dijous, 30 d’octubre del 2008

La veu materna... i la paterna?


"Un dels elements més importants per a l'estructuració de la futura personalitat del nen o nena és la veu materna, amb totes les seves implicacions: dolcesa, qualitat afectiva, amor, comprensió, no agresivitat i, més endavant, raonament lògic o no. Tot queda imprès al cervell del nadó. "

Julien Cohen -Solal: Les deux premières années de la vie.
(traducció pròpia)

I jo pregunto, què en penseu, de la veu paterna? Que no és igualment important?















11 comentaris:

Mar ha dit...

És cosa de dos! Igual d'imprescindible com per al seu naixament.

Per cert, hi ha veus d'homes que mmm..ja m'haguéssin agradat a mi!

:P


Em fa gràcia això d'escriure't ara aquí i després allà.

Muaaaa

Montse ha dit...

a mi també em fa gràcia :)

per cert, el meu pare a mi, de petita, em cantava i la meva mare, també!

Pia ha dit...

Diuen que els fetus ja senten les veus dels seus pares i les reconeixen bé quan neixen. La veu del pare els és tan familiar com la de la mare, i són tan important una com l'altre.
Jo adorava la veu del meu pare encara que no recordo si em cantava.

;)

Carme Rosanas ha dit...

Crec que sí que ho ha de ser. Igualment d'important.

Això no treu que el fetus forçosament les ha de sentir en diferent intensitat l'una que l'altra, però possiblement le s senti les dues.

Violeta ha dit...

Jo penso que són importants totes dues veus i presències, però no igualment importants (tot i que seria maco pensar que sí).
I penso que és així per una qüestió física i històrica, m'explico:
1. Som animals mamífers. Tots els mamífers, quan neixen fins que poden procurar-se menjar de manera autònoma i desplaçar-se, no es mouen del costat de la mare. El pare, en segons quines espècies, els fa costat, en d'altres no. La mare és qui dóna menjar, qui avisa dels perills, qui salva (si pot) dels depredadors, qui acut als crits i plors de la cria... I nosaltres no som res més que animals mamífers.
2. Jo sempre em remonto a la prehistòria i trobo moltes explicacions al present. Allà, els homes podien ser fora hores, dies i algun mes, anant de cacera per dur menjar al clan. Les mares estaven amb els fills i en tenien cura. Els homes tenien un altre rol.
3. L'embaràs de la dona és de la dona, i els bebés estan a la panxa de la mares, la senten 24h durant 9mesos, la tasten, l'oloren, l'escolten... Al pare el senten a estones, a hores, a dies, a mesos, però incomparable. La referència i el què ells coneixen bé és la mare (per això és tan important que la mare no els deixi mai sols, perquè se sentin segurs davant tot lo desconegut, un cop nascuts).
4. El pare és importantíssim pel bebé, però imprescindible, sobretot en els primers mesos. El primer vincle que fa el fill és amb la mare, i és necessari pel seu correcte desenvolupament, que el pugui fer.

No sé si em deixo algo... Em sap greu homes, però les dones encara tenim el do de ser imprescindibles en algun moment de la nostra vida.

(PD: Montse, he intentat respondre al resum de l'altre tema però no em deixa).

Violeta ha dit...

Ei, rectifico, m'he equivocat. Al punt 4 volia dir: El pare és importantíssim pel bebé, però NO imprescindible.

Montse ha dit...

Violeta, et dono la raó en tot, però sobre tot en una cosa: "seria maco pensar que si"
:)

però és cert: "ells" ho tenen una mica pitjor. No poden sentir el nen a dintre, i per molt que s'ho vulguin imaginar, no crec que sigui possible. Malgrat tot, a "Yerma" hi ha una frase que diu la protagonista, que explica el que sent una mare quan té el nadói al ventre i ho compara amb tenir un ocell a les mans... jo crec que ho encerta força!

Quant a les veus, crec que el nadó ha de tenir l'oportunitat de sentir-les totes dues, encara que no cantin (de vegades, millor que no cantin, hehehe, i no ho dic pas pel vostre cas, sinó per altres)

Petonet.

Montse ha dit...

Si, Carme, jo també n'estic segura. Però un cop nascut el `nen (o la nena) llavors el pare hi té un paper molt important, si vol. Altra cosa és que ho vulgui, que tu saps que a la nostra època els pares s'implicaven una mica menys que ara (tampoc va ser el meu cas, jo sempre he dit que he tingut molta sort amb els meus partenaires)...

Ostres, a cada comentari m'adono que tenim moltes coses per dir... continuarem dient, doncs!

gràcies per venir.

Montse ha dit...

Pia, l'important és que ho recordis, tant és si cantava o no...

Marcel ha dit...

Noies , sóc un pare primerenc i malgratvque el que dieu està molt b hi ha coses q no hi estic gens dacord. La meva dona és profe i gràcies a ser funcionaria pot passar moltes hores amb la nena, i això em fa pensar en el que dieu vosaltres, instints, història, genètica... xò si miro enrerra a casa meva, el meu pare de jove feia més hores que el rellotge i no podia estar tant a casa com la mare, han passat els anys i jo sempre he tingut més facilitat per parlar amb ma mare però la meva germana tè aquesta facilitat amb el meu pare.

El q vull dir és q som animals, xò civilitzats i amb capacitat d raonament q ens fa adoptar comportaments per tant això de q quan plora el nadò la mare és la primera q hi va, a casa meva no passa, jo tb passo mes hores de les q m'agradaria a fora de casa, xò quan hi sóc estic per ella com el que més ... per altre banda també penso que l'entorn hi fa molt i per molt que l'hagis portat a la panxa o siguis el pare més atent del mon al principi si no hi ha una constancia no es va enlloc. No som animals, som persones i hi ha mil factors a tenir en compte (si son pares separats els pots estimar als dos o odiarlos als dos...) és més complicat q una olor o un to de veu.

(PERDONEU LES FALTES! :D)

Montse ha dit...

Marcel, gràcies per venir a petar a ca l'àvia!

M'has fet reflexionar en dos aspectes:

1) és veritat que molt del nostre comportament és après, social (no som només animals que actuem per instint) i en això tens tota la raó.

2) M'has fet venir ganes de "reobrir el xiringuito" després d'uns mesos d'haver-lo deixat amb la porta ajustada, potser per cansament, potser per mandra...

Gràcies!

Amb una mica d'empenteta (la que m'acabes de donar) continuaré amb el blog!

Benvingut i moltes felicitats pel teu nadó.