Diumenge en família

Llàstima que no tinc cap foto (de moment) perquè diumenge a la tarda, a casa d'en Martí es va fer una festa familiar deliciosa, amb motiu de l'aniversari de la Violeta. Deliciosa per les persones que hi havia, pel berenar al que no ens vam poder resistir i, sobre tot, i per mi, per l'estona amb en Martí, que cada dia està més preciós!
Va ser una mena de comiat, per nosaltres, que, si els déus ens deixen, marxarem dijous o divendres i ja no el veurem fins a mitjans de juliol. Estic seguríssima que quan tornem ja no m'arribarà al genoll sinó a mitja cuixa (al menys) i que xerrarà (encara més).
Marxar de viatge sempre és motiu d'alegria, si el viatge és programat i meravellós. Però deixar la família "a casa" i sobretot, deixar el nét... com ho podria explicar... vaja, que em sembla que el trobarem a faltar moltíssim!


Aquest post és el darrer des de casa. No sé si tindré connexió, espero que segons els llocs per on anem passant, n'hi haurà o no. Així que, d'alguna manera, no és que me'n vagi del tot, però diguem que no serà tan fàcil escriure com ho és ara, amb la connexió permanent.
Per molts anys, Violeta, no cal que et digui que siguis molt feliç, perquè ja ho ets! (afortunadament)

Martí... encara et faré un petonet abans de marxar!

Avui

Aquesta tarda la Violeta i en Martí ens han vingut a portar un bé de déu de cireres... mmm, que bones eren! (ja no en queda ni una)

L'altre dia vaig abraçar en Martí a la platja, mentre amb una mà tenia agafada la Taca - a la platja hi havia massa gent com per deixar-la "suelta - i no em vaig adonar com m'he adonat avui de com ha crescut! Ja m'arriba al genoll!

Me l'he endut a l'habitació i li he ensenyat les meves capsetes plenes de tresors: Hi ha una capseta blava amb gometes de tots colors pels cabells (quan n'hi ha per recollir-los) que ell fa servir de polseres i quan en porta tres o quatre, fa una estrebada de braç i totes van a parar a damunt del llit. Aplaudeix, divertit, i riu fent una carona que és per menjar-se'l!

A una altra capseta hi ha collarets de diferents mides i colors, algun encara de l'època hippie! N'ha agafat un de vidres de coloraines i li ha agradat ficar-lo a una caixeta buida i tapar-la. La musiqueta que feia després, en remenar -la com si fos una maraca, era prou divertida!

Quan s'ha cansat de veure tresors m'ha ajudat a guardar-los tots i un cop tot endreçat ha volgut entretenir-se amb el que ja és "la seva discoteca" particular... encenent i apagant els llums de la dutxa.

Amb el seu somriure de dues dentetes, el blau dels ullets i la finor dels seus cabells m'ha deixat un gustet molt més dolç que les cireres!

Aquí estem...

Martí, vaig veure les fotos que va enviar la mare. Ets realment preciós. I ben petitonet, com era el teu pare a la teva edat i suposo que com era la teva mare, també... ja ho diuen "De gats, gatets".

A les mares, àvies, tietes, als amics, companys, pares, avis, padrins i altres varietats (com el Nadador).De "El blog alternativo" extrec aquesta adreça. És iteressant, la veritat. Per si us ve de gust mirar-vos-ho.
Que tingueu un bon dia!