mama, "pip"

Sé que a hores d'ara ja xerres com una calàndria.

Saps què? Mai no havia sabut per què es deia, aquesta expressió "xerrar com una calàndria"... per això he enllaçat el nom d'aquest ocell a la xarxa, perquè no et pensis que no hi ha base popular (que no científica, suposo)...

M'agradaria tant, que sentíssis com xerren cada matí els ocells que envolten el Blauet! potser quan siguis una mica més gran podrem repetir el viatge i ho farem amb tu... pot ser.

Martí: l'avi i jo tenim unes ganes ben boges de veure't i de tornar-te a abraçar. I de convidar-te dinar gaspatxo, que diu que t'agrada molt. Ja falta menys. Si,si, de veritat: d'aquí a un meset escàs ens retrobarem.

T'estimem, calandrieta!
______________________

La imatge no és gratuïta. Es tracta d'un minúscul jardí vertical, que creix en una paret d'una resclosa. Algun dia t'explicaré com trobar bellesa dins la lletjor, això ens pot fer molt feliços en aquest món tan complicat en el qual t'ha tocat viure. Però les filosofies, martí, per quan siguis més gran.

Parèntesi

Ahir a la tarda vam arribar a Blanes. Vam venir per passar uns dies, veure en Martí, i, evidentment, tots els fills i la besàvia i també per resoldre alguns temes de salut. El primer que vam fer va ser passar un momentet a saludar la Violeta i en Martí - en Jordi era a la feina- i vam descobrir un Martí que ja sap dir el seu nom, que ja sap quants anys té, que no para quiet investigant-ho tot i ensenyant-nos tot allò que atrau la seva atenció. Tot això ja ho feia, quan vam marxar (excepte dir el seu nom) però ara ho fa "amb coneixement de causa". No faré cap referència a cap mena de teoria.
A la teoria vital em remeto: una mare i un pare, acompanyant el seu fill en la trajectòria - de vegades dura, de vegades dolça - de la seva vida.
No diré que em va caure la bava. Només que vaig tornar a al·lucinar.
Aquí deixo un video perquè se'l miri en Martí. A veure si li agrada. Quan sigui gran ja parlarem de simbolismes i significats. En aquest moment, que es diverteixi i prou!

Una abraçada pel Martí, des del meu mar

Martí, l'àvia et troba a faltar molt més del que pensava. Però mira,noi, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, ja ho notaràs!

Una abraçada forta,forta, o un somriure i unes pessigolletes per tu. Fes una abraçada ben dolça als pares, eh? que també els estimem molt.

L'avi i jo naveguem a prop, però ens anem allunyant! malgrat la llunyania, Martí, no t'oblidem.

p.d.- no sabem on serem el dia 7 de juny, ni si podrem felicitar el pare, que en fa... 29!! així que, si no podem connectar des d'on siguem aquell dia, felicita'l tu en nom nostre,d'acord?

Diumenge en família

Llàstima que no tinc cap foto (de moment) perquè diumenge a la tarda, a casa d'en Martí es va fer una festa familiar deliciosa, amb motiu de l'aniversari de la Violeta. Deliciosa per les persones que hi havia, pel berenar al que no ens vam poder resistir i, sobre tot, i per mi, per l'estona amb en Martí, que cada dia està més preciós!
Va ser una mena de comiat, per nosaltres, que, si els déus ens deixen, marxarem dijous o divendres i ja no el veurem fins a mitjans de juliol. Estic seguríssima que quan tornem ja no m'arribarà al genoll sinó a mitja cuixa (al menys) i que xerrarà (encara més).
Marxar de viatge sempre és motiu d'alegria, si el viatge és programat i meravellós. Però deixar la família "a casa" i sobretot, deixar el nét... com ho podria explicar... vaja, que em sembla que el trobarem a faltar moltíssim!


Aquest post és el darrer des de casa. No sé si tindré connexió, espero que segons els llocs per on anem passant, n'hi haurà o no. Així que, d'alguna manera, no és que me'n vagi del tot, però diguem que no serà tan fàcil escriure com ho és ara, amb la connexió permanent.
Per molts anys, Violeta, no cal que et digui que siguis molt feliç, perquè ja ho ets! (afortunadament)

Martí... encara et faré un petonet abans de marxar!

Avui

Aquesta tarda la Violeta i en Martí ens han vingut a portar un bé de déu de cireres... mmm, que bones eren! (ja no en queda ni una)

L'altre dia vaig abraçar en Martí a la platja, mentre amb una mà tenia agafada la Taca - a la platja hi havia massa gent com per deixar-la "suelta - i no em vaig adonar com m'he adonat avui de com ha crescut! Ja m'arriba al genoll!

Me l'he endut a l'habitació i li he ensenyat les meves capsetes plenes de tresors: Hi ha una capseta blava amb gometes de tots colors pels cabells (quan n'hi ha per recollir-los) que ell fa servir de polseres i quan en porta tres o quatre, fa una estrebada de braç i totes van a parar a damunt del llit. Aplaudeix, divertit, i riu fent una carona que és per menjar-se'l!

A una altra capseta hi ha collarets de diferents mides i colors, algun encara de l'època hippie! N'ha agafat un de vidres de coloraines i li ha agradat ficar-lo a una caixeta buida i tapar-la. La musiqueta que feia després, en remenar -la com si fos una maraca, era prou divertida!

Quan s'ha cansat de veure tresors m'ha ajudat a guardar-los tots i un cop tot endreçat ha volgut entretenir-se amb el que ja és "la seva discoteca" particular... encenent i apagant els llums de la dutxa.

Amb el seu somriure de dues dentetes, el blau dels ullets i la finor dels seus cabells m'ha deixat un gustet molt més dolç que les cireres!

Aquí estem...

Martí, vaig veure les fotos que va enviar la mare. Ets realment preciós. I ben petitonet, com era el teu pare a la teva edat i suposo que com era la teva mare, també... ja ho diuen "De gats, gatets".

A les mares, àvies, tietes, als amics, companys, pares, avis, padrins i altres varietats (com el Nadador).De "El blog alternativo" extrec aquesta adreça. És iteressant, la veritat. Per si us ve de gust mirar-vos-ho.
Que tingueu un bon dia!

Premi, primavera i cançó

El blog de l'àvia ha rebut aquest premi, de mans d'en Joan Martin, un mestre de Tarragona. Moltes gràcies, Joan, aquí el deixo, i que el reculli qui li faci il·lusió tenir-lo, de tota la gent que llegeix el blog de l'àvia.

Passat Sant Jordi i passada la Mare de Déu de Montserrat, ens endinsem en una primavera que se'ns descobreix ben entremaliada: ara fa sol, ara plou, ara tinc fred, ara fa calor. Què ens posarem? Caldrà agafar la rebequeta cada dia, no sigui que se'ns constipin els nens...

Deixo una cançó per als més petitons: