És el primer punt de vista d'un home que ens arriba, eh? a veure si se n'anima algun altre...
Gràcies, Anton!
CINC FILLES . CINC FILLS
Escrit d’Antoni Fortuño Sas - 1998
( D’aquells temps en que no venia d’un .)
Però si que vull contar-vos
el que la mare em contà.
- la recordo per narrar-vos
un fet que a molts ha passat.-
La parella joveneta,
ell i ella sols vint anys,
es casaren, de presseta
al pot de mel van sucar.
-Noia, que tens ja panxona.-
Al poc temps ja va explotar.
"Reina,princesa,duquessa,
ulls de cel,cabells fil d’or,
la parella,-ànima encesa-
rebien el fruit d’amor.
Poc temps passa. neguit jove.
- Ara un noi me’n portaràs.-
La sement la tira al cove,
-Sí,sí,sí que en sortirà.-
Però, el resultat que esperen...
Nina galtes carmesí,
rialla dolça. Veneren
la filla. Volien fill.
No descarten pas la idea
de tornar-hi un altre cop.
- Ara ,noia,es la tercera,
encertarem. NO, SI, NO...
Desfullen la margarida.
Ell n’està d’entusiasmat.
-Quan batega,té embranzida?
Té coratge...NIN SERÀ.-
Però el desig no es promesa.
La caixa quan s’obrirà
pot dur-ne la gran sorpresa.
Nasset rodó. Cul ben badat...!!
A un amic que sols té mascles
- Diguem, noi,com ho puc fer...?-
- D’aquelles soques fes ascles,
mira,a mi em va més que bé.-
Es cansa d’asclar, es cansa...
-Noia. Va,va,esbafeguem.
Suorós hi torna i descansa.
Ho tindrem,ara si que ho tindrem.-
Quan l ‘olla ja n’és xafada´
i esboterna el contingut
és diadema de fada
el que els dóna nou ensurt.
Encara que bé l’accepten
clar,no tenen més remei,
l’un al altre els dos es repten
per últim cop va tornem.
L’esperança no és perenne.
Ella febril resa a Deu.
Ell,ateu,canvia de regne
i busca bruixots arreu.
Bola de vidre,mars d’aigua,
de pèndul farà el Roscof,
tiba el ventre com paraigua
i el pèndul diu que és un NO I.
Quan arriba l l’hora bona
de saber-ne el resultat,
ell,neguitós,a l’espona
s’assenta malhumorat
doncs,la comadrona parla,
- Puja,puja,ja ha arribat.-
-Fill o filla,que és?- ell garla
amb to de extremunciat.
- Una filla més bonica
que una tempesta de llamps.-
-Jo no pujo- ell li replica -
Me’n vaig de presa a llaurar.-
Pel camí,per baix Anhorta,
troba ,dels mascles,seu amic
- Com t’ha anat. Diguem,- l’ exhorta.-
No m’ho diguis...No tens FILL!?
Amb cap cot i esquena corba,
amb caminar revellit,
no contesta,ni es destorba
en son renec d’esperit.
-A tu sempre el vent de cara...
A mi, tramuntana i cerç...-
-Si vols!? No ploris pas. Para,
jo tinc per els dos remei,
Jo puc donar-te els cinc homes,
tu cinc dones em daràs.
- Jo no venc les meves pomes...-
-Els portarem a l’altar.
Quan sigui hora de casori,
armarem el gran desori
i ningú se’ns en fotrà.-
Imatge trobada a google i retocada.
2 comentaris:
Que bo! És un poema magnífic. La meva mare els hauria dit.
"Qui té nenes té nens i nenes... i qui té nens, no té ni nens ni nenes." Ja sé que les coses no són això però les dites, són les dites.
Serà veritat que les noies tiren més cap a casa quan tenen parella?
Fantàstic!!!!!
Publica un comentari a l'entrada