Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maternitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris maternitat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juny del 2011

Avis, àvies, oncles, ties, educadors...som-hi!


Imatge: Maternitat- Guayasamín

Del blog pell a pell - que recomano a mares, pares, tiets, tietes, educadors en general- m'he emportat aquesta llista de bibliografia.

Jo n'he llegit uns quants, però no pas tots!

He de confessar que hi ha algunes coses que m'han costat - i no pas poc- d'acceptar. Però pensant-hi bé, reflexionant-hi, he acabat reconeixent allò tan típic i tan tòpic però tan real: "No tot el que es feia abans era millor", éssent abans les tres dècades que em precedeixen. Perquè abans d'abans, jo encara no em plantejava res  entorn del tema criança. I quan vaig haver de criar jo, vaig  creure cegament els patrons de conducta que em recomanaven ginecòleg-tocòleg, llevadores, infermeres, amigues, etc... perquè en aquells moments no ens plantejàvem res més que criar de pressa per poder continuar treballant (que aquesta és una altra qüestió que avui no toca).

També he de confessar que de tot el que he après - i que no paro d'intentar aprendre-  encara no ho he acceptat tot. Hi ha alguns costums actuals que m'estan costant molt de pair. Però els respecto, perquè, malgrat que el cap em fa tirar per un cantó, de vegades, el cor em faria tirar per l'altre, no sempre l'adequat, segons els anomenats costums actuals, extrets, com dic, molts d'ells, de les teories d'alguns dels llibres que cita la propietària del blog que us esmento i que us recomano.

I sense més embuts, aquí va la llista:

-“El concepto del Continuum”, Jean Liedloff


- “Educar para ser” Rebeca Wild

- “Libertad y limites, amor y respeto”, Rebeca Wild

- “Un regalo para toda la vida”, Carlos González

- “Bésame mucho”. Carlos González.

- “Mi niño no me come”. Carlos González.

- “No llores más” Sheila Kitzinger

- “La rebelión del Hades”. Casilda Rodrigáñez.

- “La represión del deseo materno”. Casilda Rodrigáñez.

- “La sexualidad y el funcionamiento de la dominación”. Casilda Rodrigáñez

- “Las hijas de Hirkani”. Editado por La Liga de la Leche

- “La maternidad y el encuentro con la propia sombra”. Laura Gutman

- “Moverse en libertad”. Emmy Pikler

- “Parent Effectiveness Training”. Thomas Gordon.

- “Cómo hablar para que sus hijos le escuchen”. Adele Faber y Elaine Mazlish.

- “El desafío del bilingüismo”. Barbara Abdelilah Bauer.

- “Summerhill: A Radical Approach to Child Rearing”. A.S. Neill

- ” Birth reborn: What Childbirth Should Be”. Michel Odent

- “El saber proscrito”. Alice Miller.

- “Por tu propio bien”. Alice Miller.

- ” La madurez de Eva”. Alice Miller.

- “El drama del niño dotado”. Alice Miller.

- “Los vínculos afectivos: Formación, Desarrollo y Pérdida”. John Bowlby

- “No hay padres perfectos”. Bruno Bettelheim.

- “Dialogues with Mothers”. Bruno Bettelheim.

- “Psicoanálisis de los cuentos de hadas”. Bruno Bettelheim.

- “How babies talk”. Roberta Michnik.

- “La ciudad de los niños”. Francesco Tonucci.

- “Cómo criar a un hijo sano a pesar de su médico”Robert S. Mendelsohn

- “L’infanzia”. Luigia Camaioni.

- “Early socialisation: Sociability and Attachment”. Cara Flanagan.

- “Felices sueños”. Elizabeth Pantley.

- “La familia es competente”. Jesper Juul.

- “La pedagogia della lumaca”. Gianfranco Zavalloni.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Oxitocina, l'hormona tímida

Amb el permís del "Blog alternativo", us deixo un article que m'ha agradat molt, un article d'aquells que m'ha fet pensar com n'hem estat de manipulats... però ara no és el moment de parlar d'això. Llegiu-lo i dieu-me què en penseu, si us plau.


Isis, deesa de la maternitat a l'antic Egipte. Imatge de google.
La Oxitocina, la hormona del amor?

També m'interessa l'opinió dels pares, oncles, avis, metges, pediatres... ja, ja sé que no hi ha tanta gent que em llegeixi. Només ho dic perquè  - si algú entra i llegeix- que no es talli a l'hora de manifestar la seva opinió.

Gràcies.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Un malson amb final feliç

Avui he tingut un somni horrorós.
He somiat que tenia un fill i li donava pit, però el nen es deshidratava, vomitava tota la llet que prenia i s'anava fonent, fonent, fonent, fins que ha quedat com un nino aixafat per un camió, així de pla.
En el meu desesper, li he fet el boca a boca durant molta estona, suant i patint, fins que he aconseguit que revisqués i me l'he pogut tornar a posar al pit. S'hi ha agafat, per sort.
Llavors m'he despertat plorant.

Preferiria que ningú no interpretés aquest somni i per sort, en Martí no el sap llegir, encara.

Però cada dia em faig una mica més "fan" de la lactància materna fins que es pugui.

Potser a una àvia ja no li toca, pensar en aquests temes... potser no.

Imatge extreta de google, que pertany a l'associació Alba, que és un grup d'ajuda a la lactància materna.

dimecres, 6 de maig del 2009

Aquí estem...

Martí, vaig veure les fotos que va enviar la mare. Ets realment preciós. I ben petitonet, com era el teu pare a la teva edat i suposo que com era la teva mare, també... ja ho diuen "De gats, gatets".


A les mares, àvies, tietes, als amics, companys, pares, avis, padrins i altres varietats (com el Nadador).De "El blog alternativo" extrec aquesta adreça. És iteressant, la veritat. Per si us ve de gust mirar-vos-ho.
Que tingueu un bon dia!

diumenge, 1 de febrer del 2009

L'experiència de la Carme

Imatge: dibuix de la mateixa carme. No m'he atrevit a manllevar-li una foto amb la seva filla on està realment guapa, en tot cas, Carme, si tu em dones el teu permís, la penjaré.

L'experiència de la Carme

Explicar l'experiència del naixement dels fills és a la vegada engrescador i difícil no sé si m'enrotllaré massa.


Quan va néixer la meva filla, vaig anar a la clínica en trencar aigües, però encara no havia tingut cap contració.


A mi m'havien proposar fer-me l'epidural i em va semblar bé.Va ser un part llarg i lent ja que vaig estar des de la primera contracció a la clínica i com tu bé dius, Montse, allà ja no et deixen bellugar i t'estan controlant tot cads 5 minuts.


Va ser una llarga nit, però tot anava bé i jo estava força tranquil·la malgrat les hores. Crec que també em van posar l'oxitocina acostumada. Quan estava a punt de néixer ja era al matí, va sortir al punt de les nou d'un dilluns i deu serr per això que sempre ha estat una pencona. Tant bon punt em van posar l'epidural em va marxar el dolor; m'hagués quedat adormida de tan cansada, però jo sí que podia empènyer i això em va obligar a no adormir-me. Va sortir amb ventosa - és veu que costava - i amb el cap com un cogombgre d'allargassat. També me la van dur neta i polida i endreçada, una bona estona després que hagués sortit.


Clar que hagués preferit tenir-la pell amb pell, però vestideta igualment era un gustet tenir-la als braços.Crec que l'epidural té aquest avantatge sobre el pentotal: hi ets... encara que estiguis esgotada hi ets.


El segion part va ser una mica menys llarg, però va ser la repetició de la jugada, va ser força semblant. Jo no estrava tant cansada. Crec que el vaig viure més intensament, ja sabia de què anava i podia viure'l millor. Però hi ha una cosa que no va acabar de ser com hauria de ser... i és que et sents com anul·lada.


Et fiques dins d'un protocol i si no ets molt tossuda i tens les idees molt clares del que vols... (cosa que no era el meu cas, jo sóc més aviat massa adaptativa) ells van a la seva i tu no tens re s a dir, tot el que no hagis parlat o pactat abans, en aquell moment ja no val.Com en totes les coses importants de la vida, he de reconèixer un cop més que he estat afortunada.


Ai! em descuidava de dir que el meu fill, el segon, va nèixer en dissabte i cap a les 11 del matí, i potser també deu ser per això que és un artista, un somiador i que s'acostuma aprendre la vida molt més en calma, sense estressar-se. :)


La Carme amb la seva filla.

dimarts, 27 de gener del 2009

L'experiència de l'Evonica

Imatge trobada a internet.
L'experiència de l'Evonica

No sé ben bé com iniciar el meu relat.

La comadrona del curs de pre-part sempre ens avisava:No hay nada en un parto "de obligado cumplimiento".I jo pensava...el meu serà completament normal.

Vaig anar-me mentalitzant dels dolors del part,de perdre les pors,de pensar en positiu...i quan ja semblava que estava segura...va i el metge em diu que ve de natges i que serà cesàrea gairebé segur!vaja!
En fí...una preocupació menys.

Vaig anar a parir una tarda a l'hospital com el que va al cinema.Jo estava nerviosa però el naixement del meu Joan petit no depenia de mí. Recordo el fred que tenia a la sala pre-part,després a la sala de parts on em van posar l'epidural(com hagués agrait l'escalfor de la mà del meu marit!).

Havia de tenir al meu Joan a les vuit del vespre,però estava ple de parts d'urgències i el meu...es va anar allargant.

Al final es decidèixen a posar-me l'epidura: "ara no et moguis" em diuen. Arriba el meu metge,el conec i li tinc molt apreci."Per fí-vaig pensar."

Sí,sí! ...doncs l'epidural no va fer l'efecte desitjat i jo vaig començar a notar com el bisturí m'esgarrapava suaument la pell.No us alarmeu!!No em feia mal!!!Però al avisar al metge em van donar un sedant.Fí del meu part.

No és just,oi?

Recordo que una infermera li deia al meu fill que ara que ja coneixia al pare i les àvies.Tocava conèixer la mare.

Vaig fer esforços per obrir els ulls i... El vaig veure! Em mirava amb els ulls ben oberts.El tenia davant meu,no plorava.

Quins ulls!!Eren d'un colors blau molt viu!Només vaig poder apropar el palmell de la meua mà a la seva galta i li vaig dir:

Hola...què guapo ets!
Poc original,no?

No el vaig poder abraçar,ni posar-me'l a la pell. Se'l van endur per posar-lo amb una manta tèrmica.

Quan em van portar a l'habitació em vaig fer un tip de plorar a l'ascensor.La infermera em deia: "Llora,llora,que es normal que te emociones".

Però jo no plorava per això.Plorava perque m'havien tret l'oportunitat de ser la primera en donar-li la benvinguda al meu fill.Era el meu fill!

Després va venir allò que no vaig tenir pujada de llet per rematar-ho!

Ostres! I tant que en un embaràs i en un part no hi ha res "de obligado cumplimiento"!!!

Però és que al meu semblava que res anava del dret!

Ja ha passat un any i sóc una mare molt feliç. Ara no treballo i puc gaudir plenament del Joan petit.Ell cada dia em sorprèn.Creixem junts dia a dia i sé que no totes les mares ni pares tenen la sort de gaudir-ne. Després de tot,em considero una mare afortunada.

Això sí:aviat aniré a buscar-ne un altre,i el metge ja està avisat:

No vull que m'adormin per res del món i vull ser la primera en tenir-lo als meus braços. Aquesta vegada jo posaré "el obligado cumplimiento"!!!

ufff.gràcies Montse!!!

diumenge, 25 de gener del 2009

L'experiència de la Iruna

La imatge l'he tret del blog de la Iruna; representa l'Aicard, a P5, quan va estar absent de l'escola durant uns dies perquè el van haver d'operar. És un dibuix fet per un dels seus companys.

L'experiència de la Iruna.
Quan va néixer l'Aicard, havia anat a algunes classes de preparació al part, i a mi també m'havien dit allò que "per a què patir, havent l'epidural". Segons com, fins i tot semblava que no voler-la era com voler fer-se la valenta i que podia acabar complicant les coses, perquè moltes vegades acaben posant-la igualment, de tant dolor que sent la mare, i si no ho fan amb prou temps, l'epidural fa el seu efecte massa tard. Ami la idea de l'anestèsia no em venia molt de gust, perquè mon iaio va morir d'un excés d'anestèsia en una petita intervenció "sense importància"; a més, pensava una mica això que diu la Violeta, que potser confiant en la meua pròpia respiració, sabent que seria un dolor avisat amb antel·lació, "natural", no seria tan dolorós, però tampoc me negava a l'epidural, perquè moltes dones explicaven experiències bones i pensava, "potser ara et penses que ho podràs aguantar i és perquè no en tens ni idea del mal que fa"...vaig pensar, "mira, segons com vaigue. Si quan s'aproxime el moment, noto que em fa molt de mal, la demanaré; i si veig que és un mal resistible, no la demanaré".

Vaig trencar aigües una nit a casa mons pares, anant a pixar (no totes; allà me les van acabar de trencar).Ja havia tingut contraccions durant la tarde, i les anàvem controlant amb un rellotge...quan vaig anar al lavabo i vaig notar aquella "glopada" d'aigua calenta, vaig ensenyar-li a ma mare i de seguida em va portar a l'hospital. Allà, vaig estar unes hores en una habitació perquè encara no estava prou dilatada... i tenia contraccions que sí que em feien mal... però aquella vegada vaig poder anar-les controlant... (ja avanço ara que amb la Sara el dolor va ser molt més intens, i ella va néixer amb l'epidural).

Ala sala de parts, estava amb ma mare. Per a mi va ser molt emocionant i molt intensa, i per a ella també. No hi havia pare de la criatura... i poder compartir això amb ma mare, i també amb mon pare, que estava a fora, i amb mon germà, penso que em va ajudar molt a que visqués bé tota aquella experiència. Sí que va haver dolor, però més intensa era l'emoció i la il·lusió, les ganes que tot anés bé, les ganes de trobar-me amb l'Aicard.

Va costar una mica que sortís... al final, van haver d'utilitzar una espàtula... durant l'embaràs ja se sabia que el xiquet naixeria amb los peus equinovars... i que podia haver alguna "sorpresa" més. Suposo que això també va fer que jo tingués la necessitat d'estar molt desperta i atenta per a rebre'l i al què pogués passar.

La comadrona i les infermeres van ser molt amables... i sinceres! va! força! ara, respira! espera! torna-hi!

Quan va acabar de sortir, sense rentar-lo abans, me'l van posar al braç un moment... i aquell moment va ser al·lucinant. De seguida el van tornar a agafar, per a rentar-lo i examinar-lo...

Amb la Sara, tot va ser diferent. Les contraccions van arribar una nit quan ja estàvem al llit amb son pare. Va ser un embaràs compartit amb ell, i no hi havia hagut cap alerta de possibles complicacions.

Me vaig trobar físicament bé durant los dos embarassos.Quan vaig notar que les contracciones ja eren molt fortes, vam pujar a l'hospital; no vaig arribar a estar en una habitació, me sembla... estava a paritoris, però ell estava a fora. Va entrar quan ja era el moment de néixer la xiqueta.

A paritoris, te dixaven en un llit, amb les corretges, i de tant en tant miraven si dilataves... senties com entraven altres dones... veies com s'emportaven la "veïna"... pensant-ho ara, potser això influeix i fa que pugues posar-te més nerviosa, perquè si estàs sola en una habitació, o amb una sola companya, pots concentrar-te més en tu, sense tenir tant present tot el què passa al voltant...lo fet és que vaig començar a sentir que el dolor s'intensificava i vaig voler demanar l'epidural.

Me van punxar a l'esquena unes quantes vegades perquè l'anestesista tenia dificultats per a posar-me-la bé. Amb això encara em vaig posar més nerviosa. Quan per fi va poder injectar-me, al cap d'un moment me vaig trobar millor. Lo part va anar bé, i també va ser bonic i molt emocionant... també vaig poder abraçar la Sara de seguida... i va ser molt bonic compartir-ho amb son pare i vore'l a ell també emocionat. Encara que no estigués adormida, lo record que en tinc és que no va ser un part tan "conscient" com va ser-ho amb l'Aicard.

Sé de moltes dones que han parit amb l'epidural i que n'estan molt contentes. Penso que si tornés a trobar-me en esta situació, procuraria tenir la mateixa predisposició: estar oberta a les dos opcions.

Una abraçada, montse (mos fas fer unes coses...!)

dilluns, 19 de gener del 2009

Proposta


Us demano permís per posar els vostres comentaris (d'un en un) en aquest blog, però en forma de post, com he fet amb el de la Violeta, tot i que ella el tenia escrit a part. No vull fer com els de telefònica, que si no vols alguna cosa, ho has de dir. Jo no posaré el de ningú que no me n'hagi donat permís abans. Què hi dieu? No els posaré pas tots seguits per no monopolitzar el tema, però si que en penjaria un a la setmana, si de cas. Considero que totes les vostres experiències són extraordinaris documents humans, i "aquí" tenim ocasió d'expressar el que sentim sense pressions externes.

Ja em direu alguna cosa. Si us ve de gust allargar-vos més del que heu fet al comentari, em podeu enviar el text en forma de doc. al meu correu i ja està.


Per altra part, espero més fotos de nadons, nens petits, nens més grandets... i se m'acut que ja que hi som, per què no deixar l'edat sense límit? Així, si hi ha algú que ja té fills adolescents o més grans, també hi pot participar... no sé, potser ara m'embolico, aix, bé, vosaltres mateixos/es, eh?

Apa, queda dit!
_____________
Imatge: Maternitat, del pintor mallorquí Anglada Camarasa. Trobada a google.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Innat o cultural? (3) RESUM

La setmana passada proposava una mini – molt mini- enquesta entre els qui volguéssiu participar, preguntant si això de voler tenir fills o no voler-ho creieu que era innat, biològic, adquirit, cultural...

He recollit totes les respostes i també he llegit un reportatge que sortia al magazine dominical de diumenge passat a La Vanguardia, que suposo que molts de vosaltres també deveu haver llegit. El reportatge es diu “Sin hijos por elección”. Me’l vaig llegir perquè vaig trobar que tenia molt a veure amb el que estàvem parlant. Cal que els que hem escollit tenir fills respectem aquells que han escollit no tenir-ne i això no sempre és fàcil. Com en tots els temes de la vida, per una altra banda, només que aquesta faceta és molt important, en les vides de tots nosaltres, ja que tenir un fill (o més d’un) no és una decisió per prendre’s a la lleugera. Però ara m’embolico.

Tornant al que m’heu explicat, uns quants penseu que el desig de maternitat/paternitat és biològic, com si formés part de nosaltres mateixos. Així, la Carme diu “tenir fills, de racional, no en té res “ i pensa que en qualsevol cas la qüestió cultural o social el que fa és modificar aquest desig o impuls biològic. Parla de la il·lusió, com més endavant en parlen la Zel i la Violeta.
L’instint maternal és exclussiu de les dones, diu la Joana, per les hormones i el seu funcionament. Ens parla de l’edat fèrtil, un tema molt tractat en la nostra societat actual. Tots recordem unes quantes dones que han sigut mares en unes edats en les què podrien haver estat àvies. Jo de vegades em pregunto què passarà quan els fills d’aquestes mares tardanes tinguin aquella edat en la qual necessiten no la protecció sinó la companyia dels pares. De fet, acompanyar-los es pot fer sempre, tinguis l’edat que tinguis, però suposo que ja m’enteneu. Un pare tardà no sembla tan “estrany” com una mare tardana. I segurament ara mateix el Manel se’m tirarà a la iugular (i potser algú més), adduint que això no té res a veure amb res. El cert és que jo penso que a l’edat que tinc ara em sento molt bé com a àvia i com a mare de fills grans, però no sé si em veuria amb cor de pujar cinc adolescents com vaig fer “quan tocava”... digueu-me covarda! Però me n’estic anant de tema.
En Josep Lluís ens diu que els homes també tenen el seu instint, tot i que sembla que s’ho pensen més que les dones. I és cert, Josep Lluís, tot plegat és complicat. També hi deu haver diferents maneres de veure-ho i de viure-ho. Quan la il·lusió i el desig són compartits, segurament tot és molt més planer. Quan no hi ha consens, la cosa es complica sempre, ja no solament en aquest tema.
La Mar sembla tenir la maternitat a dins des que va néixer, de fet hi ha moltes dones a qui els passa el mateix. Només que ella sap - aquí la part racional i cultural - que li cal esperar.

Jo mateixa sé que des de sempre que havia dit que en volia tenir, de fills, però vist des d’ara mateix, em sembla que si no n’hagués tingut tampoc no hauria estat traumàtic. Però com que no ho he experimentat, no ho puc saber. Tinc una colla de parelles amigues que van decidir no tenir fills i jo els veig molt tranquils, la veritat. Però ja dic, es fa difícil de dir què hauríem fet si... perquè a misses dites ja no hi ha volta de full.
La Zel també diu que en el seu cas fou urgent, frenètic i sobtat, gairebé coincideix amb el que diu l’Anna, el desig de tenir un fill, de molt joveneta, per tal que l’amor donés el seu fruit... és ben bé que cadascú ho viu a la seva manera, oi? No sé què dir-te, Anna, no crec que ses pugui parlar de bogeria o d’acte irresponsable. No en el teu cas, que n’hi deu haver molts que sí, però aquest ja seria un altre tema. Avui parlem de la maternitat/paternitat volguda, desitjada, o no volguda, per decisió pròpia.
En Manel, en certa manera, ens està dient el mateix que la Carme, només que amb unes altres paraules: pot ser que sigui innat, que es mantingui en estat latent a dins de cadascú i que en algunes persones es desenvolupi i en d’altres no, depenent del seu entorn (aquí hi hauria la part cultural, apresa i racionalitzada).
La Son ve a donar-me la raó (suposo) en el sentit que sí que molts dels factors que ajuden a què vulguem o no vulguem ser mares o pares són el resultat d’una interacció amb l’ambient. I d'ovella negra, res de res. És el que hi ha!

A mi el primer fill “em va venir” sense haver-lo anat a buscar... però en el mateix moment en què em vaig saber embarassada vaig canviar el xip. Per què? Doncs perquè en aquell moment no estava preparada psicològicament per ser mare i m’hauria agradat molt poder viure un parell d’anys sola amb la meva parella. Però llavors –tot i que no fa tants anys, tampoc – les coses anaven de diferent manera, al menys en el meu entorn proper. Vull dir amb això que, tot i que quan el vaig tenir em vaig sentir molt realitzada i molt dona i molt mare, si no l’hagués tingut fins al cap d’un parell d’anyets em sembla que m’hauria sentit igual de realitzada, de mare i de dona, però no ho sé...

La Violeta afirma que és innata, però està convençuda que hi ha una part de voluntat pròpia: un desig de propagar l’amor de parella més enllà. Potser alguns i algunes tenim tant d’amor que l’hem de projectar cap a fora... encara que aquest “fora” sigui molt a dins. La veritat és - tu ja ho saps- que la teva manera de portar la maternitat és admirable i envejable.

L’Edelia parla d’un desig més primari encara, que és el desig sexual, però tots sabem que el fi primer de la sexualitat no és el plaer, al menys no en les bèsties – només les persones estem sempre “en zel” – sinó que té per objecte la reproducció. De tota manera, Edelia, pensa que no sempre s’ha tingut l’oportunitat d’escollir. Fins que no hi va haver la píndola anticonceptiva les dones ho tenien molt magre, això del sexe per plaer i prou. “El problema se’l queda ella”, sentíem dir a les nostres àvies, mares , tietes i veïnes. La revolució sexual dels anys seixanta va ajudar molt a aquesta “alegria”... però em sembla que ja m’estic ficant en un altre tema!
I per fi, la Jessica, pel que ens comenta, també pensa que és innat, que es manté latent fins que un bon dia – les circumstàncies hi porten, segurament- es sent la necessitat de treure’l cap enfora: sorgeix el desig de tenir un fill. I també comenta allò que diem, el desig de prolongació de nosaltres mateixos en un altre ésser a qui donem vida! (és molt fort, això! És un miracle?)

Bé, com que no vull allargar-me més, ho deixo aquí.
Moltíssimes gràcies a tots i a totes els que heu participat. Continuarem amb altres temes relacionats, ok?
Ara us deixaré descansar uns dies!

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Innat o cultural?

Imatge: http://www.passion-estampes.com/deco/affiches/klimt/gklimtmaternite.jpg
Maternitat. Gustav Klimt
La maternitat, en el meu cas i en el de moltes de "les meves contemporànies", gairebé no va tenir temps de ser plantejada com a tal. Més aviat el que ens preocupava era si seríem capaces de tirar endavant amb una feina fora de casa, més una feina dins de casa, més una criatura, tenint en compte que les que treballàvem només teníem tres mesos de baixa maternal i encara gràcies i que pensàvem que si deixàvem la feina durant - posem per cas- un any sencer, el més segur era que la perdéssim i, consegüentment, perdéssim el tren del treball, que tant ens havia costat aconseguir al llarg de la Història. I les que no treballaven fora de casa, es morien de ganes de fer-ho.


Ara, a alguns, ens arriba el moment de viure una "segona maternitat", des del punt de vista de ser "doblement mares". Però aquí també hi entren els homes, que es pot dir que són "doblement pares"... tot i que encara que no sigui així, també en podem parlar. Vull dir, no voldria limitar el tema als avis i prou, evidentment. M'agradaria que tots, aparellats o no, pares i mares o no, avis i àvies o no, hi diguéssiu la vostra.


Homes i dones, tots plegats! Avui la pregunta aniria per aquí.


El desig de ser mares (i pares) és:

Biològic?

innat?

adquirit?

cultural?

social?

...

Va, som-hi?