dilluns, 12 de gener del 2009

L'experiència de la Violeta

Me la sabia perquè ho vaig viure en -diguem-ne- segona persona, però quan ho he llegit per escrit m'he tornat a emocionar, com m'he emocionat amb els relats que heu anat fent de les vostres experiències. Sé que és molt llarg, però la Violeta me n'ha cedit els drets i és per això que em permeto transcriure'l sencer. Moltes gràcies.
Si algú de vosaltres té ganes d'explicar el seu o el de la seva dona, germana, néta... amb més detalls que en els comentaris, em pot enviar el doc al meu email i amb molt de gust li penjaré com a post.
Quant a les fotos dels nens i nenes, animeu-vos, va, que de moment en tinc uns quants...
_______________________________________________________________________
El naixement d'en Martí.

25 de Gener de 2008

És divendres.
Avui m’he quedat fent el ronso a llit. En Jordi ja ha anat a treballar. Quan m’he llevat i he anat a apujar la persiana de l’habitació, he sentit una punxadeta, una sensació nova nou. Avui has de néixer, he pensat, i he somrigut. Però no n’he fet més cas i m’he anat a dutxar.
He baixat a plaça i he comprat molt, fruita i verdura, el carro a tope. La Rosa, de la parada de verdura, m’ha preguntat si volia que me’l pugés ella a casa, el carro (som veïns), però li he dit que no calia, ja hi estic acostumada. Ella m’ha recordat que no hauria de portar tan de pes.
He anat a l’Activa, a la terrasseta, a fer un cafè amb llet. Fa un dia preciós, fa sol, i s’hi està bé a fora, tot i ser Gener. Aquest hivern, amb tu a dintre, no he passat gens de fred!
Quan estava anant cap a l’Activa he tingut una altra punxadeta. Ui... M’ha trucat la mare, la teva àvia, i li he preguntat com era una contracció. (No he anat a classes de pre-part i ningú no m’ho ha explicat). Pel què m’ha dit, ja tenia contraccions. Quan m’he assegut a la terrasseta he trucat a en Jordi, molt emocionada i contenta, eufòrica. Tenia ganes de dir-li cridant, però no era plan. Li he dit que creia que tenia contraccions. S’ha posat súper content, molt, molt. M’he sentit molt tranquil•la, gens espantada.
M’he pres el cafè i he pujat cap a casa. Quan ha arribat en Jordi ens hem abraçat, contentíssims, i ja he tingut una tercera contracció. Ell ha posat el seny a tot plegat. Agafa el rellotge i comença a controlar cada quan les tinc. Jo em quedo a casa i ell, havent dinat, se’n va a treure l’Apu (el gos) a Pinya de Rosa. Jo, a casa, vaig contant cada quan les tinc. Quan arriba m’ho pregunta: cada mitja hora, o cada quart, no ho sé ben bé. Decidim que no vagi a treballar, puc estar dies així, però avancen ràpid i pensem que és millor que em faci costat.
No recordo bé què fem des que ell torna de Pinya fins a mitja tarda (és possible que, entre altres coses, preparem les bosses per marxar a l’hospital), però a mitja tarda decidim portar l’Apu a casa els seus pares per si ja anem avui mateix a l’hospital.
Passem un parell d’horetes allà, xerrant, llegint el diari, passant la tarda. Les meves contraccions són cada vegada més seguides, cada 10-8 minuts, i comencen a fer-se notar, he d’acompanyar-les amb la respiració, però són suportables totalment. Tinc la panxa molt molt baixa i molt rodona, sembla que porti una pilota de bàsquet sota del jersei. En Joan Salvador em fa fotos de perfil.
A quarts de nou, quan les contraccions ja són aproximadament cada 7-9 minuts, decidim anar cap a casa a agafar les coses per marxar. Quan hi arribem estic suada, tinc ganes de dutxar-me. Em dutxo i l’aigua calenta em relaxa i calma les contraccions, que es fan més suaus. Em senta bé la dutxa. Em poso roba còmoda i marxem. Són les 9 del vespre.
Pugem al cotxe i en Jordi posa el cronòmetre per saber cada quan tinc contraccions. Ara ja són molestes, cada vegada que en tinc una he de deixar de parlar i he de tancar els ulls. Envio missatges a la família: anem cap a Salt, no truqueu, avisarem quan hagi nascut en Martí. El meu pare truca; comencem a parlar però he de penjar, les contraccions fan mal.
Arribem entre tres quarts de 10 i les 10 del vespre (si no recordo malament). Les contraccions em fan mal, són cada 3-5 minuts. Entrem de seguida al box d’urgències. Em fan un tacte per saber la dilatació. No estic dilatada! Al•lucino! Així doncs, encara ha de començar tot. Em posen les corretges per saber que tot està anant bé. Passem així una hora aproximadament. A mi les contraccions em fan mal, no em puc creure que no estigui dilatada. Demano un iogurt, tinc gana. Després d’aquesta hora ens recomanen anar a casa i tornar quan el part estigui més avançat. Expliquem que som de fora, que és un pal un altre viatge en cotxe, etc., i ens diuen que si volem part natural, com més estona passem a casa, a la nostra manera, molt millor, no serà el mateix que passar-ho a una habitació compartida d’hospital. Acceptem i marxem. Són les 11.
Tinc gana i no sabem què fer. Anem a l’Espai Gironès, hi ha un Viena, una cadena de restaurants d’entrepans i amanides. Entrem i demanem. Les contraccions comencen a pesar-me a tot el cos. Amb cada una d’elles m’he de recolzar a en Jordi mentre fem cua al mostrador per demanar. Anem a una taula i entre contracció i contracció em menjo l’entrepà. Em fan molt de mal.
Tinc ganes d’anar de ventre, però no em veig en cor d’anar sola al lavabo. En Jordi m’acompanya. Amb les contraccions gemego. Jo ja no estic per tornar a Blanes en cotxe per després tornar a Salt. Decidim que busquem un hotel.
No sabem on anar. En Jordi truca en Joan Salvador, li demana que ens busqui algun hotel per allà o per Girona, en Joan Salvador també deu estar nerviós, perquè ni ell ni la Montse van massa ràpids a ajudar-nos. Finalment, no sé si perquè el trobem o perquè ens el diuen (tampoc ho recordo), anem a parar al Sidorme, allà al costat. Són les 12 tocades.
És un hotel nou, tipus “de carretera”, fred i impersonal. L’habitació està gelada i posem la calefacció a tope. Fa pudor de tabac (estem a la secció de no fumadors!). Jo no puc fer res més que posar-me sobre el llit, en posició fetal, o a la tortuga, tapada amb una manta, i passar contraccions. Són molt seguides, cada 3 minuts o menys, a estones en tinc de seguides, amb segons de descans, i em fan molt de mal. No puc concebre quantes hores hauré de passar així perquè neixi en Martí.
En Jordi té molta son. S’estira al meu costat i mig dorm, o reposa, o fa el què pot. Igual que jo. Recordo aquesta fase de contraccions com a molt dolenta i desagradable. Segurament perquè no acabo d’estar a gust al lloc.
He d’anar de ventre un parell o tres de cops. I m’imagino que és normal, per les contraccions internes que fan pressió.
Quan ja no puc més, decidim anar a la dutxa (no hi ha banyera). És petita, quadrada o un pèl rectangular. M’assec al terra i deixo que en Jordi em tiri aigua a les lumbars, que em fan molt de mal. Anem canviant de postura: ara a la panxa, ara a l’esquena... Ens diem que ens estimem. Es calmen les contraccions, es suavitzen i fins i tot s’espaien. No sé quanta estona passem a la dutxa, pateixo per en Jordi, que està allà, dret, despullat, mullant-me a mi, mort de son, i tinc por que agafi fred. L’estimo tant!
Tot d’una veig una mica de res de sang que s’escola pel desaigua de la dutxa i li dic que pari l’aigua. Analitzem la situació. No sabem què ha passat perquè l’aigua corria. No sabem si he trencat aigües o què és allò que he vist. Decidim que, ante la duda, tornem a l’hospital. M’eixugo i em vesteixo, tinc fred, estic destemplada. Marxem. Són les 3 tocades de la matinada. Ja és dissabte i la nit és molt freda.
Arribem a l’hospital i ens rep la mateixa llevadora. Em fa un tacte i em diu que he fet bona feina, estic dilatada de 5 cm. Ja ens podem quedar. La sang que he perdut és el tap mucós.
Em tornen a posar les corretges per mirar que en Martí està bé. No n’estic segura però diria que passo una hora més així.
Em proposen entrar a la piscina per passar contraccions, en tinc moltes ganes.
A un quart de 5, més o menys, entrem a una habitació que no puc dir com és perquè ni la miro. Entro a la piscina i agraeixo que la tinguin. És com un iacuzzi, m’hi puc seure, les cames estirades o flexionades, l’aigua, calenta. Apaguen les llums de la sala i deixen les pròpies de la piscineta, halògens que, reflectits amb el fons de la piscina, fan una llum groga. Tot és foscor. Ens deixen sols. Tanco els ulls. En Jordi, a fora, em diu que m’estima, i m’acompanya. Està cansat però no em deixa ni un moment. Em tira aigua sobre la panxa, li ha dit la llevadora que ens acostuma a agradar, però a mi em molesta i li demano que pari (segons jo, li dic bé, segons ell, malament; jo, ni me n’adono, però ell no em retreu res, no em diu res). Les contraccions es calmen, una treva pel dolor. Em relaxo. Segueixo amb els ulls tancats, no hi sóc, les hormones van fent de les seves perquè no dormo però estic out. En Jordi em filma una mica, durant la treva; sóc capaç de parlar, dic alguna cosa i faig algun somriure, no puc fer més que això. Tinc un rellotge davant i de tant en tant obro els ulls i miro l’hora. Segueixo tenint contraccions, però més espaiades. Agafo fred, i m’afegeixen aigua calenta. Tot d’una, les contraccions tornen a ser seguides i de cop sento la necessitat d’empènyer. Crido. Una força des de dins em diu que he d’empènyer. Surt sang. Ve la llevadora.
Comença l’hora de la veritat, penso jo. I les contraccions són molt seguides i fan molt de mal. I crido cada vegada que en tinc una. En Jordi em diu que respiri, em recorda les respiracions que ens va ensenyar l’Imma, però sóc incapaç de fer-les, en faig dues i torno a cridar, no puc evitar-ho. En Jordi de tant en tant m’intenta reconduir però li contesto algun improperi perquè em deixi tranquil•la, ho estic fent el millor que puc, el cos va sol i és gairebé impossible controlar-lo. En algun moment penso “oxitocina”, però m’ho trec del cap, no és el què vull, no ho he volgut mai. En Martí ha d’obrir-se camí al seu ritme, i jo li respectaré.
Estic agafant fred de nou, va sortint sang. Em fan un tacte, tot va bé.
A tres quarts de sis em proposen sortir de l’aigua i passar a la sala de part. Accepto. Necessito canviar de postura, a la piscina em sento limitada, he passat les contraccions de costat, agafada amb força a la barana, però sento que el meu cos està cansat.
A la sala de part em deixen la pilota, m’hi assec, amb el cap i els braços recolzats al llit, però estic molt malament, sento molta pressió a la pelvis i m’aixeco, no la vull.
Passo contraccions dreta, recolzada a en Jordi. Les cames no m’aguanten, m’aguanta ell. En passo més a una banda del llit, amb els braços per sobre d’aquest i en Jordi des de l’altra banda agafant-me les mans. Jo amb les cames flexionades però els genolls no arriben a terra. A cada contracció em sembla que li arrencaré els braços a en Jordi. Necessito estirar-me, no puc estar més estona dreta.
M’estiro al llit, cames en lotus, una treva al meu cos, les contraccions segueixen. Les llevadores em suggereixen que em posi de quatre potes, però no em puc moure, necessito reposar. Quan ja m’he refet els faig cas. M’agafo al respatller del llit i recolzo els genolls, d’esquenes a ells. Apreto i apreto, em fa mal tot. Necessito estirar-me de nou. Ho respecten. Crido. Em diuen que perdo força cridant, que concentri aquesta energia a sota, que serri les dents i apreti, com si volgués anar de ventre. Ho faig, em concentro molt, vull cridar però tanco la boca, em concentro en el camí d’en Martí, i intento ajudar-lo, empenyo enfora, en silenci, i em diuen que ho faig molt bé. Avanço, ho estic fent molt bé.
Em torno a posar de quatre potes. Tot comença a cremar, en Martí està arribant, el poden tocar. M’estic rendint, no puc més, estic exhausta, però quan em diuen que ja s’apropa el moment recupero forces, empenyo amb ràbia, amb totes les meves entranyes, sento foc a la vagina, tot crema molt, el dolor ja no és dolor, ja no sé què és, i comencen a veure un caparró. Empenyo un cop més i ja té la cara fora, li veuen, surt de cara a ells; empenyo una vegada més, molt bé, ja està, surt tot el cos, i me’l donen.
L’agafo, tebi, i l’abraço cap a mi. No plora, està en silenci, el tinc als braços, amb en Jordi al costat. Estic tornant a aterrar a la vida, a la realitat. En Martí ja ha nascut, és preciós, és petit, rellisca, està bé, tranquil. És tot màgic. Ens mirem amb en Jordi, una emoció continguda, no surten llàgrimes, és tot molt estrany.
Deixarem que deixi de bategar el cordó, així ho he demanat. En Jordi el talla. Posen en Martí a sobre meu i el tapen amb una tovallola, perquè no agafi fred.
Tria el pit esquerre, i comença a mamar. Està una bona estona mamant, no sé quanta. Tampoc sé com segueixen els fets a partir d’aquí.
Recordo que m’adverteixen que sortirà la placenta, i em pregunten si la vull veure. És clar! No recordo ni les contraccions per expulsar-la. És petita, em sembla estrany que tu hi hagis estat vivint durant 9 mesos i que ara me la treguin. Em fan 3 punts, una petita esqueixada a la zona perineal, un d’extern i dos d’interns. Et prenen la mesura i et pesen: 2,950kg i 49cm. Ai senyor, quina coseta!
Demano un entrepà de pernil i un suc, estic morta de cansament i de gana, i viva de felicitat. Ens pugen a planta.
Hem avisat a tothom que ja ets aquí i que tot ha anat bé.
I comença la nostra nova vida, ja som tres, i som la família més feliç del món. Després ja surt la felicitat en forma de llàgrimes, i el cansament, i l’orgull. Perquè tenir-te és el millor que ens ha passat, i ets preciós.

Has nascut el 26 de Gener de 2008, a les 7,45 del matí, dissabte, un dia solejat i sense ni un núvol, tal com m’agraden a mi.

Martí, parir-te ha estat de les millors coses que he fet a la vida, i parir-te com ho he fet, respectant el teu moment i el teu ritme és el què em fa estar més tranquil•la del món, i orgullosa de mi mateixa. He deixat que la força de la naturalesa m’envaeixi, l’he deixat actuar i ha estat una bona guia. I ja ets aquí, petit, preciós, tranquil.
El pare m’ha acompanyat com un heroi en tot l’embaràs i en tot el part. M’ha fet sentir la dona més feliç del món, la més guapa, la més bona mare. Ha aguantat el part com un campeon, físicament i emocionalment. Ha estat el meu suport. Sense ell res hagués estat igual. Tens el millor pare que podries tenir.
T’estimo. T’estimem.
VIOLETA.

7 comentaris:

Violeta ha dit...

Només dir que el títol "un part natural" no és meu, és de la Montse.

Montse ha dit...

Tens raó, vaig a treure-ho, no cal :)

Montse ha dit...

Ja està!

Violeta ha dit...

ok, m'agrada més així :)

Carme Rosanas ha dit...

És emocionant llegir-ho! Felicitats a tots!

el paseante ha dit...

Aviat farà un any de tot això. Felicitats a la Violeta pel part, i per com escriu de bé. S'assembla a la sogra posant paraules. A la sogrota :-)

Abogadaenbcn ha dit...

M'ha emocionat molt el relat, sniffff seran les hormones!!!! Qué bé explicat i descrit tots els moments i les emocions!
Enhorabona i quina enveja un part respectat.