però ell no em retreu res, no em diu res). Les contraccions es calmen, una treva pel dolor. Em relaxo. Segueixo amb els ulls tancats, no hi sóc, les hormones van fent de les seves perquè no dormo però estic out. En Jordi em filma una mica, durant la treva; sóc capaç de parlar, dic alguna cosa i faig algun somriure, no puc fer més que això. Tinc un rellotge davant i de tant en tant obro els ulls i miro l’hora. Segueixo tenint contraccions, però més espaiades. Agafo fred, i m’afegeixen aigua calenta. Tot d’una, les contraccions tornen a ser seguides i de cop sento la necessitat d’empènyer. Crido. Una força des de dins em diu que he d’empènyer. Surt sang. Ve la llevadora.
Comença l’hora de la veritat, penso jo. I les contraccions són molt seguides i fan molt de mal. I crido cada vegada que en tinc una. En Jordi em diu que respiri, em recorda les respiracions que ens va ensenyar l’Imma, però sóc incapaç de fer-les, en faig dues i torno a cridar, no puc evitar-ho. En Jordi de tant en tant m’intenta reconduir però li contesto algun improperi perquè em deixi tranquil•la, ho estic fent el millor que puc, el cos va sol i és gairebé impossible controlar-lo. En algun moment penso “oxitocina”, però m’ho trec del cap, no és el què vull, no ho he volgut mai. En Martí ha d’obrir-se camí al seu ritme, i jo li respectaré.
Estic agafant fred de nou, va sortint sang. Em fan un tacte, tot va bé.
A tres quarts de sis em proposen sortir de l’aigua i passar a la sala de part. Accepto. Necessito canviar de postura, a la piscina em sento limitada, he passat les contraccions de costat, agafada amb força a la barana, però sento que el meu cos està cansat.
A la sala de part em deixen la pilota, m’hi assec, amb el cap i els braços recolzats al llit, però estic molt malament, sento molta pressió a la pelvis i m’aixeco, no la vull.
Passo contraccions dreta, recolzada a en Jordi. Les cames no m’aguanten, m’aguanta ell. En passo més a una banda del llit, amb els braços per sobre d’aquest i en Jordi des de l’altra banda agafant-me les mans. Jo amb les cames flexionades però els genolls no arriben a terra. A cada contracció em sembla que li arrencaré els braços a en Jordi. Necessito estirar-me, no puc estar més estona dreta.
M’estiro al llit, cames en lotus, una treva al meu cos, les contraccions segueixen. Les llevadores em suggereixen que em posi de quatre potes, però no em puc moure, necessito reposar. Quan ja m’he refet els faig cas. M’agafo al respatller del llit i recolzo els genolls, d’esquenes a ells. Apreto i apreto, em fa mal tot. Necessito estirar-me de nou. Ho respecten. Crido. Em diuen que perdo força cridant, que concentri aquesta energia a sota, que serri les dents i apreti, com si volgués anar de ventre. Ho faig, em concentro molt, vull cridar però tanco la boca, em concentro en el camí d’en Martí, i intento ajudar-lo, empenyo enfora, en silenci, i em diuen que ho faig molt bé. Avanço, ho estic fent molt bé.
Em torno a posar de quatre potes. Tot comença a cremar, en Martí està arribant, el poden tocar. M’estic rendint, no puc més, estic exhausta, però quan em diuen que ja s’apropa el moment recupero forces, empenyo amb ràbia, amb totes les meves entranyes, sento foc a la vagina, tot crema molt, el dolor ja no és dolor, ja no sé què és, i comencen a veure un caparró. Empenyo un cop més i ja té la cara fora, li veuen, surt de cara a ells; empenyo una vegada més, molt bé, ja està, surt tot el cos, i me’l donen.
L’agafo, tebi, i l’abraço cap a mi. No plora, està en silenci, el tinc als braços, amb en Jordi al costat. Estic tornant a aterrar a la vida, a la realitat. En Martí ja ha nascut, és preciós, és petit, rellisca, està bé, tranquil. És tot màgic. Ens mirem amb en Jordi, una emoció continguda, no surten llàgrimes, és tot molt estrany.
Deixarem que deixi de bategar el cordó, així ho he demanat. En Jordi el talla. Posen en Martí a sobre meu i el tapen amb una tovallola, perquè no agafi fred.
Tria el pit esquerre, i comença a mamar. Està una bona estona mamant, no sé quanta. Tampoc sé com segueixen els fets a partir d’aquí.
Recordo que m’adverteixen que sortirà la placenta, i em pregunten si la vull veure. És clar! No recordo ni les contraccions per expulsar-la. És petita, em sembla estrany que tu hi hagis estat vivint durant 9 mesos i que ara me la treguin. Em fan 3 punts, una petita esqueixada a la zona perineal, un d’extern i dos d’interns. Et prenen la mesura i et pesen: 2,950kg i 49cm. Ai senyor, quina coseta!
Demano un entrepà de pernil i un suc, estic morta de cansament i de gana, i viva de felicitat. Ens pugen a planta.
Hem avisat a tothom que ja ets aquí i que tot ha anat bé.
I comença la nostra nova vida, ja som tres, i som la família més feliç del món. Després ja surt la felicitat en forma de llàgrimes, i el cansament, i l’orgull. Perquè tenir-te és el millor que ens ha passat, i ets preciós.

Has nascut el 26 de Gener de 2008, a les 7,45 del matí, dissabte, un dia solejat i sense ni un núvol, tal com m’agraden a mi.

Martí, parir-te ha estat de les millors coses que he fet a la vida, i parir-te com ho he fet, respectant el teu moment i el teu ritme és el què em fa estar més tranquil•la del món, i orgullosa de mi mateixa. He deixat que la força de la naturalesa m’envaeixi, l’he deixat actuar i ha estat una bona guia. I ja ets aquí, petit, preciós, tranquil.
El pare m’ha acompanyat com un heroi en tot l’embaràs i en tot el part. M’ha fet sentir la dona més feliç del món, la més guapa, la més bona mare. Ha aguantat el part com un campeon, físicament i emocionalment. Ha estat el meu suport. Sense ell res hagués estat igual. Tens el millor pare que podries tenir.
T’estimo. T’estimem.
VIOLETA.

divendres, 9 de gener del 2009

Maternitat(s)

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.
Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?
Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Innat o cultural? (3) RESUM

La setmana passada proposava una mini – molt mini- enquesta entre els qui volguéssiu participar, preguntant si això de voler tenir fills o no voler-ho creieu que era innat, biològic, adquirit, cultural...

He recollit totes les respostes i també he llegit un reportatge que sortia al magazine dominical de diumenge passat a La Vanguardia, que suposo que molts de vosaltres també deveu haver llegit. El reportatge es diu “Sin hijos por elección”. Me’l vaig llegir perquè vaig trobar que tenia molt a veure amb el que estàvem parlant. Cal que els que hem escollit tenir fills respectem aquells que han escollit no tenir-ne i això no sempre és fàcil. Com en tots els temes de la vida, per una altra banda, només que aquesta faceta és molt important, en les vides de tots nosaltres, ja que tenir un fill (o més d’un) no és una decisió per prendre’s a la lleugera. Però ara m’embolico.

Tornant al que m’heu explicat, uns quants penseu que el desig de maternitat/paternitat és biològic, com si formés part de nosaltres mateixos. Així, la Carme diu “tenir fills, de racional, no en té res “ i pensa que en qualsevol cas la qüestió cultural o social el que fa és modificar aquest desig o impuls biològic. Parla de la il·lusió, com més endavant en parlen la Zel i la Violeta.
L’instint maternal és exclussiu de les dones, diu la Joana, per les hormones i el seu funcionament. Ens parla de l’edat fèrtil, un tema molt tractat en la nostra societat actual. Tots recordem unes quantes dones que han sigut mares en unes edats en les què podrien haver estat àvies. Jo de vegades em pregunto què passarà quan els fills d’aquestes mares tardanes tinguin aquella edat en la qual necessiten no la protecció sinó la companyia dels pares. De fet, acompanyar-los es pot fer sempre, tinguis l’edat que tinguis, però suposo que ja m’enteneu. Un pare tardà no sembla tan “estrany” com una mare tardana. I segurament ara mateix el Manel se’m tirarà a la iugular (i potser algú més), adduint que això no té res a veure amb res. El cert és que jo penso que a l’edat que tinc ara em sento molt bé com a àvia i com a mare de fills grans, però no sé si em veuria amb cor de pujar cinc adolescents com vaig fer “quan tocava”... digueu-me covarda! Però me n’estic anant de tema.
En Josep Lluís ens diu que els homes també tenen el seu instint, tot i que sembla que s’ho pensen més que les dones. I és cert, Josep Lluís, tot plegat és complicat. També hi deu haver diferents maneres de veure-ho i de viure-ho. Quan la il·lusió i el desig són compartits, segurament tot és molt més planer. Quan no hi ha consens, la cosa es complica sempre, ja no solament en aquest tema.
La Mar sembla tenir la maternitat a dins des que va néixer, de fet hi ha moltes dones a qui els passa el mateix. Només que ella sap - aquí la part racional i cultural - que li cal esperar.

Jo mateixa sé que des de sempre que havia dit que en volia tenir, de fills, però vist des d’ara mateix, em sembla que si no n’hagués tingut tampoc no hauria estat traumàtic. Però com que no ho he experimentat, no ho puc saber. Tinc una colla de parelles amigues que van decidir no tenir fills i jo els veig molt tranquils, la veritat. Però ja dic, es fa difícil de dir què hauríem fet si... perquè a misses dites ja no hi ha volta de full.
La Zel també diu que en el seu cas fou urgent, frenètic i sobtat, gairebé coincideix amb el que diu l’Anna, el desig de tenir un fill, de molt joveneta, per tal que l’amor donés el seu fruit... és ben bé que cadascú ho viu a la seva manera, oi? No sé què dir-te, Anna, no crec que ses pugui parlar de bogeria o d’acte irresponsable. No en el teu cas, que n’hi deu haver molts que sí, però aquest ja seria un altre tema. Avui parlem de la maternitat/paternitat volguda, desitjada, o no volguda, per decisió pròpia.
En Manel, en certa manera, ens està dient el mateix que la Carme, només que amb unes altres paraules: pot ser que sigui innat, que es mantingui en estat latent a dins de cadascú i que en algunes persones es desenvolupi i en d’altres no, depenent del seu entorn (aquí hi hauria la part cultural, apresa i racionalitzada).
La Son ve a donar-me la raó (suposo) en el sentit que sí que molts dels factors que ajuden a què vulguem o no vulguem ser mares o pares són el resultat d’una interacció amb l’ambient. I d'ovella negra, res de res. És el que hi ha!

A mi el primer fill “em va venir” sense haver-lo anat a buscar... però en el mateix moment en què em vaig saber embarassada vaig canviar el xip. Per què? Doncs perquè en aquell moment no estava preparada psicològicament per ser mare i m’hauria agradat molt poder viure un parell d’anys sola amb la meva parella. Però llavors –tot i que no fa tants anys, tampoc – les coses anaven de diferent manera, al menys en el meu entorn proper. Vull dir amb això que, tot i que quan el vaig tenir em vaig sentir molt realitzada i molt dona i molt mare, si no l’hagués tingut fins al cap d’un parell d’anyets em sembla que m’hauria sentit igual de realitzada, de mare i de dona, però no ho sé...

La Violeta afirma que és innata, però està convençuda que hi ha una part de voluntat pròpia: un desig de propagar l’amor de parella més enllà. Potser alguns i algunes tenim tant d’amor que l’hem de projectar cap a fora... encara que aquest “fora” sigui molt a dins. La veritat és - tu ja ho saps- que la teva manera de portar la maternitat és admirable i envejable.

L’Edelia parla d’un desig més primari encara, que és el desig sexual, però tots sabem que el fi primer de la sexualitat no és el plaer, al menys no en les bèsties – només les persones estem sempre “en zel” – sinó que té per objecte la reproducció. De tota manera, Edelia, pensa que no sempre s’ha tingut l’oportunitat d’escollir. Fins que no hi va haver la píndola anticonceptiva les dones ho tenien molt magre, això del sexe per plaer i prou. “El problema se’l queda ella”, sentíem dir a les nostres àvies, mares , tietes i veïnes. La revolució sexual dels anys seixanta va ajudar molt a aquesta “alegria”... però em sembla que ja m’estic ficant en un altre tema!
I per fi, la Jessica, pel que ens comenta, també pensa que és innat, que es manté latent fins que un bon dia – les circumstàncies hi porten, segurament- es sent la necessitat de treure’l cap enfora: sorgeix el desig de tenir un fill. I també comenta allò que diem, el desig de prolongació de nosaltres mateixos en un altre ésser a qui donem vida! (és molt fort, això! És un miracle?)

Bé, com que no vull allargar-me més, ho deixo aquí.
Moltíssimes gràcies a tots i a totes els que heu participat. Continuarem amb altres temes relacionats, ok?
Ara us deixaré descansar uns dies!

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Innat o cultural?

Imatge: http://www.passion-estampes.com/deco/affiches/klimt/gklimtmaternite.jpg
Maternitat. Gustav Klimt
La maternitat, en el meu cas i en el de moltes de "les meves contemporànies", gairebé no va tenir temps de ser plantejada com a tal. Més aviat el que ens preocupava era si seríem capaces de tirar endavant amb una feina fora de casa, més una feina dins de casa, més una criatura, tenint en compte que les que treballàvem només teníem tres mesos de baixa maternal i encara gràcies i que pensàvem que si deixàvem la feina durant - posem per cas- un any sencer, el més segur era que la perdéssim i, consegüentment, perdéssim el tren del treball, que tant ens havia costat aconseguir al llarg de la Història. I les que no treballaven fora de casa, es morien de ganes de fer-ho.


Ara, a alguns, ens arriba el moment de viure una "segona maternitat", des del punt de vista de ser "doblement mares". Però aquí també hi entren els homes, que es pot dir que són "doblement pares"... tot i que encara que no sigui així, també en podem parlar. Vull dir, no voldria limitar el tema als avis i prou, evidentment. M'agradaria que tots, aparellats o no, pares i mares o no, avis i àvies o no, hi diguéssiu la vostra.


Homes i dones, tots plegats! Avui la pregunta aniria per aquí.


El desig de ser mares (i pares) és:

Biològic?

innat?

adquirit?

cultural?

social?

...

Va, som-hi?