dijous, 30 d’octubre del 2008

Innat o cultural? (3) RESUM

La setmana passada proposava una mini – molt mini- enquesta entre els qui volguéssiu participar, preguntant si això de voler tenir fills o no voler-ho creieu que era innat, biològic, adquirit, cultural...

He recollit totes les respostes i també he llegit un reportatge que sortia al magazine dominical de diumenge passat a La Vanguardia, que suposo que molts de vosaltres també deveu haver llegit. El reportatge es diu “Sin hijos por elección”. Me’l vaig llegir perquè vaig trobar que tenia molt a veure amb el que estàvem parlant. Cal que els que hem escollit tenir fills respectem aquells que han escollit no tenir-ne i això no sempre és fàcil. Com en tots els temes de la vida, per una altra banda, només que aquesta faceta és molt important, en les vides de tots nosaltres, ja que tenir un fill (o més d’un) no és una decisió per prendre’s a la lleugera. Però ara m’embolico.

Tornant al que m’heu explicat, uns quants penseu que el desig de maternitat/paternitat és biològic, com si formés part de nosaltres mateixos. Així, la Carme diu “tenir fills, de racional, no en té res “ i pensa que en qualsevol cas la qüestió cultural o social el que fa és modificar aquest desig o impuls biològic. Parla de la il·lusió, com més endavant en parlen la Zel i la Violeta.
L’instint maternal és exclussiu de les dones, diu la Joana, per les hormones i el seu funcionament. Ens parla de l’edat fèrtil, un tema molt tractat en la nostra societat actual. Tots recordem unes quantes dones que han sigut mares en unes edats en les què podrien haver estat àvies. Jo de vegades em pregunto què passarà quan els fills d’aquestes mares tardanes tinguin aquella edat en la qual necessiten no la protecció sinó la companyia dels pares. De fet, acompanyar-los es pot fer sempre, tinguis l’edat que tinguis, però suposo que ja m’enteneu. Un pare tardà no sembla tan “estrany” com una mare tardana. I segurament ara mateix el Manel se’m tirarà a la iugular (i potser algú més), adduint que això no té res a veure amb res. El cert és que jo penso que a l’edat que tinc ara em sento molt bé com a àvia i com a mare de fills grans, però no sé si em veuria amb cor de pujar cinc adolescents com vaig fer “quan tocava”... digueu-me covarda! Però me n’estic anant de tema.
En Josep Lluís ens diu que els homes també tenen el seu instint, tot i que sembla que s’ho pensen més que les dones. I és cert, Josep Lluís, tot plegat és complicat. També hi deu haver diferents maneres de veure-ho i de viure-ho. Quan la il·lusió i el desig són compartits, segurament tot és molt més planer. Quan no hi ha consens, la cosa es complica sempre, ja no solament en aquest tema.
La Mar sembla tenir la maternitat a dins des que va néixer, de fet hi ha moltes dones a qui els passa el mateix. Només que ella sap - aquí la part racional i cultural - que li cal esperar.

Jo mateixa sé que des de sempre que havia dit que en volia tenir, de fills, però vist des d’ara mateix, em sembla que si no n’hagués tingut tampoc no hauria estat traumàtic. Però com que no ho he experimentat, no ho puc saber. Tinc una colla de parelles amigues que van decidir no tenir fills i jo els veig molt tranquils, la veritat. Però ja dic, es fa difícil de dir què hauríem fet si... perquè a misses dites ja no hi ha volta de full.
La Zel també diu que en el seu cas fou urgent, frenètic i sobtat, gairebé coincideix amb el que diu l’Anna, el desig de tenir un fill, de molt joveneta, per tal que l’amor donés el seu fruit... és ben bé que cadascú ho viu a la seva manera, oi? No sé què dir-te, Anna, no crec que ses pugui parlar de bogeria o d’acte irresponsable. No en el teu cas, que n’hi deu haver molts que sí, però aquest ja seria un altre tema. Avui parlem de la maternitat/paternitat volguda, desitjada, o no volguda, per decisió pròpia.
En Manel, en certa manera, ens està dient el mateix que la Carme, només que amb unes altres paraules: pot ser que sigui innat, que es mantingui en estat latent a dins de cadascú i que en algunes persones es desenvolupi i en d’altres no, depenent del seu entorn (aquí hi hauria la part cultural, apresa i racionalitzada).
La Son ve a donar-me la raó (suposo) en el sentit que sí que molts dels factors que ajuden a què vulguem o no vulguem ser mares o pares són el resultat d’una interacció amb l’ambient. I d'ovella negra, res de res. És el que hi ha!

A mi el primer fill “em va venir” sense haver-lo anat a buscar... però en el mateix moment en què em vaig saber embarassada vaig canviar el xip. Per què? Doncs perquè en aquell moment no estava preparada psicològicament per ser mare i m’hauria agradat molt poder viure un parell d’anys sola amb la meva parella. Però llavors –tot i que no fa tants anys, tampoc – les coses anaven de diferent manera, al menys en el meu entorn proper. Vull dir amb això que, tot i que quan el vaig tenir em vaig sentir molt realitzada i molt dona i molt mare, si no l’hagués tingut fins al cap d’un parell d’anyets em sembla que m’hauria sentit igual de realitzada, de mare i de dona, però no ho sé...

La Violeta afirma que és innata, però està convençuda que hi ha una part de voluntat pròpia: un desig de propagar l’amor de parella més enllà. Potser alguns i algunes tenim tant d’amor que l’hem de projectar cap a fora... encara que aquest “fora” sigui molt a dins. La veritat és - tu ja ho saps- que la teva manera de portar la maternitat és admirable i envejable.

L’Edelia parla d’un desig més primari encara, que és el desig sexual, però tots sabem que el fi primer de la sexualitat no és el plaer, al menys no en les bèsties – només les persones estem sempre “en zel” – sinó que té per objecte la reproducció. De tota manera, Edelia, pensa que no sempre s’ha tingut l’oportunitat d’escollir. Fins que no hi va haver la píndola anticonceptiva les dones ho tenien molt magre, això del sexe per plaer i prou. “El problema se’l queda ella”, sentíem dir a les nostres àvies, mares , tietes i veïnes. La revolució sexual dels anys seixanta va ajudar molt a aquesta “alegria”... però em sembla que ja m’estic ficant en un altre tema!
I per fi, la Jessica, pel que ens comenta, també pensa que és innat, que es manté latent fins que un bon dia – les circumstàncies hi porten, segurament- es sent la necessitat de treure’l cap enfora: sorgeix el desig de tenir un fill. I també comenta allò que diem, el desig de prolongació de nosaltres mateixos en un altre ésser a qui donem vida! (és molt fort, això! És un miracle?)

Bé, com que no vull allargar-me més, ho deixo aquí.
Moltíssimes gràcies a tots i a totes els que heu participat. Continuarem amb altres temes relacionats, ok?
Ara us deixaré descansar uns dies!

10 comentaris:

Violeta ha dit...

Només comentar que si s'entén "el desig de prolongació de nosaltres mateixos en un altre ésser a qui donem vida!" com a tenir descendència, ok, però si entenem això com a acabar-nos de completar, omplir propis buits, o poder projectar, poden aparèixer falses expectatives vers els fills i futurs retrets i frustracions maternes-paternes. Els fills no són nosaltres, mai, des que neixen, són ells.

Anònim ha dit...

felicitats Avia per aquest nou bloc !!!

Petonets, ;D

Fionna ha dit...

Sóc mare per desitg propi i sóc mare per necessitat.
Vaig tenir el meu primer fill com diuen altres mares, per materialitzar i allargar en el futur aquell amor que li tenia al meu home.
Al segon fill, al contrari, va ser una necessitat de donar.li al gran companya en un futur i a més facil.litar.me l´horari de treball que per aquell temps tenia.
No cal dir que em va costar molts i molts anys decidir.me a tenir.ne el segon i fins i tot estant embarassada no les tenia totes.
Però, ara, molts anys desprès, i amb la vellessa a les portes, puc dir que em sento molt i molt satisfeta de haver estat mare, que no m´arrepenteixo de haver tingut el segon i que ans al contrari, sento que (encara que estigui mal dir.ho i més encara sentir.lo) m´estimo més al segon que al primer.
Què en penses tú d´això? Pot estimar.se més a un que a un altre? Es natural?

Montse ha dit...

Absolutament d'acord, Violeta, en què són "una altra persona". Però quan diem (al menys quan jo ho dic) "prolongació de nosaltres mateixos, em refereixo més a un tema antropològic: tenir descendència - una altra vida, unes altres vides, autònomes i independents de nosaltres- significa que la teva "missió" a la terra no ha acabat amb tu, no sé si m'explico. I que no ha acabat amb tu per exprés desig de tu mateix amb algú a qui estimes i amb qui heu procreat a través de l'amor.
Ja sé que sona estrany, no m'estic pas ficant amb el dret de les dones que volen tenir fills elles soles, ni molt menys, però això seria un altre tema.

Violeta ha dit...

ok Montse, estic d'acord amb aquesta visió antropològica, i la meva mare encara hi estaria més d'acord!

Montse ha dit...

Hola fiona, perdona que no t'hagués contestat ahir, però és que la resposta al que em preguntes requeria pensar-hi una estona i no tenia temps.

Això que tu dius em va passar a mi amb el segon (el pare del meu únic nét). Va ser buscat i "programat" (dins del que aquestes coses es poden programar, ep!) perquè en volíem un altre i perquè així el primer tindria companyia. Jo sóc filla única i de cap manera volia que el meu fill estigués sol, volia donar-li l'oportunitat de compartir la vida amb un germà. Fins aquí, suposo que com tanta gent.
Al cap de nou anys, va arribar el tercer, per "sorpresa". En aquest moment si que vaig haver de pensar-m'ho. Em vaig estar pensant si el teníem o no, però al final vam decidir genir-lo i et puc dir que, un cop decidits a tenir-lo, l'embaràs d'aquest tercer va ser el millor de tots, aquell que vaig viure amb més intensitat i és un fill que més endavant va servir de nexe entre dues famílies (ara no ve al cas tota l'explicació).

Sobre això que dius, si es pot estimar més un fill que un altre, jo tinc una teoria pròpia: me n'he adonat que cada fill és diferent dels altres i per tant a cada fill se'l pot estimar d'una manera diferent. Em refereixo a que no em preocupa gens si estimo més el gran, el mitjà o el petit, perquè l'amor no té mesura. El que si que sé és que els estimo a cadascun, d'una manera diferent. I això no crec que sigui ni bo ni dolent, simplement, és així. No sé si he respost a la teva pregunta, ja m'ho diràs, ok?

MOltes gràcies per venir, per opinar i per ser tan sincera. T'espero per aquí sempre que vulguis!!! Un petó.

Montse ha dit...

Jaka, moltes gràcies, tinc ganes de veure't i de saber de tu... un petonet!!!

Montse ha dit...

UI, Violeta, la teva mare segur que en sap molt més que jo!!!! que jo només ho intueixo, però ella ho ha estudiat de veritat. Nena, com plouuuuuuuuuuuu!!! petó.

Fionna ha dit...

Estic d´acord, són amors diferents, m´has obert els ulls....ja no em sento tan culpable.
Moltes gràcies, i sí, ens veurem per ací, m´agraden tots els teus blogs. Són tots ben diferents.

Anònim ha dit...

Hola, iaia. El Manel no pensa tirar-se a la iugular de ningú. Al menys no amb el propòsit de mossegar. Estic bastant d'acord ambel que dius. Si es poden fer les coses "quan toquen" millor. Si no, es fan quan es pot i també està bé. Deixa'm dir de passada que facis una còpia del blog. De gran t'ho agrairà.