dimarts, 21 d’octubre del 2008

Innat o cultural?

Imatge: http://www.passion-estampes.com/deco/affiches/klimt/gklimtmaternite.jpg
Maternitat. Gustav Klimt
La maternitat, en el meu cas i en el de moltes de "les meves contemporànies", gairebé no va tenir temps de ser plantejada com a tal. Més aviat el que ens preocupava era si seríem capaces de tirar endavant amb una feina fora de casa, més una feina dins de casa, més una criatura, tenint en compte que les que treballàvem només teníem tres mesos de baixa maternal i encara gràcies i que pensàvem que si deixàvem la feina durant - posem per cas- un any sencer, el més segur era que la perdéssim i, consegüentment, perdéssim el tren del treball, que tant ens havia costat aconseguir al llarg de la Història. I les que no treballaven fora de casa, es morien de ganes de fer-ho.


Ara, a alguns, ens arriba el moment de viure una "segona maternitat", des del punt de vista de ser "doblement mares". Però aquí també hi entren els homes, que es pot dir que són "doblement pares"... tot i que encara que no sigui així, també en podem parlar. Vull dir, no voldria limitar el tema als avis i prou, evidentment. M'agradaria que tots, aparellats o no, pares i mares o no, avis i àvies o no, hi diguéssiu la vostra.


Homes i dones, tots plegats! Avui la pregunta aniria per aquí.


El desig de ser mares (i pares) és:

Biològic?

innat?

adquirit?

cultural?

social?

...

Va, som-hi?


13 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

La meva opinió és que el desig de ser mares o pares és biològic, instintiu, primari, no pas social ni cultural. En tot cas la qüestió cultural o social modifica aquest desig d'una manera o altra, augmentant-lo, disminuint-lo o fins i tot eliminant-lo en algunes persones que decideixen no tenir fills. Aquesta em sembla una decisió racional, absolutament respectable, però racional. Tenir fills, (no sé si estareu d'acord amb mi els i les que en teniu) de racional no en té res. Ara podem decidir, però decidim majoritàriament i crec que ja ha de ser així de manera emocional, per il·lusió, per necessitat interior imperiosa. Les persones que jo he conegut que s'ho plantegen massa racionalment, volen tenir un fill i els costa tant i tant de trobar el moment adequat. Si la il·lusió t'hi porta, t'hi tires de cap.

Joana ha dit...

Jo estic amb la carme. Crec que biològicament , per tant l'instint maternal és exclussiu de les dones, per les hormones i el seu funcionament. Per això hi ha un punt d'edat fèrtil, tot i que la vida fèrtil és mooolt llarg.
Actualment crec que s'allarga massa el fet de decidir-se a ser mare per les raons que siguin.
Estic que és una etapa en què necessites tenir molta energia i capacitat de decisió perquè tot passa molt ràpid i els canvis són
tant el el terreny professional com en el personal.
Poder triar el moment i que el desig t'hi acompanyi!

Pia ha dit...

Estic amb la Carme, però també és bilògic per els homes. És una projecció d'un mateix, així el veuen els homes i les dones. Necessitem veurens reflectits en els nostres fills. Reconèixer en ells part de nosaltres mateixos.
És una combinació de ganes de, sentiments amb la teva parella y el rellotge biològic.

Josep Lluís ha dit...

Jo crec que en els homes també és un instint però, a diferència de la dona és més racional. Hi donem més voltes, pensem més en els pros i en els contres.

I sobre el que diu la pia, penso que és més un tema de continuisme que de reflectir-nos en ells.

Tot plegat és complicat, eh?...

Mar ha dit...

Jo crec que és biològic, ara que jo el rellotge el dec tenir espatllat, des de que tinc memòria penso en les ganes de tenir fills!!
En sèrio, sóc que sóc una persona centrada ^^ jajaja


Un petonet!!

zel ha dit...

Noia, jo no ho sé, en el meu cas va ser sobtat, frenètic i urgent, recordo que un dia, vaig dir, ara vull ser mare, ara, ara, i a la primera seriosa i intensa provatura, vaig quedar embarassada...i pel segon, doncs igual, un desig sense aturador...un únic objectiu, tan, que em vaig oblidar que hi havia un pare i no li feia ni cas, pobret...

Anònim ha dit...

Ufff, diré que totes cinc opcions tenen dret a participar. Crec que és iològic i innat, latents durant uns anys, fins que l'adquireixes per qüestions culturals i socials. De vegades, massa tard, o a destemps, i el desig de ser mare o pare et troba sense parella, o sense la parella disposada. En fi, un cacao, quines preguntes de fer a aquestes hores. Per cert, vols ajudar-me amb el blog nens?

Anònim ha dit...

Doncs arriba... el patufet negre?

Per a mi és cultural. Mamat d'escoltar a les dones grans, aquestes que volem arribar a ser... de dir "és una experiència... és... és... és que s'ha de viure... no té paraules". Per a mi va ser social totalment... com perdre aquesta experiència que diuen és tan meravellosa-estressant-fantàstica...?
Crec que tenim un "xip" (això diuen els estudis) que ens fa tenir una actitud vers els nadons (les formes arrodonides, capgrossos, ulls grans... ens provoquen tot un seguit de reaccions de protecció, etc.)... però això no comporta que necessitis tenir un fill per a realitzar-te... per ser dona... en conec unes quantes que no en tenen i són dones plenes i d'altres que en tenen que pateixen i continuen coixes... no necessàriament...

Apa! He dit!

Petonets mama2

Son

Montse ha dit...

stic contenta per la diversitat d'opinions que van sorgint. Quan passin uns dies en faré un post, però m'agradaria deixar que qui vulgui hi vagi dient la seva. De moment, gràcies, però podeu continuar, matisar, dir, reflexionar, en fi... endavant!



per al·lusions, Manel, encantada de participar-hi,en el teu bloc de nens, si tens clar que sóc una impresentable que només escriu quan li surt de dintre i mai "per quedar bé". Si tens clar això... quan vulguis hi participo.

Montse ha dit...

Em guardo tot el que m'heu dit. Faig un altre post, deixo uns dies més per si hi voleu dir la vostra i m'hi poso!
Gràcies a tots!

Violeta ha dit...

Per mi la maternitat és visceral, és amor, és generositat.
Si em poso teòrica i pràctica, suposo que puc dir que és innata, i si faig cas a la naturalesa, que ens ha dotat d'aparell reproductor a ambdós sexes, i que ens ha regalat hormones, doncs gairebé afirmo que és innata.
Però per mi, més enllà de tot això, és fruit del desig de voler donar i de voler compartir, de voler estimar i de sentir amor.

Segurament, per molts, la maternitat-paternitat és social, "perquè se'm passa l'arròs", "perquè fa X anys que estem casats i ja toca", etc. Respecto la decisió de tenir fills seguint el rellotge social i cultural, però no la comparteixo ni crec que sigui la millor manera de tenir-los.

La meternitat/paternitat comporta tant i tant i és algo tan profund, que només tens el luxe de viure-ho plenament i de sentir tot el què comporta si sents que ho vols així i ho respectes i ho entens.

Montse ha dit...

Bé, Violeta, recullo el que dius. Demà o demà passat intentaré sintetitzar tot el que heu anat dient, a veure què en surt... per mi és un tema molt interessant, encara que suposo que no ho deu ser per tothom.

Montse ha dit...

Uix, he apretat l'enter sense agrair-te la participació, Violeta!!! gràcies.