dissabte, 25 d’octubre del 2008

Innat o cultural? (2)

He recollit tot el que m'heu anat dient fins ara, però em consta que hi ha més coses a dir.
Fa mandra?
M'esteu castigant perquè no vinc tant als vostres blogs? eh? eh? eh?...

au, va, no sigueu tímids. És un tema que no solament interessa a les mares i a les àvies. Crec que és un tema per debatre tots plegats. Us deixo amb un parell de videos, ben diferents...



7 comentaris:

Anna ha dit...

MONTSE/ARARE/MARE/AVIA.....

Jo no sé ben bé que dir-te, jo vaig ser mare als 18 anys i realments era una nena, però jo sentia unes ganes bojes de tenir un fill amb ell, i el motiu principal era que jo desitijava que aquell amor tant gran que sentia per ell, tingues un fruit, i va ser així. Potser visceral, biològic, irresponsable, una bojeria... no ho sé. Però és el millor que em va passar en tota la meva vida.

A_ca_dia ha dit...

Hola! se'm permet opinar?!
Trobo que és una pregunta força interessant...Bé, des de la meva ignorància, m'atreveixo a dir que l'amor filial es desenvolupa un cop neix el fill (bé, actualmente quan, encara dins de la dona, ja se sep el sexe, el nom que tindrà...), però que anteriorment l'única cosa biològica que existeix és el desig sexual.
És a dir, el desig sexual no existeix per pur plaer, sino per a que l'home, com a raça, es senti predisposat a la reproducció. Qualsevol altre tipus de sentiment és púrament cultural, adquirit.
Penso que, potser hi ha "sentimient biològic" en el cas d'una dona que comença a tenir símptomes de monopàusia i desenvolupa la necessitat de reproducció.
És a dir, la necessitat biològica de reproducció només es manifesta en el desig sexual i, potser, en la evidència de que aquesta possibilitat s'esgota. Tota la resta, és pura cultura.
Som animals, sé que no és una visió romàntica, però intetem pensar com a tal...(sense volutat d'ofendre ningú!)
Salutacions!

Little J. ha dit...

Crec que el desig de ser mare o pare és innat, com a qui li agraden els animals. Hi ha persones que no suporten els nens o gent que els hi és indiferent.

Des de el meu punt de vista, el desig de ser mare o pare sorgeix un dia o altre, a uns abans i a altres més tard però si hi és dins teu, tard o d'hora apareix.

A mi sempre m'han agradat moltissim els nens, és més, de petita volia ser professora. I quan faig classes de ballet m'encanten, tot i que de vegades surti d'allà odiant-les... Però quan no les tinc, com ara, les trobu a faltar un munt i penso que m'agradaria formar part de la seva historia i ensenya'ls-hi coses que els ajudarà a crèixer.

A mi, tot i ser molt jove, hi ha cops que em venen ganes de ser-ho. Penso noms, si seràn mini-Gons o el que els hi explicaré sobre la vida, sobre el que ara penso... Però tot i així soc molt conscient de que soc molt jove, massa! ara no em toca això, tot i que sé que els anys passen volant i no em queda gaire :)

Volies més respostes, doncs aqui en tens una de molt llarga! Jajaja
Felicitats pel nou Blog, m'agrada molt!

Un petó molt gros i una abraçada molt forta!!!

Little J. ha dit...

Per cert!! en Martí és molt graaaann! :) I molt guapo! Tens uns bons gens Montse! Jajajaj

I

Montse ha dit...

nna, que joveneta, per ser mare!
Recullo la teva opinió per fer un post amb totes les de tots. Gràcies per dir-hi la teva, Anna!

Montse ha dit...

Hola Edelia, i tant que si! Benvinguda en aquest bloc, espero que ens hi anem llegint en diferents ocasions. El teu punt de vista és molt interessant, des del punt de vista antropològic jo diria que és exactament tal com dius. Gràcies per les teves paraules.

Montse ha dit...

Gon, la teva manera de veure-ho és la que tote hem tingut alguna vegada: una vida com a prolongació de la nostra pròpia vida... interessant... moltes gràcies per "parlar". Com ja he dit, vull fer un post amb les opinions recollides, però necessito un parell de dies. Com que veig que no es diu res més, faré servir les opinions de tots i totes els que heu dit alguna cosa en aquest i en l'anterior.

I si, és veritat: en Martí està requetepreciós - diu ella amb la baveta penjant-

Petonets!