Només es veuen bé les coses amb el cor...

L'essencial és invisible pels ulls.

Els infants han de ser molt tolerants amb els adults.

Antoine de Saint Exupery

Quien bien te quiere NO te hará llorar

Imatge: http://www.crececontigo.cl/upfiles/userfiles/image/mama%20con%20guagua.jpg

Llegiu aquesta entrada de blog, em sembla que no té desperdici. Quina és, la vostra opinió sobre aquest tema?

Imatge: google

Aquesta setmana és la darrera que m'he fixatde temps per fer el muntatge amb les fotos dels vostres nens. Teniu temps fins demà d'enviar-me'ls, aquells i aquelles que ho vulgueu, fins avui a la nit, perquè demà a la tarda m'hi posaré.

Maternitat(s)

Estava pensant... quan vaig començar aquest blog no tenia ni idea si seria teòric, pràctic o ambdues coses a l'hora.

Em fa l'efecte que és totes dues coses. La teoria - diuen- fa falta per poder-se inclinar cap a un cantó o cap a l'altre, però la pràctica, senyors i senyores, és el que de veritat ens fa aprendre les coses.

La meva teoria - em podeu lapidar virtualment, si voleu - es nodreix de bocins de moltes teories. Hi haurà qui em dirà que sóc eclèctica. I en segons quins àmbits, ser eclèctica és un pecat mortal de necessitat. Gairebé et poden excomunicar d'un paradigma determinat.

Doncs bé, em reafirmo amb el meu eclecticisme per poder començar a dir-hi la meva davant d'allò que penso que no hauria de ser. Respecto tendències, evidentment, però hi ha coses que clamen al cel i m'agradaria poder expressar-les tranquil·lament. Com que el blog és meu, ho faré i, tal com diuen, si surt amb barba Sant Anton i si no, la Puríssima Concepció(n).

Quan vaig tenir el meu primer fill, que ara té 31 anys, la meva ginecòloga em va dir meravelles del pentotal, que era l'anestèssic que es feia servir aleshores per treure els dos o tres darrers dolors de les mares que parien

Com sempre, la teoria era molt bonica, però a la pràctica i vist des d'ara, crec que ens van enredar com a "xines". El primer que van fer quan vaig ingressar a la clínica va ser posar-me "el gota-a-gota". Oxitocina. Per allò de les contraccions. Em van trencar aigües amb una espècie d'agulla de fer mitja (ja ho sé, que no ho era, ja ho sé, però exagero) i vaig estar set o vuit hores entre dolors de part, que vaig viure lligada al poltre de tortura, sense poder-me moure. Entre dolor i dolor intentava dormir, i a fe dels déus que de vegades ho aconseguia, però em despertava a la següent contracció.

La veritat del pentotal era que aliviava els darrers dolors i que els metges podien tallar-te (fer-te l'episiotomia) perquè el nen sortís amb més tranquil·litat. La veritat és, també, no val a dir coses que no són, que gràcies a aquesta anestèsia es van salvar moltes vides, de mares i de nadons. Al menys així és com a mi m'ho han explicat.

Però aquí hi ha una altra veritat, i és la part negativa: normalment, amb el pentotal, la mare s'adormia, però el nadó també, amb la qual cosa, es veien escenes tan esperpèntiques com la que - jo no la vaig veure perquè dormia- vaig protagonitzar jo, segons el pare dels meus fills - que ho veia per una finestreta de la porta, perquè no el van deixar entrar!

Resulta que la comadrona, en les tres o quatre darreres contraccions, es va haver de posar de genolls a sobre meu per "apretar", ja que jo, adormida com estava, no podia fer-ho. No hi va haver patiment fetal, perquè ambdós dormíem, però no sé jo... vist des d'ara em semblen uns mètodes ben bèsties, tenint en compte que tenir un fill hauria de ser una cosa tan natural com... la vida mateixa, perquè és la vida mateixa.

Una altra bestiesa - ara ho veig, aleshores em semblava normal- és que quan va néixer el nen, en lloc de deixar-me'l de seguida, se me'l van endur per "rentar-lo", posar-li alcohol a la pell i bufar perquè plorés (com que estava adormit...) i, això si: quan me'l van portar, anava net, polit i enclenxinat com si hagués d'anar a un sopar d'aquells de "menjar fideus".

Ho trobeu normal?

Un altre dia parlaré de l'alletament.

M'agradaria saber les vostres experiències en la maternitat. Tant de mares,com d'àvies, com de tietes, com de ... les tietes que no tenen fills, poden explicar l'experiència de les seves germanes, mares, àvies, amigues, cunyades... Va, animeu-vos!
Violeta, tu pots dir-hi la teva, però si vols escriure llargament... fes-ho a part, el teu escrit mereixeria un post sencer. D'acord?

Gràcies a tots i a totes els /les que em llegiu.

Les imatges són de google.

Ja vénen els Reis

Petitet meu:

S'acosta la nit més màgica de tot l'any. Serà la teva primera vegada, el primer cop que portaràs (o et portaran, que encara ets molt petitó) el fanalet encès per rebre els Reis Mags quan baixin del seu vaixell, que ve de l'Orient per portar regals als nens i nenes que teniu la sort de viure a l'Occident.

Una paradoxa, Martí, molt difícil d'entendre. Tan difícil, que cal haver madurat per veure que les coses haurien de canviar algun dia. I tota una vida per adonar-se que, malgrat els esforços innocents d'alguns, hi ha una colla de gent dolenta que no deixa que les coses canviïn. Però no t'amarguis, encara no.

Sigues feliç i prepara't, perquè vénen dies d'il·lusions per als petits innocents com tu!

___________________

Imatge de google: ITALIA FLORENCIA GALERIA DE LOS UFFIZI *ADORACION DE LOS MAGOS- 1504 Obra de DURERO ALBERTO 1471/1528

De dibuixets en veuràs molts. Però així que puguem mirar llibres, l'àvia t'ensenyarà, també, pintures de senyors importants, que se'n diuen artistes. Grans artistes de la pintura. Però ja en parlarem quan toqui, eh?

Més sobre llenguatge

imatge de google

Sento una conversa per la ràdio. Més que una conversa, és un monòleg. El presentador parla d'aquell llenguatge una mica afectat que els adults fem servir sovint quan parlem amb la mainada. I parla d'aquesta afectació com si fos un error, com si el nen petit que ens escolta es digués a ell mateix: es pensen que sóc "tonto".

Jo vull aclarir un parell de coses. Parlar a un infant com si no et pogués entendre és un error, si. Parlar-li amb aquell llenguatge que en diem de drap, fent servir eufemismes i pronunciant malament les paraules expressament perquè ens sembla que fa més gràcia, també ho és, un error. Més que res, perquè és cert, que els infants no són "tontos". Fins aquí, d'acord.

Però , atenció: aquell to de veu lleugerament afectat que fem servir, no és una altra cosa que una manera natural d'atraure la seva atenció. Està relacionat amb la funció de requeriment, és a dir, amb quan volem que el nen ens presti atenció, i que depèn, moltes vegades, de l'èmfasi que posem en el missatge: el to de veu, l'expressió de la cara, el llenguatge no verbal...

O sigui que, atenció, no ens confonguem:

Parlar a l'infant com si fos tonto, NO.

Impostar lleugerament la nostra veu per captar la seva atenció, acompanyant-nos del llenguatge no verbal SI.

És el que el nen està esperant, a nivell inconscient. I compleix una funció important.

Atenció!!! Estic parlant de NADONS!!!! De nens molt petits que encara no tenen llenguatge pròpiament dit.

Eixugueu-me la bava si us plau!

En Martí gateja per tota la casa i ens fa trencar de riure, però al mateix temps s'ha de vigilar perquè no es faci mal donant-se cops. De vegades protegim la tauleta de vidre gruixut amb "porexpan", als seus pares els fa gràcia, no recorden que, fa molts anys, ells alguna vegada es van fer mal en situacions semblants. I nosaltres els expliquem que som la darrera generació de les "gorres de cop". Algú se'n recorda, dels barrets de cop?

Després, en Martí es dirigeix cap allà on sap que hi ha la planta per tocar la terra. (Ho sap?) Jo penso que no solament ho sap sinó que recorda perfectament on és cada vegada que ve a casa nostra. Quan tanquem la porta perquè no s'hi acosti encara no diu res, només ens mira, gira cua i se'n va a explorar altres terrenys. Algun dia ens preguntarà "per què no em deixaveu tocar la planta?"

Tant de bo tinguéssim un jardí.
Un dia, ell potser tindrà un jardí i podrà tocar la terra sense perill de ratllar el parquet!

Hem d'adaptar les cases als nens o els nens a les cases?

Sigui com sigui, en Martí ens fa a tots una mica més feliços!

Des d'uns altres ulls

Imatge de Google

Quan vaig acabar magisteri tenia 18 anys. Em van posar dins d'una aula amb 48 nens i nenes de P5 i em van dir: fes-t'ho com vulguis, però des del setembre al juny han de sortir tots llegint.

Vaig al·lucinar, però em vaig espavilar per fer-ho. Van sortir tots llegint, però si jo ara pogués rectificar alguns dels meus mètodes amb aquells dos o tres nens i nenes que els costava més que als altres, ho faria sense dubtar-ho ni un moment. Bàsicament, era una mestra cridanera, com una mena de sergent de cavalleria. Els nanos anaven a toc de pito i jo no em sentia satisfeta.

Em vaig apuntar a fer psicomotricitat. Alguna cosa va canviar en mi i en la meva manera de fer, però no l'essència. Jo hi patia. Però eren altres temps.

Recordo que els divendres els deia "ja sabeu, nens, que demà és dissabte i que el que no vulgui venir que no vingui". Els dissabtes, normalment, hi havia força absentisme i només venien 23 o 24 nens. El dia que més, podien ser uns 30.

El dissabte era el dia que jo respirava, a l'aula! Repeteixo: eren altres temps i deu nos en guard que ens haguéssim queixat perquè teníem massa nens!

Quan vaig ser mare vaig canviar bastant la meva manera d'enfocar les classes. Només havien passat 5 anys des que havia començat a treballar com a mestra, però a mi em semblava una eternitat i llavors ja vaig començar a rectificar "maneres". No cridava tant, els tractava amb una altra mena de consideració. Quan algun nen o nena no aprenia, intentava -com a mínim- preguntar-me per què. O canviava de mètode de lectura amb ell o amb ella. No sempre triomfava, però em sentia millor per dintre.

Ara que sóc àvia i després de molt de temps d'estar allunyada de les aules com a tals - jo només veig els nens d'un en un o faig observacions dins l'aula, però no en sóc la tutora- Ara que sóc àvia, deia... he contret la síndrome d'Estocolm. Em poso al costat dels nanos (sobre tot els de P3) i em miro de cua d'ull la mestra quan crida o quan rondina i somric quan està contenta amb els nens i quan els parla amb aquella dolçor que es mereixen o els fa una carícia.

Com canvien les perspectives, eh?

Sentència pròpia sense gaire fonament

El més bonic per una mare i per un pare a les cinc del matí és tenir el seu nadó al costat, sentir com respira i/o com plora, canviar-lo, donar-li el pit (la mare), comprovar que va creixent i tenir la certesa que "aquella personeta l'hem feta nosaltres"...

El més bonic per una àvia i per un avi a les cinc del matí és saber que el seu nét respira i/o plora, comprovar que va creixent i tenir la certesa que "aquella personeta l'han feta els seus pares" i que, per sort, ara és al costat d'ells! (o sigui que vas a fer un pipí i te'n tornes al llit)