Gent petita, gent gran

Molt bé, ens deixarem de somnis estranys.

Avui no parlaré de nens petits ni de les manyagueries d'en Martí, avui faré una petita reflexió. Sóc fora de casa, hem anat a passar uns dies amb la besàvia d'en Martí, la meva mare.

Sabeu què? Sortir pel món amb una persona de 81 anys no és gens fàcil. Els hotels, encara que diguin que hi ha habitacions adaptades, són pensats per gent jove i adulta fins als -diguem 65 anys?-  diguem-ho, per posar una edat. Per molt que s'hi encaparrin i posin barres de seguretat perquè el iaio o la iaia no es matin a la banyera, normalment les banyeres són massa altes i els costa molt d'entrar-hi i de sortir-ne. Els menús, fora del buffet lliure dels esmorzars, solen ser bons, i més si l'hotel té certa categoria, però són tan sofisticats que veus moltes persones grans que no poden menjar gairebé res de la carta (o del menú) perquè qui més qui menys té el sucre alt, o colesterol, o problemes de pressió, o jo què sé...

La meva mare s'ho està passant molt bé, a tothom li agrada viatjar i que estiguin per ell/ella, però pateix quan veu que a les cartes dels restaurants no hi ha mai la possibilitat de menjar-se un arrosset bullit, una verdureta sense gaires històries, una truiteta "normal", i quan veu que per menjar allò "normal" per ella, ha de pagar-ho molt més car del que realment costa. No és l'única.

De veritat,  sembla que la societat es vulgui treure del damunt (només ho sembla????)  la gent gran. Molesten. Ahir, en un restaurant, una bona senyora d'edat similar a la de la meva mare, va caure en intentar baixar per una rampa pensada per algú amb cadira de rodes, però no pas per algú amb bastó. Déu n'hi dó el cristo que es va muntar...

La nostra societat no està pensada per nens petits ni per persones massa grans. Les nostres ciutats i pobles tenen una quantitat de barreres arquitectòniques i de tots tipus que fa feredat: us imagineu un avi de vuitanta i escaig intentant agafar el metro a París? (és un exemple).
Què passa, que els vells s'han de quedar a casa?
Que només poden sortir si són molt molt rics?
O que només poden anar amb l'Imserso (abans Inserso, no?)

Ai, digueu-me "quejica", però penso que la gent gran pateix molt en veure que tantes coses no estan al seu abast... i encara, els que tenen família, mira... però i els que estan completament sols?

Com m'embolico, no?

En Jordi i la Violeta ens deien que s'hauria d'intentar que la societat acceptés que els nens són nens i no adults petits i incordiadors... jo afegeixo que també hauríem d'intentar que els nostres avis poguessin viure còmodes a les ciutats i pobles i no corressin el risc de trencar-se una cama amb el mal estat dels paviments, que els semàfors duressin una mica més per donar-los temps a passar d'una banda a l'altra del carrer, que els conductors tinguessin una mica més de paciència als passos de vianants - que veus avis que van esporuguits per por de ser atropellats - que als hotels, a part de tenir una o dues habitacions adaptades per a qui va en cadira de rodes, pensessin també en aquells que, tot i no necessitar cadira, sí que necessiten seguretat i restaurants tinguessin a l'abast menjar senzill sense haver-lo de pagar a preu d'or,  que...

Oooooooooooooostres! Sort que deia que valia més no parlar de somnis!!!!

imatge:http://farm4.static.flickr.com/3186/3075065519_24d56e0c0c.jpg

Vejam...

Arribant al port em va faltar temps per anar a veure en martí. El primer que va fer és dir-me

-À-VI-A

i ja em va caure la baba directament.

En Martí és el nen que tots pares i mares i avis i oncles i tietes voldríen tenir.

No sabria com dir-ho de cap més manera, perquè aquestes coses, encara que les vulguis fer, no sempre surten. Costa molt, dir-li a ton fill que estàs orgullosa d'ell com a pare, encra que ja sàpiga que estàs orgullosa d'ell com a fill... o potser és que caldria anar-li recordant, aquesta darrera afirmació? Hi pensaré.

Avui hem compartit una estoneta de platja. L'aigua del mar ja la troba massa freda, però veure com disfrutava sota la dutxa ha estat divertidíssim!

T'agafen ganes de mirar-te'l tota l'estona i se t'acaben les paraules. Quan diu À-VI-A (ho diu així, com separant bé les síl·labes, com posant-hi èmfasi, et roba el cor, potser sense saber-ho)

I cal agrair la "feina" (potser més que feina caldria dir-n'hi abnegació i amor) feta per pare i mare, explicant-li qui és la seva família, encara que tingui uns avis tan troneres que s'han estat més de dos mesos fora!

per cert, he rebut més missatges dient-me que aquest blog ha estat anomenat a Rac 1... gràcies a qui l'hagi "recomanat", com que no sé qui ha estat, dic un gràcies així, en general. És un honor!

mama, "pip"

Sé que a hores d'ara ja xerres com una calàndria.

Saps què? Mai no havia sabut per què es deia, aquesta expressió "xerrar com una calàndria"... per això he enllaçat el nom d'aquest ocell a la xarxa, perquè no et pensis que no hi ha base popular (que no científica, suposo)...

M'agradaria tant, que sentíssis com xerren cada matí els ocells que envolten el Blauet! potser quan siguis una mica més gran podrem repetir el viatge i ho farem amb tu... pot ser.

Martí: l'avi i jo tenim unes ganes ben boges de veure't i de tornar-te a abraçar. I de convidar-te dinar gaspatxo, que diu que t'agrada molt. Ja falta menys. Si,si, de veritat: d'aquí a un meset escàs ens retrobarem.

T'estimem, calandrieta!
______________________

La imatge no és gratuïta. Es tracta d'un minúscul jardí vertical, que creix en una paret d'una resclosa. Algun dia t'explicaré com trobar bellesa dins la lletjor, això ens pot fer molt feliços en aquest món tan complicat en el qual t'ha tocat viure. Però les filosofies, martí, per quan siguis més gran.

Parèntesi

Ahir a la tarda vam arribar a Blanes. Vam venir per passar uns dies, veure en Martí, i, evidentment, tots els fills i la besàvia i també per resoldre alguns temes de salut. El primer que vam fer va ser passar un momentet a saludar la Violeta i en Martí - en Jordi era a la feina- i vam descobrir un Martí que ja sap dir el seu nom, que ja sap quants anys té, que no para quiet investigant-ho tot i ensenyant-nos tot allò que atrau la seva atenció. Tot això ja ho feia, quan vam marxar (excepte dir el seu nom) però ara ho fa "amb coneixement de causa". No faré cap referència a cap mena de teoria.
A la teoria vital em remeto: una mare i un pare, acompanyant el seu fill en la trajectòria - de vegades dura, de vegades dolça - de la seva vida.
No diré que em va caure la bava. Només que vaig tornar a al·lucinar.
Aquí deixo un video perquè se'l miri en Martí. A veure si li agrada. Quan sigui gran ja parlarem de simbolismes i significats. En aquest moment, que es diverteixi i prou!

Diumenge en família

Llàstima que no tinc cap foto (de moment) perquè diumenge a la tarda, a casa d'en Martí es va fer una festa familiar deliciosa, amb motiu de l'aniversari de la Violeta. Deliciosa per les persones que hi havia, pel berenar al que no ens vam poder resistir i, sobre tot, i per mi, per l'estona amb en Martí, que cada dia està més preciós!
Va ser una mena de comiat, per nosaltres, que, si els déus ens deixen, marxarem dijous o divendres i ja no el veurem fins a mitjans de juliol. Estic seguríssima que quan tornem ja no m'arribarà al genoll sinó a mitja cuixa (al menys) i que xerrarà (encara més).
Marxar de viatge sempre és motiu d'alegria, si el viatge és programat i meravellós. Però deixar la família "a casa" i sobretot, deixar el nét... com ho podria explicar... vaja, que em sembla que el trobarem a faltar moltíssim!


Aquest post és el darrer des de casa. No sé si tindré connexió, espero que segons els llocs per on anem passant, n'hi haurà o no. Així que, d'alguna manera, no és que me'n vagi del tot, però diguem que no serà tan fàcil escriure com ho és ara, amb la connexió permanent.
Per molts anys, Violeta, no cal que et digui que siguis molt feliç, perquè ja ho ets! (afortunadament)

Martí... encara et faré un petonet abans de marxar!