Pensar, dir, fer

 Avui el post coincideix amb el que acabo d'escriure a Des del meu mar. Crec que val la pena penjar-lo també aquí perquè hi ha molts pares, mares, àvies, avis, oncles, tietes, mestres, educadors en general, que llegeixen (molts en silenci, però s'agraeix igualment).

Aquí va:


Avui una recomanació. Mireu aquest video, si us plau. Dura 16 minuts, però crec que val la pena "perdre'ls".

imatge: http://www.nueva-acropolis.es/Fotos/Noticias_2008/empatia_ninos.jpg

Què en penseu? (mestres i no mestres)

Estem perdent la capacitat d'empatia per culpa de les exigències de la nostra societat?
Cal que l'escola eduqui?
Que instrueixi?
Que ensenyi a viure feliç?
Que domestiqui?
Que prepari ciutadans per ser el que la mateixa societat vol que siguin els seus ciutadans?

Una altra mena d'educació és possible?

Ho sento, tinc el dia pensador.

Tot d' estels!

- À-vi-a, estel!
- Si. Un estel!
- I a lluna, mia lluna
- Si, la lluna també. Que bonica, eh?
 - Petita.
- Si, ara és petita.
- ¿La? - assenyalant els llums que veiem des de la terrassa.
- Allò són els llums de Blanes.
 - Nonono. Tooooooooooooot esteeeeeeeeeeeeeels!

 

imatge retocada d'una altra trobada a internet (http://farm4.static.flickr.com/3055/2706768241_dc906b3156.jpg?v=0)

Magdalena o mustela?

Veure't a la banyera, jugant amb un petit cor vermell, que havia estat una bombolla d'oli per a l'aigua del bany.
- A cor!
- Ah, si, és un cor, que bonic, oi?
- Oi?

Quin riure, Martí! Des que visc a Blanes - i mira que en fa d'anys - sempre m'han fet broma amb el que encara em queda de la meva parla de Barcelona (xava?) Al principi em deien que parlava amb la "A", com la "Sandra Kamaka". Després es veu que vaig anar deixant una mica - només una mica, eh? - l'accent català de Barcelona, però mai no he pogut negar que sóc d'allà. Ni ho vull negar, per altra banda, ep!

Però sentir-te dir Oi? repetint el que havia dit jo em va fer molta gràcia!

I quan la mare et va eixugar, el teu cosset menut i espigat em va recordar tant el del teu pare quan tenia la teva edat! I encara, quan et va posar aquella crema d'olor de nen petit, d'olor de net, la sensació de felicitat era total. Sensació que el temps passa però en algun moment té la capacitat d'aturar-se un moment per deixar-nos recordar allò que ens va fer tan feliços...

No vaig necessitar evocar una magdalena  de Proust(quan siguis gran ja t'explicaré què vol dir això de la magdalena de Proust) , quan, en un acte quotidià, com untar-te  la careta amb mustela i posar-te el pijama, aquell pijama sencer que us fa tan bonics als petitons, vaig tornar al passat de manera immediata.  No la vaig necessitar. Va ser l'evocació total i absoluta. No sé quin dels meus tres fills vaig recordar, potser tots a l'hora: el teu pare "Moto, mama, moto, n'hi ha!", el teu "tiet" gran "A xexei que volen pel cel!" o el teu "tiet" més jove "mama, treu-me ,es migades, que tinc calor!"

xexei = ocells
migades = mànigues

Martí, ets molt gran! No de mida, no d'edat, no de tamany. Però ets molt gran!

Vejam...

Arribant al port em va faltar temps per anar a veure en martí. El primer que va fer és dir-me

-À-VI-A

i ja em va caure la baba directament.

En Martí és el nen que tots pares i mares i avis i oncles i tietes voldríen tenir.

No sabria com dir-ho de cap més manera, perquè aquestes coses, encara que les vulguis fer, no sempre surten. Costa molt, dir-li a ton fill que estàs orgullosa d'ell com a pare, encra que ja sàpiga que estàs orgullosa d'ell com a fill... o potser és que caldria anar-li recordant, aquesta darrera afirmació? Hi pensaré.

Avui hem compartit una estoneta de platja. L'aigua del mar ja la troba massa freda, però veure com disfrutava sota la dutxa ha estat divertidíssim!

T'agafen ganes de mirar-te'l tota l'estona i se t'acaben les paraules. Quan diu À-VI-A (ho diu així, com separant bé les síl·labes, com posant-hi èmfasi, et roba el cor, potser sense saber-ho)

I cal agrair la "feina" (potser més que feina caldria dir-n'hi abnegació i amor) feta per pare i mare, explicant-li qui és la seva família, encara que tingui uns avis tan troneres que s'han estat més de dos mesos fora!

per cert, he rebut més missatges dient-me que aquest blog ha estat anomenat a Rac 1... gràcies a qui l'hagi "recomanat", com que no sé qui ha estat, dic un gràcies així, en general. És un honor!

mama, "pip"

Sé que a hores d'ara ja xerres com una calàndria.

Saps què? Mai no havia sabut per què es deia, aquesta expressió "xerrar com una calàndria"... per això he enllaçat el nom d'aquest ocell a la xarxa, perquè no et pensis que no hi ha base popular (que no científica, suposo)...

M'agradaria tant, que sentíssis com xerren cada matí els ocells que envolten el Blauet! potser quan siguis una mica més gran podrem repetir el viatge i ho farem amb tu... pot ser.

Martí: l'avi i jo tenim unes ganes ben boges de veure't i de tornar-te a abraçar. I de convidar-te dinar gaspatxo, que diu que t'agrada molt. Ja falta menys. Si,si, de veritat: d'aquí a un meset escàs ens retrobarem.

T'estimem, calandrieta!
______________________

La imatge no és gratuïta. Es tracta d'un minúscul jardí vertical, que creix en una paret d'una resclosa. Algun dia t'explicaré com trobar bellesa dins la lletjor, això ens pot fer molt feliços en aquest món tan complicat en el qual t'ha tocat viure. Però les filosofies, martí, per quan siguis més gran.

Parèntesi

Ahir a la tarda vam arribar a Blanes. Vam venir per passar uns dies, veure en Martí, i, evidentment, tots els fills i la besàvia i també per resoldre alguns temes de salut. El primer que vam fer va ser passar un momentet a saludar la Violeta i en Martí - en Jordi era a la feina- i vam descobrir un Martí que ja sap dir el seu nom, que ja sap quants anys té, que no para quiet investigant-ho tot i ensenyant-nos tot allò que atrau la seva atenció. Tot això ja ho feia, quan vam marxar (excepte dir el seu nom) però ara ho fa "amb coneixement de causa". No faré cap referència a cap mena de teoria.
A la teoria vital em remeto: una mare i un pare, acompanyant el seu fill en la trajectòria - de vegades dura, de vegades dolça - de la seva vida.
No diré que em va caure la bava. Només que vaig tornar a al·lucinar.
Aquí deixo un video perquè se'l miri en Martí. A veure si li agrada. Quan sigui gran ja parlarem de simbolismes i significats. En aquest moment, que es diverteixi i prou!

Una abraçada pel Martí, des del meu mar

Martí, l'àvia et troba a faltar molt més del que pensava. Però mira,noi, les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, ja ho notaràs!

Una abraçada forta,forta, o un somriure i unes pessigolletes per tu. Fes una abraçada ben dolça als pares, eh? que també els estimem molt.

L'avi i jo naveguem a prop, però ens anem allunyant! malgrat la llunyania, Martí, no t'oblidem.

p.d.- no sabem on serem el dia 7 de juny, ni si podrem felicitar el pare, que en fa... 29!! així que, si no podem connectar des d'on siguem aquell dia, felicita'l tu en nom nostre,d'acord?