Una abraçada pel Martí, des del meu mar

Martí, l'àvia et troba a faltar molt més del que pensava. Però mira,noi, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, ja ho notaràs!

Una abraçada forta,forta, o un somriure i unes pessigolletes per tu. Fes una abraçada ben dolça als pares, eh? que també els estimem molt.

L'avi i jo naveguem a prop, però ens anem allunyant! malgrat la llunyania, Martí, no t'oblidem.

p.d.- no sabem on serem el dia 7 de juny, ni si podrem felicitar el pare, que en fa... 29!! així que, si no podem connectar des d'on siguem aquell dia, felicita'l tu en nom nostre,d'acord?

Diumenge en família

Llàstima que no tinc cap foto (de moment) perquè diumenge a la tarda, a casa d'en Martí es va fer una festa familiar deliciosa, amb motiu de l'aniversari de la Violeta. Deliciosa per les persones que hi havia, pel berenar al que no ens vam poder resistir i, sobre tot, i per mi, per l'estona amb en Martí, que cada dia està més preciós!
Va ser una mena de comiat, per nosaltres, que, si els déus ens deixen, marxarem dijous o divendres i ja no el veurem fins a mitjans de juliol. Estic seguríssima que quan tornem ja no m'arribarà al genoll sinó a mitja cuixa (al menys) i que xerrarà (encara més).
Marxar de viatge sempre és motiu d'alegria, si el viatge és programat i meravellós. Però deixar la família "a casa" i sobretot, deixar el nét... com ho podria explicar... vaja, que em sembla que el trobarem a faltar moltíssim!


Aquest post és el darrer des de casa. No sé si tindré connexió, espero que segons els llocs per on anem passant, n'hi haurà o no. Així que, d'alguna manera, no és que me'n vagi del tot, però diguem que no serà tan fàcil escriure com ho és ara, amb la connexió permanent.
Per molts anys, Violeta, no cal que et digui que siguis molt feliç, perquè ja ho ets! (afortunadament)

Martí... encara et faré un petonet abans de marxar!

Avui

Aquesta tarda la Violeta i en Martí ens han vingut a portar un bé de déu de cireres... mmm, que bones eren! (ja no en queda ni una)

L'altre dia vaig abraçar en Martí a la platja, mentre amb una mà tenia agafada la Taca - a la platja hi havia massa gent com per deixar-la "suelta - i no em vaig adonar com m'he adonat avui de com ha crescut! Ja m'arriba al genoll!

Me l'he endut a l'habitació i li he ensenyat les meves capsetes plenes de tresors: Hi ha una capseta blava amb gometes de tots colors pels cabells (quan n'hi ha per recollir-los) que ell fa servir de polseres i quan en porta tres o quatre, fa una estrebada de braç i totes van a parar a damunt del llit. Aplaudeix, divertit, i riu fent una carona que és per menjar-se'l!

A una altra capseta hi ha collarets de diferents mides i colors, algun encara de l'època hippie! N'ha agafat un de vidres de coloraines i li ha agradat ficar-lo a una caixeta buida i tapar-la. La musiqueta que feia després, en remenar -la com si fos una maraca, era prou divertida!

Quan s'ha cansat de veure tresors m'ha ajudat a guardar-los tots i un cop tot endreçat ha volgut entretenir-se amb el que ja és "la seva discoteca" particular... encenent i apagant els llums de la dutxa.

Amb el seu somriure de dues dentetes, el blau dels ullets i la finor dels seus cabells m'ha deixat un gustet molt més dolç que les cireres!

Aquí estem...

Martí, vaig veure les fotos que va enviar la mare. Ets realment preciós. I ben petitonet, com era el teu pare a la teva edat i suposo que com era la teva mare, també... ja ho diuen "De gats, gatets".

A les mares, àvies, tietes, als amics, companys, pares, avis, padrins i altres varietats (com el Nadador).De "El blog alternativo" extrec aquesta adreça. És iteressant, la veritat. Per si us ve de gust mirar-vos-ho.
Que tingueu un bon dia!

Premi, primavera i cançó

El blog de l'àvia ha rebut aquest premi, de mans d'en Joan Martin, un mestre de Tarragona. Moltes gràcies, Joan, aquí el deixo, i que el reculli qui li faci il·lusió tenir-lo, de tota la gent que llegeix el blog de l'àvia.

Passat Sant Jordi i passada la Mare de Déu de Montserrat, ens endinsem en una primavera que se'ns descobreix ben entremaliada: ara fa sol, ara plou, ara tinc fred, ara fa calor. Què ens posarem? Caldrà agafar la rebequeta cada dia, no sigui que se'ns constipin els nens...

Deixo una cançó per als més petitons:

Sant Jordi

Estimat Martí,
He trobat aquest dibuix i m'ha agradat molt. Pertany al web d'una escola, el CEIPM Parc del Guinardó, però l'he agafat com si fos un préstec, per ensenyar-te el drac, la princesa i el Sant Jordi somrient. Quan siguis més gran t'explicarem la llegenda i t'agradarà, cada any, celebrar una diada tan nostra.

Cançons de falda

Quan en Martí encara havia de néixer, al meu altre blog vaig demanar cançons de bressol per fer-ne un recopilatori. En vaig recollir tantes com per fer-ne tres CD's, que vaig regalar a tres persones del meu entorn que en aquell moment estaven esperant un fill. Sé que els va agradar, el que no sé és si els va ser útil, la veritat és que no els ho he preguntat mai. Va ser una crida que va tenir un èxit extraordinari entre els blogaires!

Ara estic recopilant cançons de falda. N'hi ha a mils, de cançons de falda, però el que m'interessa no és tant les que podem trobar en els cançoners tradicionals, que aquestes ja les podem trobar, precisament.

El que m'agradaria és que cadascú de vosaltres m'expliqués amb quines cançonetes - tradicionals o inventades- us relacionaveu i interaccionaveu amb els vostres nadons, des que van néixer, fins -diguem- cap als 2 anys.

Va, no sigueu tímids/tímides!

I... quina era, normalment, la resposta del nadó? (si ho recordeu....)

-----------------------------

Jo comentaré un dels jocs preferits d'en Ferran, el meu fill gran, que es solia donar mentre jo preparava el sopar i ell era assegut a la trona; en Ferran jugava molt per terra, però quan jo preparava el sopar em demanava asseure's a la trona, així "controlava" el que jo feia per la cuina. Recordo la porta de la cuina ben oberta - el pis era petitet i la cuina encara més - i al mig de la porta, la trona amb el nen.

Recordo...

mira, una ceba!

eba!

si, una ceba! t'agrada? a que és xula?

eba!

i ara un tomàquet, mira, un tomàquet!

ohh!

xulo, el tomàquet, eh?

etc...

------------------------

És evident que la conversa no té res de trascendent, però gairebé cada dia sorgia una cançó inventada, per suposat, o un conte, sobre algun dels aliments o sobre algun estri de cuina. Eren moments entranyables. És evident que ara no podria reproduir cap d'aquelles musiquetes que inventava per a en Ferran, però el que és cert és que en tinc un record de mirades, de tacte, aprendre textures, colors i formes, sabors, de paraules, de gestos...

L'hora del dinar era molt més prosaica, potser per això no la recordo massa...

I segur, segur, que els meus tres fills recorden quan el seu avi (el meu pare) els donava la sopa, tot explicant-los el conte de "la maravilleta" (on la protagonista era un granet de maravilla, visca la imaginació!)

------------------------

Bé, doncs, el que demano és això: experiències ... alguna cançó (la lletra, és clar, a no ser que pugueu enviar-me també la música, si en teniu l'oportunitat, cosa que seria perfecta), algun petit poema que perduri a la vostra memòria, alguna paraula carinyosa inventada o no ("moneta" "pipirimundi" "Ferranicu" "piru" "rei de sucre") etc... aquestes cursilades que sabem dir, però que tan ens agraden i els agraden a ells.

Perquè no ho són, de cursilades. Perquè són mots que traspuen amor.

Apa, ja teniu deures!