diumenge, 25 de gener del 2009

L'experiència de la Iruna

La imatge l'he tret del blog de la Iruna; representa l'Aicard, a P5, quan va estar absent de l'escola durant uns dies perquè el van haver d'operar. És un dibuix fet per un dels seus companys.

L'experiència de la Iruna.
Quan va néixer l'Aicard, havia anat a algunes classes de preparació al part, i a mi també m'havien dit allò que "per a què patir, havent l'epidural". Segons com, fins i tot semblava que no voler-la era com voler fer-se la valenta i que podia acabar complicant les coses, perquè moltes vegades acaben posant-la igualment, de tant dolor que sent la mare, i si no ho fan amb prou temps, l'epidural fa el seu efecte massa tard. Ami la idea de l'anestèsia no em venia molt de gust, perquè mon iaio va morir d'un excés d'anestèsia en una petita intervenció "sense importància"; a més, pensava una mica això que diu la Violeta, que potser confiant en la meua pròpia respiració, sabent que seria un dolor avisat amb antel·lació, "natural", no seria tan dolorós, però tampoc me negava a l'epidural, perquè moltes dones explicaven experiències bones i pensava, "potser ara et penses que ho podràs aguantar i és perquè no en tens ni idea del mal que fa"...vaig pensar, "mira, segons com vaigue. Si quan s'aproxime el moment, noto que em fa molt de mal, la demanaré; i si veig que és un mal resistible, no la demanaré".

Vaig trencar aigües una nit a casa mons pares, anant a pixar (no totes; allà me les van acabar de trencar).Ja havia tingut contraccions durant la tarde, i les anàvem controlant amb un rellotge...quan vaig anar al lavabo i vaig notar aquella "glopada" d'aigua calenta, vaig ensenyar-li a ma mare i de seguida em va portar a l'hospital. Allà, vaig estar unes hores en una habitació perquè encara no estava prou dilatada... i tenia contraccions que sí que em feien mal... però aquella vegada vaig poder anar-les controlant... (ja avanço ara que amb la Sara el dolor va ser molt més intens, i ella va néixer amb l'epidural).

Ala sala de parts, estava amb ma mare. Per a mi va ser molt emocionant i molt intensa, i per a ella també. No hi havia pare de la criatura... i poder compartir això amb ma mare, i també amb mon pare, que estava a fora, i amb mon germà, penso que em va ajudar molt a que visqués bé tota aquella experiència. Sí que va haver dolor, però més intensa era l'emoció i la il·lusió, les ganes que tot anés bé, les ganes de trobar-me amb l'Aicard.

Va costar una mica que sortís... al final, van haver d'utilitzar una espàtula... durant l'embaràs ja se sabia que el xiquet naixeria amb los peus equinovars... i que podia haver alguna "sorpresa" més. Suposo que això també va fer que jo tingués la necessitat d'estar molt desperta i atenta per a rebre'l i al què pogués passar.

La comadrona i les infermeres van ser molt amables... i sinceres! va! força! ara, respira! espera! torna-hi!

Quan va acabar de sortir, sense rentar-lo abans, me'l van posar al braç un moment... i aquell moment va ser al·lucinant. De seguida el van tornar a agafar, per a rentar-lo i examinar-lo...

Amb la Sara, tot va ser diferent. Les contraccions van arribar una nit quan ja estàvem al llit amb son pare. Va ser un embaràs compartit amb ell, i no hi havia hagut cap alerta de possibles complicacions.

Me vaig trobar físicament bé durant los dos embarassos.Quan vaig notar que les contracciones ja eren molt fortes, vam pujar a l'hospital; no vaig arribar a estar en una habitació, me sembla... estava a paritoris, però ell estava a fora. Va entrar quan ja era el moment de néixer la xiqueta.

A paritoris, te dixaven en un llit, amb les corretges, i de tant en tant miraven si dilataves... senties com entraven altres dones... veies com s'emportaven la "veïna"... pensant-ho ara, potser això influeix i fa que pugues posar-te més nerviosa, perquè si estàs sola en una habitació, o amb una sola companya, pots concentrar-te més en tu, sense tenir tant present tot el què passa al voltant...lo fet és que vaig començar a sentir que el dolor s'intensificava i vaig voler demanar l'epidural.

Me van punxar a l'esquena unes quantes vegades perquè l'anestesista tenia dificultats per a posar-me-la bé. Amb això encara em vaig posar més nerviosa. Quan per fi va poder injectar-me, al cap d'un moment me vaig trobar millor. Lo part va anar bé, i també va ser bonic i molt emocionant... també vaig poder abraçar la Sara de seguida... i va ser molt bonic compartir-ho amb son pare i vore'l a ell també emocionat. Encara que no estigués adormida, lo record que en tinc és que no va ser un part tan "conscient" com va ser-ho amb l'Aicard.

Sé de moltes dones que han parit amb l'epidural i que n'estan molt contentes. Penso que si tornés a trobar-me en esta situació, procuraria tenir la mateixa predisposició: estar oberta a les dos opcions.

Una abraçada, montse (mos fas fer unes coses...!)

8 comentaris:

Anònim ha dit...

vinga, montse, passem a la següent experiència?

una abraçada, compartidora

Abogadaenbcn ha dit...

no sabeu el que m'agrada i m'ajuda llegir aquests relats de part!!! Gràcies!

Anònim ha dit...

abogada en bcn...

a mi també m'agradava llegir experiències quan estava embarassada...

veig que has (o heu) decidit parir en un hospital públic.

t'explico una cosa?

quan encara tenia l'aicard a la panxa, molt aviat van veure que tenia els peus equinovars... me van fer l'amniocentesi, on no van detectar cap "anomalia"... però em van advertir que, tot i els resultats de l'amniocentesi, havent vist com estaven els peuets, podíem trobar alguna altra "sorpresa"...

per aquest motiu, algunes persones em van suggerir que tingués el xiquet en alguna clínica privada... jo preferia que nasqués a la sanitat pública. durant l'embaràs, allà em van fer el seguiment, i em sentia en bones mans.

sí que gairebé cada visita em trobava amb un metge diferent, i de vegades semblava que no hi hagués cap historial, perquè havia de tornar a explicar el procés que havia fet...

era de tortosa, però estudiava a barcelona... i em van visitar primer a tortosa... després, a dos caps diferents de barcelona, també a vall d'hebron, quan l'amniocentesi... i a l'estiu, una altra vegada al cap de tortosa i a l'hospital... canviant de metges i de comadrones, que també han de fer vacances :) ...

això em descol·locava una mica. no sabia amb qui em trobaria a l'hora del part... però tampoc vaig donar-li importància.

t'explicava això perquè, tot i la sensació de no saber ben bé qui m'estava "portant", preferia igualment la pública.

algú em va dir que "en cas d'alguna complicació en el part, sempre acabaràs fent cap a la pública". i amb això encara ho vaig tenir més clar.

però jo no tenia cap idea en concret de com volia parir... ni si postures determinades, ni si part natural, ni "sí" o "no" a determinades substàncies... només pensava allò que explicava en el comentari, que, si el dolor no em semblava massa insuportable, preferia no recórrer a l'epidural.

no sé què m'hauria trobat si hagués volgut un part d'acord amb unes idees prèvies més clares. quan és així, imagino que has de procurar explicar-ho ben clar a l'equip mèdic que et fa el seguiment (si tens la sort que sigue un equip "estable"), perquè quan arribes a l'hospital el mateix dia de parir, no saps què et trobaràs.

potser això també passa amb les clíniques privades... no ho sé. me sembla que n'hi ha de molt específiques...

en qualsevol cas, espero que tot vos vagi bé, a la criatura i a les persones que esteu a prop d'ella o d'ell.

cuida't molt, eh! i aprofita per a descansar i estar relaxada tot el què pugues abans de parir, que sempre va bé.

me dixes fer-te una caricieta a la panxa?? és al·lucinant com se mouen, eh?



jo també ho vaig preferir.

gràcies a tu per dir

Anònim ha dit...

(me catxis...
al final del comentari m'han quedat dos trossets despenjats... això em passa per liar-me tant...)

Montse ha dit...

:)
M'agraden, aquests diàlegs!

Gràcies per venir a parlar a la "meva" saleta!

Anònim ha dit...

montse...

és que s'hi està a gust, a la "teua" saleta :)

Montse ha dit...

AUTO-SPAM: la propera experiència en forma de post la penjaré aquesta tarda, si la llei de Murphy no em fa fallar!

Violeta ha dit...

Iruna, m'agrada saber que els teus parts van ser com tu vas voler, però no acabo d'entendre per què el teu home no va poder-te acompanyar durant el procés de part i només hi va poder ser durant l'expulsiu.
I per Iruna i Abogada en Bcn, sé d'experiències de les privades que com que els metges tenen horaris, acaben torns, i tenen caps de setmana, molts parts acaben induïts o amb cessària encara que no sigui necessari, només perquè el ginecòleg que porta el cas ha de marxar.
Això no passa a la SS, perquè tant els dóna quan acabis. Però potser no tens aquest tracte tan personalitzat que a vegades voldríem.
Abogada en Bcn, jo crec que si tu tens clar com vols parir i com no, has de buscar el lloc on t'ho puguin respectar, saber bé els protocols de part que segueixen i que respecten i a partir d'aquí, decidir.
Ànims!