diumenge, 16 d’agost del 2009

mama, "pip"


Sé que a hores d'ara ja xerres com una calàndria.

Saps què? Mai no havia sabut per què es deia, aquesta expressió "xerrar com una calàndria"... per això he enllaçat el nom d'aquest ocell a la xarxa, perquè no et pensis que no hi ha base popular (que no científica, suposo)...

M'agradaria tant, que sentíssis com xerren cada matí els ocells que envolten el Blauet! potser quan siguis una mica més gran podrem repetir el viatge i ho farem amb tu... pot ser.

Martí: l'avi i jo tenim unes ganes ben boges de veure't i de tornar-te a abraçar. I de convidar-te dinar gaspatxo, que diu que t'agrada molt. Ja falta menys. Si,si, de veritat: d'aquí a un meset escàs ens retrobarem.

T'estimem, calandrieta!
______________________

La imatge no és gratuïta. Es tracta d'un minúscul jardí vertical, que creix en una paret d'una resclosa. Algun dia t'explicaré com trobar bellesa dins la lletjor, això ens pot fer molt feliços en aquest món tan complicat en el qual t'ha tocat viure. Però les filosofies, martí, per quan siguis més gran.

6 comentaris:

fanal blau ha dit...

Montse/Arare...
la filosofía no li farà cap mal, i mentre li expliques, tot serà que et regali alguna rialla...

Martí...
aprofita't escoltant i deixant-te abraçar per aquesta àvia tan dolça que tens...
I, eps, entre tú i jo, deixa-la "filosofar"...Et ben asseguro que no et farà cap mal...i si en algún moment veus que ja en tens prou...li fas una rialla i li caurà la baba...

Això sí, digues-li que t'expliqui lo dels jardins verticals...que són importants!

Montse/Arare...

com que en Martí encara no llegeix...li dius...la fanal blau m'ha dit que ets un "suertudo" (léase "nieto con suerte...":))

Apa, viajantes...hasta la vista!

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, estic molt d'acord amb el que diu fanal blau... els jardins verticals són molt importants...

Ja veig que vas resistint, àvia enyorada... del nét.

Montse ha dit...

Fanal blau, Carme... les plantetes que creixen en una humida i lletja paret de resclosa tenen tot el mèrit de qui s'esforça per sortir a buscar la vida allà on pot...

i creieu-me: són precioses!

quant a en Martí... buf! no sabeu com em costa, "aguantar"! i quines ganes de menjar-me'l a petons!

Una abraçada forta per cadascuna de vosaltres!!!

zel ha dit...

Que bonic el text...que tendre, a mi també m'agrada trobar la bellesa dins la lletjor... Petons!

el paseante ha dit...

Ja li pots comprar un vestit de mariner per quan feu el viatge junts en el futur. I trobo estrany que a un nen tan petit li agradi el gaspatxo.

jo artin au ha dit...

De la composició filo-sofia en Martí ja en té, pel fet viure-la, la primera part, la que resta soterrada al cor, l'arrel. La planta completa, que ja està sent, tindrà sentit; serà més un saber que germina i s'assaboreix, que no pas un mer coneixement, que tant pot caure en un camp fèrtil com en terreny estèril pel desenvolupament humà.