dilluns, 10 de novembre del 2008

Eixugueu-me la bava si us plau!

En Martí gateja per tota la casa i ens fa trencar de riure, però al mateix temps s'ha de vigilar perquè no es faci mal donant-se cops. De vegades protegim la tauleta de vidre gruixut amb "porexpan", als seus pares els fa gràcia, no recorden que, fa molts anys, ells alguna vegada es van fer mal en situacions semblants. I nosaltres els expliquem que som la darrera generació de les "gorres de cop". Algú se'n recorda, dels barrets de cop?



Després, en Martí es dirigeix cap allà on sap que hi ha la planta per tocar la terra. (Ho sap?) Jo penso que no solament ho sap sinó que recorda perfectament on és cada vegada que ve a casa nostra. Quan tanquem la porta perquè no s'hi acosti encara no diu res, només ens mira, gira cua i se'n va a explorar altres terrenys. Algun dia ens preguntarà "per què no em deixaveu tocar la planta?"

Tant de bo tinguéssim un jardí.
Un dia, ell potser tindrà un jardí i podrà tocar la terra sense perill de ratllar el parquet!


Hem d'adaptar les cases als nens o els nens a les cases?

Sigui com sigui, en Martí ens fa a tots una mica més feliços!

19 comentaris:

Violeta ha dit...

La casa als nens. És l'única manera que tots siguem lliures, sobretot ells.

Carme Rosanas ha dit...

Jo crec que no s'ha d'adaptar del tot la casa als nens. S'ha de protegir els nens del que pugui fer mal, això sí... però han d'aprendre també que hi ha uns límits. I si no ho aprenen, perquè ens adaptem del tot a ells, quan siguin grans els costarà més d'aprendre. Jo sóc una gran amant de la llibertat, però no crec que un nen petit hagi de tenir la llibertat com a primer valor. Jo valoro molt el fet d'estar per ells, d'acompanyar-los, (més que cadascú que faci el que vulgui) i de vigilar-los, i ensenyar-los-hi les coses. Això es trenca, això crema, això fa mal...
I si això no es pot tocar en canvi podemn jugar amb això altre.

O sigui hem d'adaptar algunes coses importants de les cases als nens, però bàsicament els nens han de conèixer el món tal com és, s'han d'adaptar a la casa, a les persones, al món en general.

Carme Rosanas ha dit...

Ai! Que ja t'eixugo, va, que me n'oblidava! Una tovallola de bany serà suficient per absorbir-la tota?

Montse ha dit...

Si, però després també creixen, eh, Violeta? I tampoc no es tractaria d'anar canviant la decoració a cada etapa de la seva evolució, sortiria caríssim!

És evident que és broma.

El que no és broma és que, malgrat tot, sempre estem amb l'ai al cor perquè qualsevol cosa representa un perill en potència. Però si, seria bonic que tothom pensés igual i que desapareguessin els "parques" per tancar els nens... no?

Montse ha dit...

Carme, com sempre, en l'equilibri està la virtut... no? estic totalment d'acord amb tu - també ho estic amb la violeta- així que suposo que hi ha d'haver un terme mig, suposo que és allò que l'adult ha de ser com la bastida... fer de guia, acompanyar en el creixement.

Tindran prou temps de conèixer que la vida dóna cops... i n'aniran aprenent.

Montse ha dit...

Carme, Violeta, potser que quedem un dia i fem un cafè, eh? i parlem de tot plegat! Escriure-ho en un bloc és bonic però és molt més cansat, :D

Què passa, que no hi ha més mares ni més avies? aixxxx...

Violeta ha dit...

Carme, potser hauríem hagut de concretar de quines edats parlem. Evidentment, no podem buidar la casa de mobles, ni llimar els cantos de totes les taules, però sí que es pot fer de més i de menys. I, evidentment, un nen ha de saber què pot i què no pot, però no des del principi.
Jo crec que fins que no comencen a raonar o a poder entendre, no cal que gastem massa energia en dir-los: això no perquè bla, bla, bla. Ells això no ho entenen. Ells exploren, aprenen, i també a cops i a cremades.
Els adults hem d'estar a prop seu per ajudar-los, protegir-los, però no per sobreprotegir-los i censurar-los. Hi ha mares que es passen el dia avisant els seus fills quan s'allunyen massa, quan toquen tot el que toquen... això és cansat per la mare i cansadíssim pel nen! Els nens no són burros, han de poder estar en contacte amb el què els envolta sense un adult a darrera tots els minuts del món. Són petits però han de ser lliures. I els adults hem de fer un exercici molt gran de confiar en ells, en els seus instints, que també en tenen, i deixar de traspassar-los les nostres pors i patiments.

Montse, per cert, penjaré la teva web a Calma i a Espai Familiar, aviam si algú més s'anima, que això és un molt petit comitè.

el paseante ha dit...

Què bonic. T'eixugo la baba avieta :-)

Suposo que les cases i els nens s'han d'adaptar els uns als altres, sota supervisió del FMI, que som els grans.

Violeta ha dit...

He trobat les paraules que expressen el què volia dir amb tanta palabrería de cases adaptades i nens lliures:

Quan l’infant se sent en harmonia i segur, no és necessària la contínua atenció i anticipació als seus moviments, ni la intervenció del No, per marcar els límits.

Dintre de la llibertat es van constituint i engendrant determinats límits.

Els límits clars es transmeten amb presència i serenitat, amb claredat i fermesa, en la mesura que l’infant experimenta i necessita organitzar un gran caos primordial per arribar a ser un subjecte social i solidari.

Els límits fan referència a la relació amb un mateix, amb els altres, cap a l’espai i cap als materials. L’amor engendra el respecte, la llibertat engendra el límit.

Anònim ha dit...

Em sembla que no hi havia ningú auqell dia a qui no se li caiés la baba!
I quan deia oooh!! ooooooh!!! ooooooh! jajaja Quin tip de riure!

Sento no aprofunditzar en els temes en debat, la setmana que ve tinc tots els examens i entregues i ja estic que no paro ni per anar al labavo!


Un petó!!

Anònim ha dit...

Benvolguda àvia,d'altra banda col·lega perquè també sóc mestre i logopeda i, també estic amb els nens d'infantil i primària en petits grups. També oh! coincidència sóc mare de tres fills i àvia de tres néts( un dels bessons és diu Martí i l'altre Marcel,ara tenen 16 mesos i són guapíssims i l'Èlia que ja en té quatre i està divertida i soferta ..perquè dos germans de cop costen de païr.Et felicito perquè tens un blog molt ben fet( jo no tinc paciència per fer-me'n un ,prou vaig tenir quan vem fer la pàgina web pel llibre que vaig escriure abans de néixer la meva primera néta.Per si tens curiositat es titula "Seré Àvia!!!" M'agrada saber que algú que també s'interesa per la comunicació,que és pregunta i que gaudeix de la vida ho escampi als quatre vents amb veu alta.Enhorabona noia.
M.Àngels.
info@sereavia.com

Joana ha dit...

Els nens són esponges- Aprenen aviat i quan es dónen un cop difícilment hi tornen a anar. Ara...cal protegir els cantells i evitar els perills. Amb tot ho han d'experimentar per ells sols. Jo recordo que quan els meus fills eren petits no vaig treure res de les taules i prestatgeries i només van trencar un cendrer! Un récord!
Un pitet per a tu!Wapa

Montse ha dit...

Quan torni us respndré un per un. Promès!

Montse ha dit...

M'agafo el pitet, Joana.

El pare d'en Martí es va partir el nas a la taula de la saleta. Per sort, a Sant Joan de Déu li van fer un brodat que ni les puntes de coixí! no se li nota res!

Sempre m'ha fet angúnia que els nanos caiguin malament i es facin mal, però més d'un s'obre la barbeta o s'esgarrinxa els genolls i no passa res. De tot se n'aprèn!

Montse ha dit...

Mª Angels, molt benvinguda en aquest bloc i en qualsevol bloc dels meus.

Quina coincidència, oi? aquesta és una de les coses meravelloses de la xarxa, que et vas trobant amb gent que té alguna afinitat amb tu, que si no fos per aquest mitjà, ni tan sols sabries que existeix.

El que et dic: benvinguda, ens llegirem i intercanviarem opinions, que és molt enriquidor!

Un petó.

Montse ha dit...

A mi també em sembla que has trobat les paraules adequades, Violeta, i t'entenc perfectament. Em quedo amb aquest paràgraf:

"Quan l’infant se sent en harmonia i segur, no és necessària la contínua atenció i anticipació als seus moviments, ni la intervenció del No, per marcar els límits."

Costa, però, ehhhhhh?

Montse ha dit...

Paseante, i els grans podem fer molt a favor dels petits! Només cal voler-ho i aprendre'n (és un aprenentatge que dura tota la vida, ep!)

Trini González Francisco ha dit...

Ai els petitons, que ens treuen la són...! XD
Els meus fills encara han fet servir gorra de cop -ara tenen 20 anys- Els vaig comprar la gorra de cop a una botiga de la Plaça del Mercadal de Reus on venien tota mena d'estris de vímet. No sé si encara existeix, probablement no.
M'ha fet gràcia veure la foto de la gorra de cop perquè jo, la dels meus fills encara la guardo, però diguem que "editada". En vaig fer uns làmpada d'en Groucho Marx. M'agradaria ensenyar-vos-la. A veure si quan arribi a casa me'n rocordo de fotografiar-la.

Montse ha dit...

Trini, m'encantaria veure-la! Si me l'envies al correu la publicaré aquí.

Una abraçada, guapa!