diumenge, 27 de setembre del 2009

Tot d' estels!

- À-vi-a, estel!
- Si. Un estel!
- I a lluna, mia lluna
- Si, la lluna també. Que bonica, eh?
 - Petita.
- Si, ara és petita.
- ¿La? - assenyalant els llums que veiem des de la terrassa.
- Allò són els llums de Blanes.
 - Nonono. Tooooooooooooot esteeeeeeeeeeeeeels!

 
imatge retocada d'una altra trobada a internet (http://farm4.static.flickr.com/3055/2706768241_dc906b3156.jpg?v=0)

dijous, 24 de setembre del 2009

Magdalena o mustela?

Veure't a la banyera, jugant amb un petit cor vermell, que havia estat una bombolla d'oli per a l'aigua del bany.
- A cor!
- Ah, si, és un cor, que bonic, oi?
- Oi?

Quin riure, Martí! Des que visc a Blanes - i mira que en fa d'anys - sempre m'han fet broma amb el que encara em queda de la meva parla de Barcelona (xava?) Al principi em deien que parlava amb la "A", com la "Sandra Kamaka". Després es veu que vaig anar deixant una mica - només una mica, eh? - l'accent català de Barcelona, però mai no he pogut negar que sóc d'allà. Ni ho vull negar, per altra banda, ep!

Però sentir-te dir Oi? repetint el que havia dit jo em va fer molta gràcia!

I quan la mare et va eixugar, el teu cosset menut i espigat em va recordar tant el del teu pare quan tenia la teva edat! I encara, quan et va posar aquella crema d'olor de nen petit, d'olor de net, la sensació de felicitat era total. Sensació que el temps passa però en algun moment té la capacitat d'aturar-se un moment per deixar-nos recordar allò que ens va fer tan feliços...

No vaig necessitar evocar una magdalena  de Proust(quan siguis gran ja t'explicaré què vol dir això de la magdalena de Proust) , quan, en un acte quotidià, com untar-te  la careta amb mustela i posar-te el pijama, aquell pijama sencer que us fa tan bonics als petitons, vaig tornar al passat de manera immediata.  No la vaig necessitar. Va ser l'evocació total i absoluta. No sé quin dels meus tres fills vaig recordar, potser tots a l'hora: el teu pare "Moto, mama, moto, n'hi ha!", el teu "tiet" gran "A xexei que volen pel cel!" o el teu "tiet" més jove "mama, treu-me ,es migades, que tinc calor!"

xexei = ocells
migades = mànigues


Martí, ets molt gran! No de mida, no d'edat, no de tamany. Però ets molt gran!

dijous, 10 de setembre del 2009

Vejam...

Arribant al port em va faltar temps per anar a veure en martí. El primer que va fer és dir-me

-À-VI-A

i ja em va caure la baba directament.

En Martí és el nen que tots pares i mares i avis i oncles i tietes voldríen tenir.

No sabria com dir-ho de cap més manera, perquè aquestes coses, encara que les vulguis fer, no sempre surten. Costa molt, dir-li a ton fill que estàs orgullosa d'ell com a pare, encra que ja sàpiga que estàs orgullosa d'ell com a fill... o potser és que caldria anar-li recordant, aquesta darrera afirmació? Hi pensaré.

Avui hem compartit una estoneta de platja. L'aigua del mar ja la troba massa freda, però veure com disfrutava sota la dutxa ha estat divertidíssim!

T'agafen ganes de mirar-te'l tota l'estona i se t'acaben les paraules. Quan diu À-VI-A (ho diu així, com separant bé les síl·labes, com posant-hi èmfasi, et roba el cor, potser sense saber-ho)

I cal agrair la "feina" (potser més que feina caldria dir-n'hi abnegació i amor) feta per pare i mare, explicant-li qui és la seva família, encara que tingui uns avis tan troneres que s'han estat més de dos mesos fora!

per cert, he rebut més missatges dient-me que aquest blog ha estat anomenat a Rac 1... gràcies a qui l'hagi "recomanat", com que no sé qui ha estat, dic un gràcies així, en general. És un honor!