Imatge de GoogleQuan vaig acabar magisteri tenia 18 anys. Em van posar dins d'una aula amb 48 nens i nenes de P5 i em van dir: fes-t'ho com vulguis, però des del setembre al juny han de sortir tots llegint.
Vaig al·lucinar, però em vaig espavilar per fer-ho. Van sortir tots llegint, però si jo ara pogués rectificar alguns dels meus mètodes amb aquells dos o tres nens i nenes que els costava més que als altres, ho faria sense dubtar-ho ni un moment. Bàsicament, era una mestra cridanera, com una mena de sergent de cavalleria. Els nanos anaven a toc de pito i jo no em sentia satisfeta.
Em vaig apuntar a fer psicomotricitat. Alguna cosa va canviar en mi i en la meva manera de fer, però no l'essència. Jo hi patia. Però eren altres temps.
Recordo que els divendres els deia "ja sabeu, nens, que demà és dissabte i que el que no vulgui venir que no vingui". Els dissabtes, normalment, hi havia força absentisme i només venien 23 o 24 nens. El dia que més, podien ser uns 30.
El dissabte era el dia que jo respirava, a l'aula! Repeteixo: eren altres temps i deu nos en guard que ens haguéssim queixat perquè teníem massa nens!
Quan vaig ser mare vaig canviar bastant la meva manera d'enfocar les classes. Només havien passat 5 anys des que havia començat a treballar com a mestra, però a mi em semblava una eternitat i llavors ja vaig començar a rectificar "maneres". No cridava tant, els tractava amb una altra mena de consideració. Quan algun nen o nena no aprenia, intentava -com a mínim- preguntar-me per què. O canviava de mètode de lectura amb ell o amb ella. No sempre triomfava, però em sentia millor per dintre.
Ara que sóc àvia i després de molt de temps d'estar allunyada de les aules com a tals - jo només veig els nens d'un en un o faig observacions dins l'aula, però no en sóc la tutora- Ara que sóc àvia, deia... he contret la síndrome d'Estocolm. Em poso al costat dels nanos (sobre tot els de P3) i em miro de cua d'ull la mestra quan crida o quan rondina i somric quan està contenta amb els nens i quan els parla amb aquella dolçor que es mereixen o els fa una carícia.
Com canvien les perspectives, eh?
